Una feina dificultosa

El passat dissabte, vaig tenir el plaer, de ser una de les persones encarregades, de dirigir, controlar, interpretar i fer complir el reglament, així com de sancionar els joves jugadors i en els casos dubtosos, vaig haver d'aplicar el meu criteri, per concedir o invalidar accions del joc. És a dir vaig intentar sortir indemne, arbitrant un partit de futbol.

Fa temps, tenia en el meu equip, un futbolista argentí, que filosofava: "El árbitro es el único que en la cancha no tiene partidarios, ni afición que le anime. Por no tener, ni tiene número, ni dorsal, ni luce su nombre en la camiseta... . Potser, tot es un intent per afavorir el millor, que li pot succeir a un àrbitre: passar desapercebut, no fer-se veure amb la seva actuació.

No es possible assistir a un partit de futbol -o de basket-, sense que el públic no xiuli, es queixi sonorament o afronti l'àrbitre, per assenyalar una falta en contra.

Deixant de banda, que com en qualsevol altra feina, hi pot haver qualque arbitrador amb poca perícia, flac o que els seus errors, afavoreixen sempre el mateix equip, he de dir-li -apreciat lector-, que vaig verificar personalment, que l'aplicació de les Regles del Joc, es tècnicament difícil. Moltes són les jugades, que són complexes i es poden interpretar de diferent manera. Per açò, quan l'àrbitre pren una decisió i xiula, la majoria de vegades es crea una situació de conflicte. Els jugadors només de tant en tant, estan d'acord amb l'apreciació de la falta i més encara, amb la tàctica italiana, cada vegada més estesa, de protestar totes les decisions arbitrals en contra.

Les infraccions que generen més maldecaps i més en un ambient de passió, son el penal i el fora de joc, ja que signifiquen una clara ocasió de gol. L'atzar dels errors arbitrals genera polèmica i debats entre els aficionats, que amplifiquen l'espectacle esportiu en general.

L' inici de la història de l'arbitratge es curiós. El 1863, va aparèixer el primer Codi de Joc que sancionava les infraccions, emperò qualsevol dubte es resolia per medi dels capitans, als que se'ls suposava estar en possessió de prou honestedat, per prendre decisions. A mesura que el futbol es va expandir i es va fer més competitiu, la necessitat d'un àrbitre imparcial es va fer inevitable, per evitar el "teatre", els enganys i el joc brut.

Fins el 1881 no es va reconèixer reglamentàriament la seva figura, que per cert, jutjava les jugades amb la veu. Fou el 1888 que s'autoritzà la utilització del xiulet, com a eina, instrument i símbol de l'àrbitre, que va passar ja a "pitar" els partits.

Mai he entès la crueltat de certs espectadors contra l'àrbitre. Com reben els majors improperis i ofenses per aficionats sense la més mínima empatia, incapaços de posar-se en el lloc del col·legiat. Potser pensen, que paguen per veure un espectacle esportiu i que en el preu hi entra per sistema ser desconsiderats.

Encara que un àrbitre hagi aconseguit ser just, impartir justícia o hagi acabat ple d'autoritat i prestigi, no crec haver vist mai, acabar un partit amb aplaudiments al triplet arbitral. Una feina per tant, dificultosa, dificultada i a demés poc reconeguda.