La involució de les espècies

Ja li he dit que jo mai no he sentit inclinació per les coses, ni tan sols per les persones. No entenc les dones, perquè vostè dirà el que vulgui, però són sobretot les dones; els homes no funcionem així, som més pràctics, o, almenys, els homes de veritat, que ja som pocs.

Sí, parlava de les dones. Tenen inclinacions estúpides, no s'ho prengui malament, especialment amb els objectes. Una dona pot dependre de bajanades increïbles. Poden fins i tot estimar coses, com si les coses tinguessin ànima pròpia. Com quan s'enamoren d'un cotxe vell i fet pols, i, quan ja no els queda més remei que desprendre-se'n, ploren i ho passen malament, com si haguessin d'abandonar un fill o un ésser estimat.
Jo he vist plorar ma mare perquè se li havia romput un collar. I ella em deia: -"Jordi, tu no ho pots entendre. Jo tenia aquest collar des de molt abans que tu haguessis nascut".

I no era més que una quincalla que li havia regalat la seva mare i que havia dut posada el dia de les seves noces i, després, a l'enterrament de mon pare, com no? I, sap què li dic? Doncs que a l'enterrament no va deixar caure ni una sola llàgrima, la mal parida, però després va plorar com una condemnada quan se li va rompre el collar dels nassos. I això que mon pare era una gran persona, eh? Sí, ja hem parlat d'això, que era massa autoritari i tota la pesca. Sí, i que se li va escapar la mà un parell de vegades, també, no fa falta que m'ho recordi. Però no es pensi que era un maltractador ni res d'això. Perquè, ara, amb tot aquest assumpte de la violència de gènere, tots som maltractadors. Collonades. Mon pare era un senyor que es rompia l'espinada fent feina de sol a sol, i tot perquè nosaltres tinguéssim tot el que ell no havia pogut tenir quan era petit. Era normal que s'emprenyés si en arribar a ca nostra ma mare no havia fet el que havia de fer. Tampoc era demanar massa que hi hagués un poc de tranquil·litat i de neteja. Què més havia de fer ma mare tot el sant dia?

No, el meu cas amb l'Anna és totalment diferent, no s'assembla gens. Jo no sóc com mon pare, i de cap manera com ma mare; tot el dia plorant per bajanades, per sentimentalismes barats. L'Anna era, per a mi, ben igual que la meva gorra. Ja li havia parlat d'aquesta gorra, me l'havia comprada mon pare quan jo tenia quatre anys.

La veritat és que sí que vaig arribar a sentir deferència per aquesta gorra. No me la llevava mai. Però, què vol? Jo era només un nen petit, i els nens no saben res, no ho entenen. Collons, si creuen que els Reis Mags existeixen! I quin dret tenien els meus pares a fer-me creure que hi havia un ratolí que s'enduia les meves dents quan jo dormia i que em deixava a canvi quatre monedes de merda? Em sembla una manca de respecte. S'estaven rient de mi, aprofitant-se de la meva ingenuïtat.
L'Anna i la gorra? Sí, la gorra...

Jo no me la llevava mai, sap? Era com una espècie d'amulet. Em sentia l'amo del món quan la portava. Era d'un vermell molt brillant, amb el nom del meu equip brodat en lletres daurades damunt de la visera. Era molt especial per a mi perquè cap dels meus companys tenia una gorra com aquella. Jo sabia que havia d'anar amb compte, perquè, si no, me la prendrien. Els nens poden ser molt cruels, sap? Potser que sigui la seva venjança perquè els facin creure en el Ratoncito Pérez. Els adults els prenen el pèl i ells se'n vengen com poden; amb els altres nens, amb els més febles. Després de tot, és la selecció natural que deia el Darwin, no? La llei del més fort. Si no serveixes, fas nosa. O així ho entenc jo.
La meva gorra era com una garantia que jo era el millor. Millor que la resta dels nens. Millor que tots els adults melindrosos que s'aferren a un cotxe inútil o a un estúpid collar. Jo era fort amb la meva gorra. Tan fort com mon pare. No, jo no admirava mon pare, s'equivoca. En el fons el menyspreava. Ell no tenia res que jo volgués, res. Llevat de la seva fortalesa. Però la meva no l'he heretada d'ell, no s'ho pensi. La meva me l'he feta jo tot sol, demostrant-la cada vegada que he pogut fer-ho. El món és tan cruel com els nens; o menges o et mengen.

Sí, l'Anna era per a mi com la gorra. L'Anna brillava amb llum pròpia, o això deien tots. Era molt intel·ligent, podia aconseguir gairebé tot el que es proposava. I somreia, somreia sempre.
Sí, te raó, aquests darrers anys ja no somreia tant. Però, així és la vida, no? No es pot anar pel món creient en el Ratoncito Pérez eternament, arriba un moment que has de deixar de somriure i de riure per qualsevol estupidesa.

Jo he tingut molta sort amb l'Anna, sap? Bé, no era sort, perquè si dic que era sort sona com si jo no em mereixés l'Anna, i això no és cert. Potser que ella fos molt intel·ligent i que tingués molts d'estudis i tota la pesca, però jo sóc molt intel·ligent també. I la meva intel·ligència val molt més que la seva, perquè jo m'he fet a mi mateix, sense cap ajut de ningú. Jo no he llegit mai cap llibre, però m'he educat a la millor universitat: l'escola de la vida, encara que soni a tòpic.

A més a més, l'Anna tampoc no era tan meravellosa com semblava al principi. Però això no ho sap ningú. Era feble. Sempre amb tots aquells nois estúpids, bavejant per ella. I s'equivocava, sap? Ella es pensava que eren amics de debò, i això no és veritat, les coses no funcionen així; els homes no fem amigues. Jo sé que l'únic que volien aquells idiotes era ficar-se dins el llit de l'Anna. I era jo qui estava dins el seu llit. I la molt ximple em deia que estava gelós. Quina boja!, jo no sóc gelós, només sóc realista. M'avala l'experiència. Els meus companys d'escola volien llevar-me la gorra i ho haurien fet si jo hagués baixat la guàrdia. I, amb l'Anna, doncs, el mateix. Ella era massa ingènua per adonar-se de les veritables intencions d'aquells voltors.
No, no, el problema no eren ells. El problema era l'Anna. Perquè d'ells ens en vam lliurar. Li vaig donar a entendre que havia d'escollir entre ells o jo. I ella va elegir. No va ser un ultimàtum ni un xantatge, ni res d'això; ella era lliure de decidir i va triar el que més li convenia. I, a la fi, va obrir els ulls i va deixar de veure'ls. No els necessitava, ja em tenia a mi, què més podia desitjar? Una parella és cosa de dos, i, si m'apura, li diré que en realitat havíem de ser un, ella havia d'acabar sent una part meva.

I era tan maca l'Anna, "polida" diria ella. Era com una nina Barbie d'aquestes, rossa i amb uns ulls blaus ben grans. Jo sentia les mirades envejoses de la gent clavades en nosaltres, dels homes i també de les dones. Enveja. Molta enveja té la gent. Però no es pensi que l'Anna era perfecta, perquè no ho era. A més, al principi estava grassa. Li sobraven un bon parell de quilos, però jo vaig ser sincer amb ella i li ho vaig dir. La sinceritat és molt important per a mi. No crec en totes aquestes collonades d'allò que és políticament correcte. Només són una rentada de cervell més per fer-nos creure que tots som iguals, i això no és cert. Els baixos són baixos; els grassos, grassos; i els lletjos, lletjos i punt. I no parlem de racisme, que jo no sóc racista; però, digui'm: quants de negres o de moros ha vist vostè a la universitat, eh? I això que els donen ajudes perquè arribin allà on no haurien arribat. És antinatural, i, a més, qui m'ha ajudat a jo?
Doncs, això, que l'Anna estava grassa i jo li deia, perquè sóc sincer, i les veritats s'han de dir encara que facin mal. També li vaig dir com s'hauria de vestir, perquè no tenia estil, era molt vulgar, una més entre tantes. Sí, perquè després diguin que jo anava darrere ella per la seva intel·ligència o els seus diners, que, escolti'm bé, l'Anna no tenia diners, encara que ho semblava, era el seu pare que en tenia, i duia un escorpí a la butxaca, el lladre, que mai no em va poder veure, el mal parit. L'Anna no hauria estat res sense jo, em sent? No valia gens, gens.

Sap que el darrer any l'Anna anava a veure una loquera com vostè? I la mala truja li va dir a l'Anna que estava deprimida i que jo en tenia tota la culpa; que jo no tenia cap dret a dir-li les coses que li deia. Tot perquè jo li deia la veritat. I, si parlem de drets, quin dret tenia ella a rentar-li el cervell a la meva Anna?, eh?
Ningú no coneix ni ha conegut mai l'Anna tant com jo. Que l'Anna semblava molt simpàtica, però tenia dues cares, eh? Era una histèrica i una boja. A vegades jo no li parlava. Perquè no tenia ganes, per quina altra cosa es pensa que jo no li parlava? Estava cansat, jo què sé! Doncs no s'imagina com es feia de pesada. Tot el dia darrere jo intentant esbrinar què havia fet ella malament per que jo l'ignorés. Deia que jo la ignorava, volia ser el centre d'atenció tot el temps, era una boja egoista. No pensava en mi, la histèrica.

Sap?, quan jo tenia dotze anys volia anar a un partit de futbol. Era molt important per jo i tenia moltes ganes que mon pare vingués amb mi, tantes, que vaig comprar dues entrades amb els meus estalvis i li ho vaig suplicar. No ho hauria d'haver fet, això de suplicar, dic, perquè m'ho havia promès, i, al César lo que es del César, sap? Però no vam anar al partit. Aquell dia sí que es va portar com un verdader mal parit, mon pare. Així que vaig agafar la meva gorra i la vaig destrossar. La vaig rompre en mil pedaços, allí, bé davant d'ell, perquè ho veiés, perquè ho sabés: que estava tan emprenyat que només em calia rompre el que més m'estimava.