L'ascensor

Com tothom que hagi estat a Singapur sap, l'escassesa de terrenys per edificar és molt gran i això fa que es produeixen una sèrie de fenòmens molt coneguts de tots nosaltres quan passa això. -No, no parlaré de corrupció-. El que succeeix a Singapur és que, a manca de terra, bons són els gratacels. I fan gratacels. Però, aleshores, hi ha un problema: com arribar a les darreres plantes, les més altes. Es podria plantar una mongetera i fer com en aquell conte, deixar que s'enredi i blablablà. Però no, a Singapur són molt més llestos i fan una mena de trens que van de cap a cap de l'edifici, però com que el tren va cap a amunt, li'n diuen ascensor, d'ascendir. Ara bé, com que hi ha tantes plantes i a cada planta tants pisos, necessitarien molts ascensors, i com que això no pot ser perquè blablablà blablablà, aleshores el que fan és el següent:

- "Compla Dol, li ofeleixo pis amb un descompte impoltantíssim -l'u per cent per planta- si vostè compla pis en planta llunyana de boca d'ascensol. Dintle de mateixa planta també hi ha difelències pleu, pelò són més petites ?si llunyania, si finestres, si ficus a prop de la porta del pis".

Fet aquest preàmbul que espero hagi estat entenedor per entendre el capteniment de la propera història, procedeixo a contar-la sense més nefanda dilació.

El senyor Ascen Soristo vivia a la planta 23 d'un edifici de la badia de Singapur. Com que en aquell modern edifici només hi havia boques d'ascensor cada cinc plantes, això volia dir que havia de baixar o a la planta 20 o la 25. Aquella tarda d'hivern, el senyor Ascen Soristo, que estava cansat i deprimit, perquè era vidu i tenia uns fills que eren la pesta, com Zipi i Zape però en singapurès, va baixar a la planta 25, que ja se sap que és més fàcil baixar, que pujar. Sí, efectivament, per baixar a la planta baixa anava a agafar l'ascensor a la planta 20. Alguna vegada havia provat de baixar a peu i s'havia marejat. Aquesta era la causa, els marejos, que la comunitat de propietaris hagués situat una mena de cubs o papereres al costat de la porteria.

Mentre el senyor Ascen Soristo pujava en l'ascensor -atapeït com una sardina dins una llauna de conserva-, que anava aturant-se cada cinc plantes, a la planta 22, al pis 64 D, la senyora Hidra Massatge anava a donar-se un ........... -molt bé-, un bany. La senyora Hidra Massatge era de l'associació antisorolls de Singapur -blablablablablabla- i els de l'associació havien aconseguit que tanquessin una -blablablabla-, i, com el senyor Soristo, era vídua. I es donava la casualitat que ell vivia sobre d'ella. Vull dir al pis de sobre.

Ella, la senyora Hidra, que no era ni guapa ni lletja, va despullar-se. Estava en pilotes -cosa bastant habitual si un pensa dutxar-se. Va ficar-se sota l'aigua i va posar-se a cantar una òpera -que de jove havia estat molt aficionada.
El senyor Soristo, mentrestant, sortia tot atabalat de l'ascensor i va baixar les escales cap a casa.

"Buf, ala em tlobalé els fills. Déu meu!".

Anava baixant com qui baixa a l'infern -i sense Virgili fent-li d'acompanyant. Quan va arribar a la seva planta, va girar per un dels múltiples corredors que hi havia, els peus somorts sobre la moqueta, i després d'uns cinc minuts caminant, va arribar a la porta 64. Va agafar la clau de la butxaca, la va ficar dins el pany, la va girar, la porta va obrir-se -solen fer això les portes quan fas rodar el pestell- i va trobar alguna cosa canviada -clar que, amb Zipi i Zape...-, però no va fer cas.

- Alllllllllllllllllllllllllllllllll! -va cridar la senyora Hidra, que en aquell moment sortia del quarto de bany en pilota picada i que se'l mirava des del passadís tal qual hagués vist King Kong, Dark Wader o Frankenstein.
- Alllllllllllllllllllllllllllllllll! -va fer el senyor Soristo, no per res, sinó per no ser mal educat (allà on vagis fes el que vegis).

Malgrat els crits -potser perquè la senyora Hidra era aficionada al cant- ningú no va aparèixer. El senyor Soristo va disculpar-se cent vegades, però com més es disculpava, més es comprometia. Ella, amb una tovallola tapant-li les vergonyes, se'l mirava irada, desconfiada.

El senyor Soristo va provar de tornar a obrir i la porta que no s'obria. Però ella no se'l creia. Ho havia fet exprés. Era un pervertit assaltavídues.

- Disculpi'm, disculpi'm -deia ell mentre caminava d'esquenes cap a l'escala.
- No, no, no es disculpi. Vostè no s'ha compoltat com un cavallé. No. No senyó. Això està mol malament. Mol-ma-la-ment.

El senyor Soristo se'n va anar a casa molt preocupat i els hi va explicar als seus fills que no deixaven de riure. Des d'aquell dia el senyor Soristo puja a peu les escales. Els seus fills ja han provat d'obrir totes les portes dels pisos de l'edifici -però això són unes altres històries- i la senyora Hidra cada tarda, cap a les cinc, esperançada, es despulla i va a dutxar-se i canta, tot esperant que el senyor Soristo obri la porta del seu pis i, aquesta vegada sí, es porti com un autèntic cavaller.