Primer Premi Narració Curta Illa de Menorca: "Naixeràs dues voltes"

Lucrècia era d'una polidesa trobada per casualitat, de tant perfecta com era: totes les seves parts del cos eren fines i contingudes, d'un encert natural, ignorant d'esclatar de vida. Tot just a l'espera d'una maternitat ja contractada, un lacre de propietat exclusiva per un home a qui devia respectar i témer però, afortunadament, no estimar. Que fos encara anònim, que sempre seria un desconegut, en fi, tampoc li importava massa... Fet i fet, l'havien educada per témer i respectar i dedicar fins l'últim alè a una figura masculina, sigués quina sigués...

I ara era tota desesper, amarada de suor, bruta i embrutida malgrat les robes luxoses que duia, el rictus dels seus llavis molsuts disfressats d'atemorida dignitat, les galtes enfonsades per l'insomni i la gana i els peus adolorits en aquells escarpins que no servien per sortir de palau, envoltada de la ferum insuportable d'excrescències covades en tres dies de mar, l'olor enganxosa de la por i l'allunyament i l'olor submisa de l'anul·lació individual, despreses totes d'aquella massa humana emboscada i arrencada de Ciutadella. L'olor del no-res. De la fi.

Lucrècia n'estava convençuda, a través d'un dels pocs miralls que hi havia a Menorca, que la seva bellesa sorgia d'un sol lloc: del seu front. Quan s'acaronava amb lentitud de plaer el front amb l'índex, i el recorria des del naixement del seu cabell, un pic bru ben alt, fins a la creu dels seus ulls una mica massa separats, dibuixava una corba definida i suau lleument hidrocefàlica que li conferiria per sempre més un aspecte dolç i entendridor, amb els ulls grans i rodons i unes celles gairebé inexistents. Deia la seva àvia que la mare de na Lucrècia, d'un marcat caràcter flemàtic, li havia transmès les seves humors aquoses a través dels líquids corporals durant la bona esperança, deixant-li aquell glop de mar al cap que l'havia esglaiada tant quan va veure la recent nascuda. Amb els mesos va desaparèixer-li, lliscant cap als ulls, a la mirada líquida i massa absent d'un verd que, segons els navegants hipnotitzats al compàs de les ones dels llavis de la jove en les seves sòbries converses, eren memòries de mars de La Española.

Al cap de tres anys van néixer les bessones, una nova meravella de la qual el patriarca dels Casalclosa es sentiria particularment irritat; les rareses, per molt belles que fóssin, mai eren benvingudes en un món on tot l'extraordinari era rebut amb suspicàcia i enveja, amb temor i fins i tot amb ira fins que no era demostrada la ditada divina. I a la família Casalclosa hi havia molt a perdre i a malmetre: poder, fortuna, sang antiga i contactes. La mare, una desconeguda per tota la seva família, aïllada voluntàriament de qualsevol estímul de vida i reclosa dins un sopor de febres intermitents, va morir durant el part de les bessones, abans que neixés el segon nadó. Tan aviat com el patriarca va abaixar els ulls de la finada en un adéu a contrarrellotge, la matrona va foragitar-lo de la cambra i tot seguit, petant-li les dents de por, va obrir el ventre de la morta, disposada a salvar la segona d'aquelles granotetes humanes que es movia dins, engabiada. La segona filleta, amb les mucoses palpitants i les mans i els peus blavosos, va ser passada en xiuxiueigs pels braços de totes les assistentes. L'àvia, absenta, netejava la primera filleta, que encara no havia plorat i que panteixava tant com la seva germana, mentre la tremolosa matrona cosia amb delicadesa el cadàver, encegada per les llàgrimes... I de sobte, enmig del tràfec silenciós i l'olor envellida de les cortines de vellut carregades de pols, l'olor d'òxid de la sang, l'olor llenyós dels olis de fricció i l'olor picant de comí exudada per les assistentes morisques, l'olor penetrant de la desesperança i l'olor del límit de les forces que venien i marxaven en una fatigosa marea d'esbufecs, la segona filleta va emetre un xiscle, encara un ben bé no de plor, tampoc de queixa... I potser tampoc de desesperació, però sí de socors, de saber massa i de voler ignorar, i la seva germana, moguda en un eco, va afegir-se a ella en un de sol, breu i insondable. Amb crits de convocatòria per por de perdre aquells brins d'aire les dugueren a la capelleta de palau, i amb prou feines els primers que arribaren van ser testimonis del bateig, rebent les aigües a la vegada i amb benediccions accelerades com na Llum i na Llívia, amb un esguard hermètic, imprudentment fixe i interrogatiu entre elles dues, com les veuria na Lucrècia per últim cop.

Com cada fosquet, l'estona del rosari la passaven plegades vora el mirador del pis de dalt. Aquell costum s'havia revestit d'una especial urgència des del primer dia del setge, i en aquell capvespre que en faria el setè, na Lucrècia tararejava rutinàriament una oració quan, aixecant els ulls dels esglaons, la veu se li va glaçar en dues paraules:
"Germanes meves."

I va llençar al terra el llarg rosari de perles per impedir el desastre, trabant-se-li les pesades faldes entre les cames: les al·lotes tenien fixada la mirada l'una en l'altra, però sense observar-se, com tombades cap un mur de pedra, assegudes d'esquena al sol a l'ampit de la finestra i abraçades per les espatlles. Sorpreses per na Lucrècia, sense creuar paraula i amb un sol moviment indubtable, na Llum i na Llívia aclucaren a la vegada els ulls, com ferides pel sol d'estiu del capvespre, com volent caçar-lo per sempre dins la retina que en uns instants cristal·litzaria, i van impulsar-se fermes i en silenci cap enrere, deixant-se bressolar per la inèrcia, on el soroll del món va emmudir per deixar pas al tentineig de les medalletes i amulets cosits a les faldilles, i tot va acabar amb un cruixit sord i els escarpins i els joiells rodolant per l'enllosat del pati. Amb catorze anys les bessones havien decidit finar juntes, i na Lucrècia, en aquell moment, no sabia perquè al·lotes tan virtuoses i innocents havien comès aquell crim contra la seva ànima d'una impietat tan execrable per tots, de dolor tan incomprensible per ella, condemnant-se per tota l'eternitat.

I na Lucrècia sentia com aquell cruixit sec retrunyia dins la seva consciència emfebrida, i ja li feia mal tot i ja no sentia res, i el dolor i la soledat i el terror i tot se li havia empedrat a la gola... Li costava discernir si aquell eco era provocat per les fustes del vaixell, o dels seus ossos envellits en dies, o si en realitat na Llum i na Llívia havien tornat, amb els seus vestits de vellut negre brodats en arabescs de fil de plata portada del Potosí pels seus promesos i les gorgeres emmidonades d'un blanc impol·lut, com si la seguíssin esperant pel rosari. Amb el mateix rostre immers dins les seves pròpies tenebres de saber massa i no tenir el suficient egoisme per cegar-se als sofriments d'aquest món i refugiar-se en la ignorància protectora dels mortals, aquelles dues gotes immutables i exactes de vida, assegudes a la barana del vaixell amb les maragdes esquerdades dels seus toisons i els cabells de l'impecable pentinat desclenxinats pel gregal que llepava les galtes de na Lucrècia, es deixaven empènyer cap enrere i cap endavant, dia i nit i dia i nit, en un baladreig repetitiu fet joc òptic cruel... Dormia amb els ulls oberts, com veient el món sota les aigües d'un estany, i la mort de les seves germanes havia accentuat el caràcter ambiguament flemàtic heretat del glop marí de la mare, arrabassant-se na Lucrècia de qualsevol mà, vençuda i esgotada. Sol volia deixar de ser, oblidar-se d'ella mateixa i dur amb més coratge que fos una cosa de bescanvi, per negociar. Oblidar la llosa del seu llinatge, l'obediència sense fissures que s'esperava d'ella cap al destí de perpetuar el que potser hauria de pagar amb la seva vida, amb el seu alè, amb el seu següent alè. Amb l'últim, si així havia de ser.

El seu oncle, fugint la mirada anegada de llàgrimes i amb la veu rogallosa, va pregar-li un favor: "Fes-te'n càrrec de l'abillament dels morts. Jo parlaré amb el teu pare. Jo dono permís perquè siguin enterrades com cristianes. No passis pena, Déu està molt enfeinat ara mateix per donar-se'n compte."

Na Lucrècia netejava suaument la cara i el clatell de les al·lotes amb un drap fi humitejat d'aigua de flor de taronger, treient aquella crosta indigna de sang que, tanmateix, no aconseguia enlletgir les faccions, ara amb una placidesa inaudita per algú mort amb aquella violència, d'aquelles carones que sempre havien dut un rictus d'amargor incomprensible, la impotència de saber que no podien evitar l'inevitable... Sabien que arribaria quelcom ingent, inefable en la seva cruesa, però no sabien què era. En va havien intentat desxifrar-ne com es presentaria, i del cert només coneixien això: la seva arribada i una salvació inexistent, més enllà de la compassió divina. Notaven la seva presència invisible cobrint subtil i sorneguera les seves espatlles, les seves il·lusions, els seus jocs i els seus somnis nocturns, i les confidències entre elles sempre van ser ombrívoles i temeroses. Des de ben menudes les va conèixer massa clavades en les misèries d'aquest món sense haver-ne patit mai cap, capficades en un secret mut que compartien observant-se amb exasperació i estrenyènt-se els dits.

Na Lucrècia havia fet dur els cadàvers de les al·lotes a la taula més gran de la cambra més noble i alta de palau mentre Ciutadella tremolava, atrapada en una ratera. Havia pres amb tanta responsabilitat i aïllament la tasca funerària, normalment assignada a sacerdots i ploraneres, que va creure que els xiuxiueigs de les serventes eren per ella, i no pas per l'amenaça intuïda a la costa, per ser terriblement propera, per sentir-se Ciutadella més indefensa que mai. Ningú la va ajudar. Per por dels esperits mal morts, per por del dimoni que encara podria allotjar-s'hi en aquells cossos, per por de ser jutjat per supersticions, per por d'assistir despulles de maleïts, ni que fossin angèlics. Tothom cobejava menjar, aigua i murada, oracions de salvació a tothora i testaments a corre-cuita, i al jardí, l'oncle manava a homes de confiança que cavéssin ben fondo sota l'ullastre centenari per amagar la fortuna familiar, mentre el seu pare, un dels prohoms de la ciutat, dirigia la defensa d'un quarter.
Emmudida de plor sec, envarada dins el seu vestit negre de dol i la gorgera que l'asfixiava de picor en aquell matí de juliol, mantenint una calma que no era més que esgotament perquè tot la superava, quan ja sol li restava redreçar els cabells sense lligar de les al·lotes, necessitava rendir-se i dir que ja no, ja no podia més... I aquell crit de socors es va transformar en una serp silenciosa, cremant-li el pit fins quasi matar-la de dolor, per tot el que ara vivia, per tot el que havia callat i per tot el que començava a intuir. Va caure desmaiada d'angoixa, i d'aquelles hores de mitja consciència tenia únicament la certesa d'un soroll llunyà d'explosions i ones de crits humans, i uns braços maldestres però respectuosos que l'alçaren i la recolzaren asseguda a la paret, cobrint-li pudorosament els peus amb les faldilles... Tal com ara ella feia sobre la coberta de la nau, i es sorprenia pensant que aquell gest innat d'amagar un tros de turmell representés a tot el seu llinatge, avantpassats i fortuna, les seves creences i el futur de tot plegat, i neguitosa, no sabia si pagava la pena defensar amb la seva vida aquell llindar.

"Esperi's aquí, madona", va dir la veu calmada d'un home, la cara coberta pels blens de cabell llarg que es barrejaven amb els seus, agombolada per la tebior de les seves galtes escairades mentre la duia a coll-i-bé. A na Lucrècia li costava mantenir el coll dret, només amb forces per emetre una lleu queixa, pregant de no ser raptada ni robada, de no ser allunyada de les seves germanes mortes, que no s'apropés curiós a la taula, que no la deixés, que li donés de beure. L'home va veure els llavis resecs de la jove i li va abocar aigua, deixant-li tota la gorgera molla i enganxada al naixement del coll. Atret per la transparència de la pell i la tela va xiuxiuejar quelcom, i tot seguit, sense que ella pogués defensar-se, va apartar-li el cabell enganxifat de suor de les parpelles i va treure-li amb cura les arracades. Na Lucrècia va deixar-se caure dins una inconsciència completa que li va durar hores, moltes hores, les suficients com perquè els ciutadellencs fugissin de nit i al dia següent, els turcs els fessin tornar enrere, i que les lamentacions i les corredisses, els trets i les cavalcades pels carrers fossin cada cop més desesperats i més aïllats... I finalment, silenci. Fins les gavines esgarriadores del cel havien callat. "Potser no vaig voler evitar... Les arracades... Un desconegut. Aquell tot d'ell...", desgranava ara, es descobria i esbufegava.

I per aquell mutisme estrany que l'avisava va despertar-se, alguna cosa canviava, però no per bé... Alguna cosa s'havia acabat per deixar pas a una de pitjor, i així va comprendre la força que feien milers de passes en una de sola, sense cos ni forma, que pujaven i baixaven escales, arrossegaven i empenyien, obrien i tancaven, fins que arribaren a la cambra on s'estava na Lucrècia, emboirinada però lúcida, amb les seves germanes sobre la taula de roure, llestes per abandonar un món del que semblava que no se'ls hi permetia dir un adéu definitiu.

Aquell grup d'homes, amb les robes encartronades de sal i armats amb fulles oxidades, els ulls ombrosos, la pell de sucre morè i els cabells deslligats per sobre les espatlles, ni l'amenaçaren ni parlaren entre ells, ni s'enretiraren ni avançaren, quan na Lucrècia, amb prou feines, va aixecar-se del terra i va tentinejar cap a la taula per tapar les cares de les al·lotes, sabent que allí quedarien, sense ser enterrades. Els soldats turcs, amb recança, van prendre na Lucrècia pels colzes i se la van endur escales avall, i l'últim va tancar la porta de la cambra rere seu, suaument, com si no volgués despertar les mortes. Arribats al llindar de la porta del palau, la temença respectuosa a la mort va deixar pas a la practicitat de la rapinya: li arrencaren, amb estrebades decidides i hàbils per no tocar-la, les joies que duia cosides a la roba i penjades als canells i el coll, i mentre intentava mantenir l'equilibri per no caure, va comprendre la finitud de tot plegat, la raó tan simple per la magnitud del desastre que s'abaltia sobre tothom, quan va venir-li a la pell el record dels dits d'home pessigant-la tendrament les polpes de les orelles per treure-li les arracades d'ametista. Perquè l'home de la set la podia haver tret totes les joies, més a l'abast i més cares, però només es va interessar en les arrecades i en el mal de la carn esqueixada que patiria.

Na Lucrècia va alçar els ulls, sense obrir-los. El sol i la salaor li havien deixat la boca pastosa i amb llagues i les galtes cremades, i un cruixit d'ossos que li adoloria el respir. Enyorava les gavines, els seus crits de desfici, les ales que tallaven finament l'aire per sobre les teulades del seu palau i els dels seus veïns, els de Miralvent, i els de Maramina, i aquell Binissau primogènit que mai havia vist, amb la que li volien casar i ella s'havia enorgullit més per ser l'elegida entre totes les donzelles nobles de Ciutadella que per ser una meravella única. La seva existència, privada de qualsevol necessitat i submergida en una abundància regida per la contenció moralitzant, havia quedat tallada de socarrel sense sentit, ella allà, buida i aïllada, morta en ànima i viva a impulsos, engabiada i emmudida en un món ignot, com tots els que anaven en aquest vaixell i en la desena que els seguien. "Què passarà ara. Què serà de mi" es repetia, ficant-se els dits dissimuladament sota la gorgera, intentant separar la camisa interior de lli de la pell, ambdues convertides en una mescla de cera, gingebre i tarongina, la mateixa que es posava cada albada per amagar la seva humanitat i, de pas i com des de feia segles, per diferenciar la sang de la seva família amb la del poble menut, la del servei, la dels nobles nouvinguts, conversos i la dels moriscos, la dels estrangers i la dels infidels, la dels caiguts en desgràcia i la dels penats per la justícia, la de tots que no s'assemblaven a l'anodí grup d'ella, sense fissures, sense mescles públiques, limitada i autolimitada, continguda, poderosa sense recordar ja perquè, dominant i prepotent amb un beneplàcit mossegat per part de tots, i, tanmateix, l'horroritzava la injustícia de saber que aquesta diferència la feia cotitzar a un elevat preu. Era molt cara ella, tant com els captius de tota la nau, i en el demolidor instint per sobreviure d'aquells incerts dies descobria que la protecció divina no planava a la seva família per privilegi de cristians vells ni per una fe inquebrantable, sinó només per títols acumulats en feinejar de formigues. I ella era el dipòsit, la penyora de la continuïtat del seu llinatge. Un cofre de sang vella, honor, nom i riquesa. I tant feia els seus sentiments: havia nascut com un eslavó més d'aquella cadena que no havia de finir mai i que, al seu moment, hauria de passar a un vàstag nascut sense amor i anegat d'esperança maternal i deure. I ara, més sola que mai, estava obligada a ser ferma i conscient que ella no s'havia de defensar com a persona i com a dona, sinó com la única fortalesa plena de poder i futur dels seus avantpassats. Com l'havien educada pels pitjors moments. Va sentir defallir-se: es sentia molt petita, minúscula, gairebé inexistent... El seu orgull de naixença estava sent engolit per alguna cosa informe i anguniosa, que començava a tenir fam i amenaçava amb ser voracíssima, i na Lucrècia no n'era capaç de trobar-li forma ni límits ni nom ni concepte; era desig de tot, gana i set de tot, i de res en concret. No era avarícia ni ambició, era asfíxia dins el seu cos limitat i limitant, i tampoc eren ànsies de vida, sinó més aviat voler comprendre, d'abastir tot el que li feia mal i poder entrellucar-lo entre les ombres, i poder evitar-lo o aturar-lo, superar-se contínuament a tot aquell dolor i angoixa que l'empenyien a cridar per dins i només aconseguia exterioritzar-los fixant la mirada en alguna cosa nímia i amb el cap-cot, moguda per moviments repetitius, sense inici ni final, sempre així.

I en aquell vaixell s'enrunava la seva fèrria fe fins a la desesperació, a la seva mesura humana i inexperta i a una llavor estranya que es revoltava dins seu, temptacions i desitjos insans que al seu confessor li semblava esguardar entre les ombres de les seves cataractes, temerós de perdre aquell treballadíssim exemple de bellesa domesticada. I no volia seguir sent per ser en aquell segrest massiu, i notava com li volia perbocar un crit, una bola de foc que la embogís, que l'ajudés a marxar d'allí, que la fes desaparèixer i renéixer, que la tornés veritable i lliure, i els miratges de na Llum i na Llívia per primer cop es giraren envers ella i fixaren la mirada, obrint i tancant lentament la boca com peixos dins l'aigua, fent-se cada cop més corpòries, fins al punt que a na Lucrècia li semblava que anaven retallant-se les ombres seves a la coberta. Na Lucrècia mirava incrèdula la barana de la nau, allí on veia assegudes les bessones, demanant que se l'enduguessin amb ella, que potser era allò pel que estaven elles allí, en una última besada d'adéu, i en aquell moment per fi es va deixar envair amorosament per una submissió molt reflexionada que podia ser, podia ser i molt. De sobte va emetre un crit, tímid, i a aquest, tallat en sec, el va seguir un altre, com un ca que descobreix el seu propi lladruc i se n'adona que està viu, embogida de llibertat per desesperar-se, ja per fi, ja sense importar-li ni destí ni final, ni orgull ni por ni triomf... Només cridar per tot i per tots, i cridava per primer cop a la seva vida, com havia sentit fer-ho a la seva mare durant el part de les bessones, com si li naixés un monstre bellíssim, dolorós i ple de llum. I es confessava a si mateixa, prenent cos i forma, més real: jo sóc, jo faig, jo vull, jo seré. Jo sento, jo no faré, jo diré. Jo nego, jo callaré, jo penso i no voldré sentir. I mentre corria cap a la barana de la nau, glopava l'instint de supervivència per alliberar l'ànima confiada i cansada, i només temia un dolor massa llarg, com els seus ossos cruixirien junt amb la seda de la roba, tot cristall trepitjat. De camí va rebre un fort cop al temple fet per algú que volia frenar-la, que no li va fer mal ni la va estabornir... Sorpresa, va sentir un líquid espès i tebi que s'obria pas pel seu cabell desllorigat, però no va aturar-se cap a la caiguda inacabable creuant l'aire i estavellant-se a l'aigua, i només demanava que tot acabés, no l'importava com, però que acabés ja. Sentia com era xuclada cap al fons, arrossegada pel pes de les robes. Com va poder, va sacsejar els peus per desfer-se dels escarpins torturadors, i abans que notés la manca d'aire, va perdre quasi el sentit. I creia que ja havia començat un nou camí, cap al paradís o l'infern, fora d'ella, fora de la nau, fora de tot el que estava vivint i l'amenaçava amb ser insuportablement suportable. Però no era així.

Tot era tan lent i ple de pau que no se'n sabia avenir: davant d'ella s'estava ella mateixa, emmirallant-se tèrbola, surant en la fondària amb els amplis, foscos i pesats vestits, l'aigua que se li escolava per sota la roba i l'engrapava amb força el cos i el cabell, encegant-la els lluentons que els raigs de Sol, cada cop més febles, feien espurnejar als brocats d'or. Va quedar astorada, aturada, silenciosa, dòcil, amanyagada per aquella sensació de com s'enfonsava el seu cos i naixia per segon cop ella, única ella, la seva ànima multiplicada en l'infinit.