Phil Spector i The Wall of Sound

La setmana passada fullejava el diari (el "Menorca", clar que sí) mentre berenava i, cap a les últimes pàgines, em vaig trobar amb una notícia que feia temps que m'esperava: Phil Spector era finalment condemnat per l'assassinat de Lana Clarkson, una actriu de pelis de sèrie B que exercia de cambrera del House Of Blues de West Hollywood. No entraré en detalls sobre aquest trist incident, ja que li vaig prometre a na Raquel que aquesta vegada parlaria (quasi) exclusivament de música. Però el que em va cridar l'atenció de l'article va ser que se l'etiquetava com a "mànager" dels Beatles i dels Ramones. Error. Phil Spector va produir dos discos d'aquests dos grups, "Let It Be" i "End Of The Century", respectivament. I què vol dir açò de produir? No us ho sabria definir exactament, però s'assembla a la tasca d'un director de cine. Organitza horaris, contracta tècnics, músics i el que faci falta, indica quan una cosa és brillant o és una "merda", fa de psicòleg dels músics, supervisa la mescla i masterització; i en resum, aconsegueix que el músic tregui el millor d'ell mateix. Una frase clàssica de productor?: "Està bé, però sé que ho pots fer millor!".

Hi ha productors-estrella (Rick Rubin, famós per treballar amb artistes tant dispars com Johnny Cash, Slayer, Beastie Boys o Red Hot Chili Peppers), productors-músic (Jimmy Page, a més d'escriure i tocar la guitarra, també era el senyor que col·locava els micròfons a les sessions de gravació de Led Zeppelin), discos sobreproduïts (els últims d'Aerosmith, o les produccions de Bob Ezrin), discos infraproduïts (AC/DC, Ramones) i discos on la producció hi és, però tardes en notar-la (els últims del mestre Tom Waits). Jo mateix, juntament amb el meu amic (i heroi) Tony Olmedo, m'he posat com a productor del cd de Powertrip, no sé ben bé per què.

Però deixem de banda la meva paupèrrima carrera rere els controls i parlem del productor discogràfic més famós de la història. Com reconèixer el seu estil? Fàcil: escoltau qualsevol tema dels tres primers discos del Ramones, i després escoltau Rock'n Roll Radio, de l'esmentat "End Of The Century". Què ha passat aquí? Què són aquestes trenta bateries, aquests teclats de circ, i aquests saxos barítons? Tot açò té un nom, i el seu nom és The Wall Of Sound, la marca de la casa den Phil Spector. Es tracta d'un so excessiu, exuberant, quasi wagnerià, que dóna una nova dimensió a les cançons pop, de naturalesa senzilla i austera. Com s'aconsegueix aquest so? Abans de res, fan falta molts músics: secció de cordes, secció de vents, percussió simfònica, una dotzena de pistes de guitarra superposades, coristes... A tot això li hem d'afegir algun instrument poc usual en el pop (les castanyoles de "Be My Baby") i ja tenim les "capes de so" que li donaran densitat a la producció. Però com tot bon chef, Spector tenia un toc personal. Una vegada tenia acabada la producció, la reproduïa a una sala de l'estudi, on només hi havia altaveus i micròfons que recollien el so. I aquest so és el que sentiu quan escoltau un disc produït pel nostre protagonista, amb una profunditat inaudita per la seva època, quan la música s'escoltava per la ràdio, a jukeboxes i sempre en mono. De fet, Spector sempre ha estat, juntament amb el seu rival Brian Wilson dels Beach Boys, un dels majors detractors del so stereo, que en la seva opinió treu poder al productor respecte al producte final, i li atorga a l'oient, que pot col·locar els altaveus com li sembli, i regular el balanç al seu gust. Que rares sonen totes aquestes coses en l' era de l'"Iphone", eh?.

Anem a repassar una mica la trajectòria d'aquest personatge. Nascut el dia de Sant Esteve de l'any 1939 al Bronx, NY, va iniciar la seva carrera discogràfica a finals dels cinquanta com a part del grup The Teddy Bears, aconseguint un nombre 1 amb la cançó "To Know Him Is To Love Him", una deliciosa pastelada que més envant versionarien els Beatles. Però allò va ser flor d'un dia, el grup es va separar i Spector paulatinament va passar de músic de sessió (seu és el solo de guitarra del tema "On Broadway" de The Drifters) a productor i autor de temes per altres artistes (en aquesta època va escriure "Spanish Harlem" amb Jerry Leiber). També en aquesta època funda la seva discogràfica, Philles Records i va crear el seu propi "All Girl Group": The Ronettes. Amb vint-i-pocs anys havia aconseguit els seus somnis de maníac del control i geni prematur: era el Senyor De Les Marionetes.

En aquesta època els singles d'èxit van anar encadenats: "He's a Rebel", "Uptown", "Zip-ah-Dee-Doo-Dah"... No cerqueu aquí temes rompedors, durs, amb significat i/o provocació. Aquesta és la música comercial de l'època, amb les pegues que això comporta, però si les escoltau (venga va, que avui és diumenge i teniu Youtube disponible) sentireu com es va creant el Wall Of Sound, procés que culmina amb el seu tema més famós: "Be My Baby", de les Ronettes, grup liderat per Ronnie Bennett, que esdevindria la seva dona. I què us he de dir, aquest és el meu tema preferit d'ell, una sobredosi de melodies exuberants, lúbriques, un tema perfecte per conduir cap a la platja, no en va la producció influiria en temes com "California Dreamin'" i tota l'onda West Coast de finals dels seixanta. Però no ens avancem. També de principis dels seixanta és el seu disc de Nadal, "A Christmas Gift To You", un gènere que ja tractaré en profunditat en una altra ocasió. Només dir que és el meu disc nadalenc preferit juntament amb els de Brian Setzer.

Com a culminació de la seva època daurada, Spector va fitxar els Righteous Brothers, que van encadenar alguns hits, el més destacable "Unchained Melody", que us sonarà de la peli "Ghost", i que és d'aquells temes taaaant pasteleros que només li agraden als fans d'en Kenny G i a la meva germana.

Després d'això, Spector va passar uns anys retirat i reclòs en el seu propi món de paranoia, LSD i armes de foc, superat per productors com George Martin (amb els discos dels Beatles) i Brian Wilson (el "Pet Sounds" i sobretot el single "Good Vibrations" són exemples de la influència del Wall Of Sound ben encaminada i duita a un altre nivell). En aquesta època va fer un "cameo" com a camell a "Easy Rider", així que no es pot dir que no estés al corrent de la contracultura.
El seu retorn més o menys triomfal es va produir quan els Beatles li van encarregar que afegís els seus arranjaments característics a les cintes, ja abandonades, del seu disc "Let It Be". EL resultat salta a la vista a temes com "Across The Universe" i "The Long And Winding Road", i va provocar la ira de Paul McCartney, que acabaria editant trenta i pico anys després "Let It Be... Naked", el disc com s'havia concebut, una aposta per la senzillesa i no per l'ampuŀlositat. Lennon i Harrison van quedar més contents amb la feina del productor, ja que el van contractar pels seus primers discos en solitari ("All Things Must Pass", excel·lent Harrison, "Plastic Ono Band" un dels meus discos preferits de la història per part de Lennon). Però el so d'aquests LP's em fa pensar que van comptar amb Spector només per dur la contrària al seu llavors enemic Paul McCartney, ja que la sobrietat que mostren poc té a veure amb el "Wall Of Sound".

Els últims treballs interessants de Spector els trobam a finals dels setanta: "Death Of A Ladies' Man" (1977) de Leonard Cohen i "End Of The Century" (1980) dels Ramones. Del primer poca cosa sé, però el meu amic en Lluís dels Puretones es va referir a ell com "quina manera de destrossar un bon disc!". Olè. I els Ramones? Coneguda la passió de Joey Ramone pel pop i les melodies ensucrades dels seixanta, no és sorprenent que el seu grup (que encara somiava amb rebentar les llistes de vendes) recorrés a aquest productor per donar una nova dimensió a les seves cançons. I la cosa va funcionar a mitges: a temes com "Baby I Love You" o "Rock'n Roll Radio", tot encaixa perfectament, però "Chinese Rocks" o "I'm Affected" no necessiten per res aquestes tonelades d' eco marca de la casa.

I a partir del 80 res de res. Poca feina, a viure dels drets d'autor i a recluïr-se cada vegada més en les seves mansions, col·leccions d'armes i projectes fallits fins a acabar com ha acabat, com un homicida que segurament acabarà els seus dies a la presó i serà recordat més per les seves excentricitats macabres que per la seva feina i influència en el pop de la segona meitat del segle XX. Que serveixi aquest repàs (menys exhaustiu del que m'hagués agradat, però si voleu que en xerrem més per això teniu l'email) per recuperar l'obra d'aquest personatge. Per on començar? La caixa de quatre cd's "Back To Mono" és un bon punt de partida. Bon viatge!

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":

psthesongremainsthesame@gmail.com