No toqueu la millor amiga de Ford Fairlane

COMENTARI DE JOAN...
Hola!
Moltes gràcies per l' article sobre 'El fantasma del paraíso'. Torn a escriure per proposar una altra cinta de culte. Aquesta vegada, emperò, peleu diferent: Gamberra, incorrecta, desmadrada, que no es pren seriosament ella mateixa. Tot un luxe per a "quatre" paladars: 'Las aventuras de Ford Fairlane', o una girada de pern a la figura del detectiu chandlerià; més o menys "parent" i precursor d' aquell amic nostre hippiós i al·lucinat anomenat Lebowski (el "Nota", per ser més exactes). Una mirada a la figura dels "ulls privats" durs i de volta de (quasi) tot, des d' un prisma "rockanroler", boig i descaradament autoconscient de la comercialitat que l' envolta que -paradoxalment- ha esdevingut títol de culte "pecaminós" per les grans estones que fa passar, tot i no ser una joia del setè art. Especialment recomanat veure-la amb amigots.
Destaquem que és dels poquíssims casos en què el doblatge supera -o almenys iguala- la versió original, gràcies a la veu d'en Pablo Carbonell. Una gran feina d'adaptació al mercat espanyol de frases i gràcies només comprensibles per a públic americà. Unes frases inscrites en lletres d' or a la història del cinema més gamberril i "txorra": "Increíble-ble"; "Tanto gilipollas... y tan pocas balas...."; "Huevos fritos con jamón, te los comes cuando quieras, pero folla siempre con condón"; "¡Lavarme los platos!"; "¡Mi pelo! ¡mi pelo!"; "¡Malditos australianos! ¿Es que no hacemos pruebas nucleares ahí?"; "Menosmola"; "Gracias por ser un gilipollas, gilipollas"; etc, etc. Ah! Oblidava el seu company omnipresent però mai visible que té per nom "Decker"... Impagable l'escena en què explica el perquè del nom de Decker al personatge de Priscilla Presley.
En resum, una delicatessen marcadament lubitschiana i subtil, amb certs elements típics del cinema bergmanià: Rock, ties bones, macarrisme, disbarats, persecucions, tirs, baralles, ressentits inspectors de policia amb frustrat passat de disco-star (gran Ed O'Neill), groupies mig retrassades, sofertes i pacients secretàries que com a pagament d' atrassos reben una besada als llavis, sicaris quasi indestructibles (Robert Englund, el «heidinià» Willy de la sèrie «V» i ulterior psicòpata Freddy)... Tot un univers bucòlico-romàntic i pastelós ¿per què serà que aquest film de les aventures d'en Fairlane no és obra del tàndemIvory-Merchant?
I, a més, el nostre amic Ford ens il·lustra sobre com actuar a una festa si t' has posat un canapè a la boca i no t' agrada. Tota una mostra del fi idelicat art de desfer-se d'un canapè dolent amb la inestimable ajuda de la teva acompanyant. ¡Increïble-ble!, com diria ell mateix...
Moltes gràcies. Adéu.

Fernando Sabino Seguí
Benvinguts incrèduls! Aquest e-mail d'en Johnny Mora ha tardat moltíssim a sortir a la llum... però realment m'ha costat molt trobar una còpia decent d'aquest film que (crec) vaig veure en el seu moment d'estrena. Agraeixo molt la col·laboració d'en Paco Pérez, autèntic fan de Fairlane, ja que m'ha deixat el preuat DVD i l'he pogut visionar amb la calma (i en versió original! Respecto massa Pablo Carbonell...). Jo potser no comparteixo el grau de fascinació per aquest film, però sí crec que pot donar per a una xerradeta curiosa... Benvinguts alCulturàliadel detectiu més rockanroler de L.A.! Benvinguts alCulturàliad'un dels humoristesthrashmés bèsties dels USA! Benvinguts alCulturàliad'Andrew Dice Clay, és a dir, Ford Fairlane!

A principis dels anys 90, al país més reaccionari i purità del món (alhora el qui exporta major quantitat d'aberracions), era molt freqüent que els humoristes esdevinguessin autèntiques icones culturals, quasi com estrelles del rock. No parlo dels típics productes entremaliats del 'Saturday Night Live' (que també té la seva part de foscor a la història del humor americà), sinó de gent com Sam Kinision, Sandra Bernhard i, per descomptat, Andrew Dice Clay, conegut també com el gran Diceman. Tots ells van fer Lp's, es van tractar amb gent com Prince i els Guns'n'Roses i,of course, van rodar les seves pel·lícules. L'humor americà és especialment corrosiu i salvatge, i en el cas d'aquesta gent, agafa el concepte de porc i transgressor... i això, òbviament, els condemna lluny delmainstreamdels Estats Units...

Les primeres oportunitats de Clay en elshowbizvan ser molt patètiques: va començar imitant Jerry Lewis i fent actuacions passadetes de moda, però aviat va trobar el camí adequat disfressant-se de rocker i desenvolupant la seva vena humorística més bruta i perversa. En pocs anys es va convertir en el número 1: vendes de discs milionàries, estadis a rebentar i admirat per gent com Billy Idol, L·l.Cool J o els esmentats G'N'R (Dice va a arribar a tocar la bateria amb els Guns quan Steven Adler estava fora de joc i Matt Sorum encara no havia entrat a escena... jou... jou...).

De fet, The Diceman era una de les grans estrelles del segell discogràfic del gran Rick Rubin, Def American (Danzig, The Black Crowes, The Geto Boys...) i el productor (el mateix que va rellançar els Red Hot Chili Peppers) controlava al seu protegit molt de prop. El gran èxit de l'intèrpret de Ford fairlane es devia a factors com el seu humor racista, la seva actitud provocativa (no respectava cap dels seus col·legues de professió i es qualificava a ell mateix com 'el còmic més gran i controvertit de la història'), la seva agilitat mental (no hi ha hagut ningú amb més capacitat resolutiva al damunt d'un escenari), la seva imatge (a mig camí entre l'Elvis del 68 i el Travolta de 'Grease') i la seva habilitat per a crear polèmica... tot un personatge!!

El seu repertori era tal que Clay es va haver de conformar amb el circuit dels vius i els discs. A la MTV, sense anar més lluny, va muntar una bona bronca durant una cerimònia d'entrega de premis, saltant-se olímpicament les normes i colant, en una hora de màxima audiència, bona part dels seus registres més durs i heavies. Tot va acabar amb una censura de per vida, ni més ni menys. Vetat en el canal catòdic més mediàtic i amb una pel·lícula que va ser un estrepitós fracàs comercial per a la 20th Century Fox, resulta normal que Diceman s'hagi convertit en una figura tan fascinant com maleïda pel gran públic... els circuits minoritaris, la seva personalitat excessiva i uns quants quilets de més l'han desdibuixat progressivament, a tots els nivells, fins a la actualitat...

El seu debut cinematogràfic, aquesta 'The Adventures of Ford Fairlane (1990), és pràcticament l'única forma mínimament senzilla d'apropar-nos al seu humor. En aquest sentit, és una pel·lícula fluixeta, amb un doblatge al castellà massa particular, però que recull una part del seu carisma. Al film, gent com l'inefable Ed O'Neill, un torturant Robert Englund i membres de la parròquia rockera com Priscilla Presley, Tone Loc, Vince Neil, Sheila E. i Morris Day entre d'altres, per a secundar l'humorista. L'escena inicial, amb els Motley Crue, en la que Vince Neil la palma a l'escenari mentre canta 'R'n'R Junkie' és brutal i casposa alhora, però no té continuïtat a posteriori... El film dirigit pel finlandès Renny Harlin, un més que competent realitzador de films d'acció tan coneguts com 'La Jungla de Cristal 2', 'Máximo Riesgo' o 'Deep Blue Sea', llavors al començament de la seva meteòrica carrera a Hollywood, decau en el conformisme i en la concessió fàcil, i la porta a una digestió del correctisme que s'allunya molt dels principis burrals del gran Diceman.

És bo que aquesta cinta tingui la seva legió de fans, fins i tot fora dels Estats Units, però potser no deixa de ser un lleuger esborrany del que realment arriba a ser l'irreverent Andrew Dice Clay. Violència, misogínia i xenofòbia per a paladars poc sensibles, però no deixa de ser una gran i fascinant manifestació d'allò que s'anomena Rock'n'Roll! Clint Eastwood,ahí lo llevas!Uooooooooh!... Fins a la setmana que ve, incrèduls!