Records

Era un matí calorós d'estiu de l'any 49, i els rajos de llum entraven amb força pel balcó d'aquella habitació. Feia just uns instants eren les alegres rialles de dues nenes les que inundaven aquella sala, ara repleta de silenci.

El dia havia despertat gris i, de lluny, el ressò dels trons anunciava una forta tempesta. Na Joana, com cada matí, s'aixecava just tocades les set, s'escalfava la llet i s'asseia cinc minuts a la petita cadira de fusta blava del costat de la finestra que donava al petit i llarg carrer empedrat que portava a l'església del poble. Ella mai es prenia la llet a la saleta, que mirava directament al riu. Feia anys que aquella habitació romania tancada i fosca, plena de records, fotografies i moments que no volien marxar. Massa sentiments per una habitació tan petita.

La primavera tot just acabava d'arribar, i algunes de les veïnes de na Joana s'havien precipitat a traure a fora els ramells. Aquells clavells vermells realment donaven vida al carrer de petites cases blanques amb persianes de fusta verdes, trencades i malmeses degut al pas dels anys i al cruel hivern que feia pocs dies que havia marxat. Es tractava d'un carrer trist i amb certa malenconia. Un carrer on totes les veïnes havien passat els seus dies d'infància i joventut, les primeres llàgrimes, el primer petó, la primera feina al forn de la senyora Isabel, les històries de l'avi Adrià i els cants a mitja nit d'en Josep, que s'havia quedat vidu amb tan sols 32 anys i quatre fills, i es curava les penes amb aiguardent.

La casa de na Joana era la primera del carrer. Ben blanca i l'única del poble amb les persianes pintades de color blau. Li agradava tenir-ho tot ben cuidat, i era ella mateixa qui emblancava la casa cada any a principis de primavera; després del fort vent, i de les pluges de l'hivern, que de tant en tant venien acompanyades per petites nevades, era necessari. La casa era vella, i a la façana es podien apreciar ja alguns trencs i petites taques d'humitat a la part de darrera, que donava directament al riu, molt confluït ara que la neu de les muntanyes es fonia i les pluges de primavera arribaven amb força. A l'interior, el terra era de rajoles de pedra marró, i les parets altes, blanques i fredes. Una petita entrada plena de ramells, amb una finestra enorme i un llarg passadís portaven a la cuina, que era també petita i estava ben endreçada, amb unes rajoles verdes i grogues amb flors vermelles a les parets. Hi havia una ràdio antiga a sobre la nevera, a na Joana li agradava escoltar-la mentre preparava el dinar, i un tros de pa damunt un plat, tapat amb un drap blanc que duia brodat una flor vermella i les inicials PM. Una petita porta verda portava al pati, amb una taula i quadre cadires al mig i tot replet de ramells de tots colors que donaven vida a la casa. A sota la porxada, on tantes estones havia passat durant la seva infantesa, hi dormia el gat, blanc i gras com un bou. A la pica hi havia encara restes de sabó, i als fils hi havia esteses dues camises i un parell de faldilles. A na Joana no li agradaven les rentadores, i preferia rentar a mà ella mateixa la roba, així quedava més neta, deia a les seves veïnes cada cop que li preguntaven si anava d'estrena. Al pati, una escala verda de caragol portava als dormitoris, però na Joana acostumava a accedir-hi a partir de l'escala interior, situada just al costat de la cuina. A l'esquerra, hi havia una petita saleta, però sempre estava tancada i amb la persiana baixada. No hi entrava mai ningú, només ella un cop al mes per escombrar-la i traure la poca pols dels armaris.

A dalt hi havia el seu dormitori, molt ampli i amb un petit llit al centre. Al costat de la finestra, que donava al pati, hi havia el tocador, on na Joana hi guardava les seves joies i hi tenia exposada una fotografia de dues noies joves molt boniques, vestides un vestit blanc i unes sabates vermelles de xarol, amb una llarga cabellera rossa, neta i ben cuidada. Una era ella, l'altra la seva germana. Al fons hi havia l'armari de la roba, que era mig buit, i al costat, una petita lleixa amb alguns llibres i una Bíblia. Al terra, hi romania una gran estora rodona i vermella, que la Joana no treia mai, ni tan sols a l'estiu. Un petit balcó, amb un preciós roser donava al carrer, i en ell hi voletejaven unes cortines blanques fetes de ganxet. Just al costat de la finestra hi havia un piano, tancat en clau.

De fons, les campanes anunciaven la missa de les 11, i com resultava habitual, cada diumenge na Joana es posava el seu millor vestit per acudir-hi i passar-se després pel cementiri a portar flors i a netejar una mica la tomba de la seva germana i de la senyora Paca, mentre cantava, en veu baixa per no molestar. Plovisquejant i acabada la missa, na Joana tirà cap a dalt d'aquella estreta i llarga costa empedrada que conduïa al cementiri. A mesura que anava avançant, les cases blanques deixaven de ser-ho i passaven a ser petites cases abandonades. Descuidades de cap a peus i habitades per gitanos. Un nen petit guaitava per una petita finestra, d'on en voltejava una cortina blava bruta i trencada amb petites flors verdes. El nen saludà a na Joana i tancà ràpidament la finestra mentre un gos, mig dormit, aixecava el cap per mirar-la i tornar-se a posar a dormir.

Quan arribà al cementiri ja havia deixat de ploure, però els trons encara sonaven a la llunyania. Va netejar una mica la pols de la tomba i hi va col·locar les roses que havia collit minuts abans. Realment quedaven precioses, i va tenir por que algú no les agafés a la nit. El cementiri mai se tancava en clau, i mai ningú quedava a vigilar que no hi anés el grupet de pillos del poble.

En tenir la feina acabada va asseure's entre les dues tombes, i no pogué evitar que un parell de llàgrimes se li escapessin dels seus ulls en recordar aquell dia d'estiu. Encara ara, després de més de 80 anys, era capaç de recordar els crits de la senyora Paca, que, des de la finestra d'aquella petita i vella casa que donava directament al riu, vigilava que no prenguessin mal, i les rialles de la seva germana, que es van convertir en un fort crit de pànic, seguit d'un rotund silenci.