Una primera aproximació als valors d'Idò

És àmpliament conegut que la partícula idò, històricament derivada del doncs continental i emparentada amb altres fomes romàniques (fr.donc, it.dunque), té un ús molt freqüent i, sobretot, que és "molt illenca". L'idòté molta anomenada, és vista generalment com un endemisme lingüístic, quelcom molt únic, a vegades una mica pintoresc, quasi folkloritzant, i "que serveix per moltes coses": l'idòés molt nostro" pensen els parlants. Tan nostre que molts escriptors illencs en castellà no es poden estar d'emprar-lo festivament, a vegades amb gràcia, i moltes més amb resultats una mica kitsch, de tot hi ha; aquí se'n podria fer una petita antologia, o potser millor unflorilegio.

La sobrepresència d'una partícula en un o altre idioma o dialecte no és infreqüent, fins i tot alguns quasi ho veuen com allò que en diuen "una muletilla", o un mot crossa, però probablement no és així. El que intentaré en el que segueix és posar un mica d'ordre, observar i classificar la dita partícula, almenys tal com ho veig actualment; serà, idò, una aproximació primera, a l'espera de versions futures més contrastades, si és que en res podem dir la darrera paraula.

El terme partícula inclou aquella llista tancada de formes que fan de nexe entre oracions o les modifiquen: conjuncions, adverbis, i entre aquestes tenim l'idò, que més o menys és elpuescastellà; dic aproximadament perquè no sol haver-hi simetria en les paraules. El primer que descobrim en estudiar una altra llengua és que "les paraules no valen igual" , diguem que no cobreixen la mateixa àrea de significat. El nostre 'demanar' a vegades és 'pedir' i altres 'preguntar', i el sexagenari estudiant d'anglès ha après queweathervol dir temps, però només el climatològic, i tants exemples que podríem adduir. Idò bé, en el món de les partícules, la cosa és encara més fina i llenegadissa.Idòésdoncs? no sempre;idòéspues? a vegades. Avançant una conclusió, diria que l'idòés una mica més ample que eldoncs, amb un parell de valors no compartits.

Per una qüestió de rigor parlaré del l'idòa Menorca, l'únic que estic en situació de conèixer bé, sabent que la partícula és d'ús a totes les illes habitades de l'arxipèlag, probablement sense diferències substancials, però m'he de curar en salut.

El parlant demanat d'emetre alguna frase ambidò, podria dir una cosa com:
- En Jordi no va venir
- Idò? què va passar.
O en un exemple real:
- Hem venut sa casa.
- Idò? - Era una oportunitat.
Unidò interrogatiu, amb un to de sorpresa, descendent que pot arribar a una octava musical, i sobrepassar-la, si ho comptàvem en semitons; però també podria ser ascendent, demostrant menys interès. De fet -ja ho sap el parlant- el sentit de la partícula va molt lligat a les melodies que hi sobreposem, com l'entonem; el fet de tenir dues síl·labes ben segur que també ajuda a crear contorns melòdics. Però no és aquí l'origen de l'idò, sinó en situacions com:
-Demà ho tenc malament per venir.
- Idò, no venguis.
O bé:
- No m'agrada gens es primer plat.
- Idò, demana una altra cosa
Podria aparèixer en un diàleg en què intentam localitzar una persona, situació molt quotidiana: si el coneixes, si no el coneixes, que si l'has vist mil vegades...
A.Sí que el coneixes, en Tomeu que va ser caixer casat...
B. Sí, ara! Ja sé qui me dius, ara el tenc davant.
A. Idò, un germà seu.
O més clar encara:
- Està ben tapat, vol ploure.
- Idò, ja no hi anirem d'excursió.

És a dir, un idò ambvalor consecutiu, d'on deriven els anteriors exemples: si A aleshores B. Però a aquest valor bàsic, històric, n'hi hem afegit d'altres, a vegades una mica subtils. Val a dir que l'idòés sobretot present en la conversa, i no tant en la narració. Freqüent en la conversa dialectal, dialogal, i menys en la prosa d'escriptors contemporanis. Reparau com un menorquí (un illenc, si voleu) pot fer una llarga intervenció en una conversa, o en una tertúlia, sense unidò; ah, però?, no dèiem que era tan universal i present? Sí, però sobretot en el diàleg: pregunta, resposta, represa... El que trobam en la llengua escrita d'alguns autors és un més establertidòbé,així idò, amb la curiosa vacil·lació, a vegades dins un mateix text, d'escriure:
Així, idò, tot el que hem dit fins ara s'ha d'entendre com un intent?
Així idò, tot el que hem dit fins ara s'ha d'entendre com un intent?

L'idòse'ns fa esquiu, vull dir que en som menys conscients, quan l'empram lligant converses; els gramàtics en diuenconnectors discursius, és a dir, les peces que connecten la conversa interrompuda, però també que l'arranca, que la reprèn, que la tanca. Tenim aquí una llarga llista de peces que s'han classificat de moltes maneres:és a dir, finalment, en definitiva, mira, avam, vull dir,? Puc començar a contar amb un:
-Tu, idò, vol dir que la setmana passada?
Estic contant una història, un fet, i la cosa deriva cap a una altra banda:
- Idò, açò que te contava,?
Contam cosa, ens interrompen i reprenem:
- S'altre dia, idò, quan el vaig veure (?)

Per fer-nos-en una idea, un "Diccionario de partículas discursivas del español" (a la xarxa) inclou peces com:a decir verdad, así mismo, bueno, de todas formas, digamos que, en cambio, es un decir, en definitiva, o sea, en suma, por otra parte, ? I Deborah Shiffrin (1987) que encunyà el terme demarcadors discursius(Discourse Markers) estudiava inicialment:and, because, but, I mean, now, oh, so, then, well, y'know.

Ja veis que es tracta de termes que omplen la conversa quotidiana, col·loquial, que li donen ritme, que la matisen, que la fan progressar, amb vivacitat, i sovint amb sintaxi defectiva.Idò, hala idò, au idò, idò sí, idò no,......

L'idòseria una d'elles. Aquest ús que en deim discursiu és molt proper al doncs continental, un exemple: reparau, a la primera que tingueu oportunitat, la sobrepresència de doncs en l'expressió, en els monòlegs torrencials d'Artur Mas. Undoncsdiscursiu que en molts casos podria ser -era- unidò, però que aquí molts ja han substituït perpues. Però aquesta és tota una altra qüestió, la meva intenció és ara descriptiva, no normativa.

Parlàvem d'unidòconsecutiu. La idea de conseqüència pot ser vista de molts maneres "Ha plogut, idò els carrers estaran banyats". Una conseqüència lògica que marca temps: primer és una cosa i després l'altra; d'aquí que algunes partícules de temps en el seu origen etimològic, es barregen amb consecutives, conseqüència és posterioritat: elsaleshores, luego, entonces,emprades en sentit consecutiu. Probablement és el que va ocórrer amb el nostredoncs/idò, una acumulació de valors temporals i consecutius. De fet, són barreges que s'han produït en àrees lingüístiques molt diverses.
- Aleshores tot era barat, i amb quatre cèntims compraves de tot
- Si no pots venir, aleshores avisa amb prou temps.

En el primer exemple aleshores indica temps (llavors, en aquell temps), però en el segon exemple ja indica conseqüència. Fins i tot en català continental es podrien acumular i dir:
- Si no pots venir, aleshores doncs ja ho farem un altre dia.

Els dos valors que he esmentat fins ara, interrogatiu i consecutiu, no esgoten tot el ventall d'usos i significats. La meva proposta seria que l'idòté quatre valors bàsics, que es podrien esquematitzar de la següent manera: (vegeu quadre adjunt)

(El que transcric en el requadre és una transcripció aproximativa de les melodies que van lligades a la partícula. El que s´hi veu no són de cap manera valors absoluts, sinó contorns i moviments ascendents i descendentsin campo aperto.)

Un tercer valor seria el que podria funcionar com unainterjecció; és tal vegada l'ús menys freqüent, té un sentit de protesta, desacord, pronunciat amb un clar allargament vocàlic que fa un contorn melòdic particular (vid. gràfica), un melisma en diuen els músics, un torculus resupinus, que deien en música gregoriana,down-up-down-up.

Posem que em demanen si demà tindré llesta una feina, que pensava que no corria pressa:
-Demà ho tindràs llest, o no?. -
- Idò!
Amb aquest idò vull expressar la meva protesta.

Un quart valor de l'idòseria el més el més inquietant, i freqüentíssim, l'idò IV, sorprenent com una partícula consecutiva s'ha tornat una mena d'adverbi d'afirmació. En aquest cas és sempre inicial i melòdicament descendent. Aquest valor està molt enfora deldoncs.
- Com va anar el concert?
- Beníssim.
- Idò.
Estic provant de fer un adob amb una eina, no em surt..., però al final ho faig bé:
- Ara!
- Idò, ara vas bé, així era.
Deman indícies d'una casa, i deman a algú:
- Quina casa és, aquella groga d'allà baix?
- Idò, aquella que té es portal molt alt.
Sí, era aquella casa. Alà idò, fins aquí per avui. I no cal tancar amb clau.

* Aquest article és la versió simplificada d'un treball més extens. Si teniu interès, el trobareu a la xarxa en PDF: http://seneca.uab.es/atlesentonacio/ (menú > recursos sobre entonació > articles 2009), amb algunes mostres d'àudio en format mp3. Es titula: Mascaró-Pons, Ignasi. 2009. "Aproximació als valors d'idò, funcions i melodies". Manuscrit, Institut Menorquí d'Estudis).