Aquella cançó que ningú vol recordar

Aquesta frase que llegiu ara mateix inicia oficialment la meva carrera com a columnista. Bé, he tingut un mig blog i algunes coses més, però aquesta és la meva primera vegada en paper imprès. Així que, per no "cagar-la" molt, xerraré d'una cosa que conec perfectament, de música. De música rock, concretament. I per ser encara més concrets, del meu grup de rock preferit. Clar que sí amics, estic xerrant de Metallica.

Aquest grup, liderat per Lars Ulrich (bateria, fill d'un tennista professional danès) i James Hetfield (cantant/guitarrista, fill de membres d'una secta anomenada Ciència Cristiana, o una cosa així), comença la seva carrera a San Francisco a principis dels anys vuitanta, editant l'any 1983 el seu primer disc, titulat "Kill'em All" (un títol bastant més suau que el que va proposar el grup en un començament) i segueix durant tota la dècada un camí ascendent en qualitat i popularitat, sense concessions de cap tipus. Inclòs el seu primer videoclip, que no graven fins a finals de la dècada, conté imatges de "Johnny got his gun", segurament la peli de més mal rollo de la història del cine. Amb la dècada dels noranta arriben els canvis i l'èxit massiu: la seva associació amb el productor Bob Rock dóna com a resultat una col·lecció de cançons més curtetes, comercials i, tot sigui dit, millors. El resultat: "Metallica" (també conegut com "el disc negre") el seu disc més venut (22 milions de còpies) i una gira de més de dos anys de duració que donaria la volta al món dues vegades. Ara sí que s'havien coronat com el grup més important del Heavy Metal i "els Led Zeppelin de la seva generació".

I després d'això, el desastre: Metallica es van vendre. O van madurar, cosa que sempre és perillosa en el rock'n'roll, o si no que li diguin al pobre Angus Young. Els fets: cabells curts, sessions de fotos amb maquillatge i fumant puros, portades de discos que mostraven mescles artístiques de semen i sang, declaracions d'amor a grups com Oasis, videoclips més enllà de mostrar el grup tocant amb guitarres desendollades, i una direcció musical molt més... "pop", a falta d'una definició millor (una definició millor: evolució lògica a partir del seu anterior disc). Jo no tenc cap problema amb la meitat d'aquests fets, i en realitat crec que el seu disc del 96, "Load", és una magnífica col·lecció de cançons. Però aquí s' inicia l'etapa de decadència per aquest grup, amb discos de versions, concerts amb orquestres simfòniques, i una sequera creativa important. El que ens duu a la cançó que tractem avui: "I Disappear". O millor dit, ens duu a una excursió guiada que vaig fer fa uns dies a La Mola.

Una de les coses que més em diverteixen de la meva al·lota és la forma tan especial i lliure d'estereotips que té de percebre (i definir) la música. Per exemple, un dia va definir els Kiss com "un grup de cotxeria", o l'últim single d'AC/DC com "una cançó que comença, comença, comença i no arriba aumón". La meitat de les vegades estic d'acord amb ella, i pràcticament totes les vegades em sorprèn. I diumenge passat, tornant de La Mola i discutint a on anar a dinar, em va tornar a sorprendre dient que la seva cançó preferida (o casi) de Metallica era "I Disappear", una cançó que quasi ningú recorda, fins i tot els més fans d'aquest grup.

No es tracta d'una cançó memorable, però tampoc és la pitjor d'aquest grup, i és realment un punt d'inflexió en la seva carrera. Té un parell de riffs correctes, la lletra és críptica en el bon sentit de la paraula i funciona bé amb la melodia; i la tonada és allò més destacable, la veritat. Sí, és de les dolentes de Metallica, però és important per vàries raons: es l'última gravació del seu antic baixista Jason Newsted (total, el baix no s'escolta gaire), anticipa l'abominable so de bateria del seu proper disc ("St. Anger", si voleu cançons dolentes aquí n'hi ha unes quantes), i representa perfectament aquesta etapa "rara" del meu grup de l'ànima. Però sobretot aquesta cançó és important perquè va suposar la prova definitiva de la nostra lleialtat com a fans. Allà va la meva història amb aquesta cançó.

L'any 2000, quan ningú tenia Facebook, ningú tenia Messenger i ningú sabia què era un mp3, jo era un usuari assidu del programa d'intercanvi d'arxius Napster (per entendre'ns, un precursor de l'Emule, però molt més lent), baixava cançonetes (moltes d'elles, efectivament, de Metallica, que en aquella època ja m'agradaven més que un got d'aigua fresca), em gravava cedés (que costaven una pasta i tardaven com tres dies en gravar-se) i era un feliç adolescent fan del Heavy Metal. Però un dia en Lars Ulrich, el bateria danès del meu grup preferit, es va posar la seva millor camisa, es va engominar els cabells i es va presentar a un jutjat amb una llista de 335.435 usuaris del Napster que s'havien descarregat de forma il·legal el seu nou single "I Disappear", inclòs a la banda sonora de "Mission: Impossible II", i entre ells estava jo. Així que al cap de poc temps, quan vaig arrencar la meva font de música gratuïta i sense copyrights per enèsima vegada, se'm va informar que estava exclòs de la xarxa i que s'havia acabat el show. Pocs mesos després, Napster finalment tancaria degut a demandes similars per part d'artistes com Madonna i Dr. Dre i discogràfiques importants com A&M. Paral·lelament, es va produir el primer gran debat sobre les descàrregues de música via Internet, i la popularitat de Metallica en va sortir relativament malparada (el temps, i la tremenda crisi que viu la indústria discogràfica, han acabat per donar la raó al nostre petit amic danès).

¿Vaig deixar de ser fan dels Metallica per tot açò, com van fer moltíssims "imbècils" que es van dedicar a destrossar còpies en cd de tots els seus discs? No amics, la meva còpia del "Master Of Puppets" seguia sonant igual de bé, seguia dibuixant el seu logo a l'agenda escolar; i anys després (el passat setembre concretament) vaig adquirir el seu últim cd, "Death Magnetic", en edició de super luxe (caixa en forma de taüt, cd extra, dvd extra, pòster, camiseta, púes de guitarra i descàrregues autoritzades a la web oficial del grup). Això mateix, vaig pagar un "pastón" per un cd en una època en què pagar per adquirir música es considera, com a mínim, arcaic, i normalment una estupidesa. Ara bé, en aquesta època li vaig començar a agafar mania al bateria del grup, el que mos duu de tornada al videoclip d'"I Disappear".

No es tracta tampoc d'un videoclip especialment memorable: el grup fa com si toqués la cançó a dalt d'unes muntanyes rocoses (el cantant lluint la seva famosa guitarra amb acabat "ferro dels autoxocs"), i s'intercalen algunes escenes on els membres del grup reten homenatge a pelis més o menys mítiques. Comença el guitarrista perseguit per una avioneta com a aquella peli que, precisament, surt un tiu perseguit per una avioneta. Segueix el baixista increpat per un centenar de persones en un homenatge a una escena de "Brazil" (això ho he tret de la Wikipedia). Poc després deixaria el grup. Després surt un altre tiu escalant una muntanya. Es tracta d'en Tom Cruise, que no és que hagi col·laborat tocant la pandereta en aquest tema, sinó que protagonitza "Mission: Impossible II". Després surt el cantant conduint un cotxe per una costa avall de San Francisco, com a "Bullit". I per acabar, la meva escena preferida: el bateria està a una espècie de loft a un gratacels molt alt i molt luxós (curiosament, duu la mateixa roba i pentinat que quan va anar al jutjat a enemistar-se amb milers dels seus fans), es posa a mirar per la finestra i veu l'ona expansiva d'una gran bomba atòmica destruint la ciutat. I "pam!". Se li gira el cap i arranca a córrer mentre l'edifici es va destruint darrere seu, i com que la cosa només pot acabar amb un tro i un llamp, doncs amb un bot travessa el vidre d'una finestra i es tira d'un setanta-novè pis (mínim). ¿Una forma d'expressar la seva frustració per les circumstàncies que vivia en aquell moment? Una disculpa velada als seus fans més radicals? Ni idea, però jo m'he tornat a enganxar a aquesta cançó. No puc deixar de revisar aquesta escena aYoutube.

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com