Aucellari

El capsigrany i el busqueret: Segons la dita popular recollida al meravellós llibre Aucells esquius, el bon Jesús, una volta crucificat, va demanar al capsigrany i al busqueret que pugessin al cel per desclavar-li les espines que tant de mal li feien al front. Al primer dels dos ocells que arribés al cel, va dir, el coronaria amb un capellet vermell, fet amb una gota de la seva pròpia sang, en senyal de gratitud eterna.
El capsigrany i el busqueret van partir a la vegada, i sembla ser que el busqueret, més lleuger i finet, anava bastant aventatjat. El capsigrany, que ja duia males idees, en veure que l'altre arribaria primer al cel, va imitar el cant d'alerta dels busquerets, i aquell, tot espantat i confós, va tornar enrera per veure què succeïa. I aleshores... zas! el capsigrany es va carregar el busqueret.
En arribar al cel, el capsigrany li va treure les espines al bon Jesús, i aquest li va dir:
- He vist el que has fet pel camí. Et donaré el capellet vermell en senyal d'agraïment, car així us ho vaig prometre als dos; però hauràs de jurar que mai més mataràs un busqueret.
El capsigrany ho va jurar, i encara que acostuma de caçar caderneres i verderols enganant-les amb el seu cant fals, mai més ha matat un busqueret, o almenys açò és el que diuen.

La baldritxa: Les baldritxes viuen a alta mar la major part de l'any; només a finals d'hivern, quan és l'època de cria, s'apropen a les roques ferèstecs. S'agrupen en colònies per nidificar i a les nits, especialment si són nits obscures, emeten uns crits esfereïdors, semblants als gemecs d'un fillet petit. Diuen que més d'un mariner ha embogit a causa dels xiscles nocturns de les baldritxes.

La tórtora: Un ornitòleg explicà que durant unes jornades d'anellament a s'Illa de l'Aire, una tórtora que venia d'Àfrica com una bala va caure entre els filats. L'ornitòleg agafà l'au amb cura, la portà a la cotxeria per prendre les mides de les ales i comprovar el nivell de greix acumulat davall la pell. Va bufar suaument per moure les plomes del pit, i es va aixecar una polseta fina d'entre les plomes. A poc a poc, l'aire de la cambra s'anà omplint de l'arena del desert del Sahara que la tórtora transportava entre les plomes.

El ropit: El mateix dia, al mateix filat, hi va caure un ropit de menys de trenta grams de pes que venia de travessar la mar, tot solitari. El ropit duia una anella que li havien posat a Estocolm l'any anterior.

L'òliba: Els egipcis creien que l'òliba era un ésser que feia de nexe entre el món dels vius i el més enllà. L'aparició nocturna d'una òliba, el seus xiscles retallant-se damunt les teulades fosques, eren l'advertència inequívoca de l'arribada de la portadora d'informacions prohibides. Ja fos a través dels somnis, o d'escoltar el silenci sepulcral de la nit, una volta desapareguda l'òliba.