La carpeta blava

Canviï de casa i de poble més o menys amb la mateixa freqüència que els rèptils canvien de pell. Un dels pocs
efectes que m'acompanyen durant aquestes mudes de pell és la Car-peta Blava, on hi guard l'historial judicial.

És un llast del passat que vaig traginant de casa en casa creient, d'una manera més o menys convincent, que qualque dia m'asseuré a llegir-lo de dalt a baix i sabré què va passar en una època de la meva vida que no record amb gaire nitidesa. El cert, emperò, és que quasi no l'he oberta des que la tenc.

Aquest estiu vaig intentar desar els papers ordenant-los cronològicament. Però és una feina impossible, donat que, cada vegada que lle- geixo una sentència, una diligència prèvia, o un auto de processament, som incapaç de relacionar cap data d'una manera racional. No puc, els documents neden en els llimbs d'una realitat que a vegades ja em sembla somiada.

Per exemple, vaig començar a llegir la sentència 253/99, en la què el jutge considerava com a fets provats que a les catorze trenta hores del 24 de maig de 1999, V.C.S. no es trobava al supermercat comprant melindros i mascarpone, tal i com ella assegurà durant el judici. Jo em demanava, mentre llegia la sentència, d'on hauria vingut na Valèria si no del supermercat, aquell migdia ennuvolat de finals de primavera, quan l'esperàvem amb en Marc per fer el tiramisú.

Però el jutge, basant-se en principis de credibilitat, versemblança i no-contradicció, havia reconstruït una realitat que, tot i no haver succeït mai, li havia servit per dictar una sentència amb efectes ben reals. Més que reconstruït, havia construït una realitat coherent, encara que això suposés restar credibilitat als testimonis de la defensa.

La realitat, sosté Paul Watzlawick, és només producte de la comunicació. Cada document de la Carpeta Blava devia ser, o deu ser, un fragment d'una narració coherent i versemblant, amb un principi i un final. Però jo, no sé per què, no puc arribar a ajuntar-los. La veritat és que no em preocupa gaire, muntar aquella història, com tampoc em preocupa gaire no saber per què encara no li he calat foc a la Carpeta Blava.