Papers de la Tremor: La velleta

Una velleta caminava pel marge esquerre de la carretera. Els cotxes passaven a la seva vora veloços. El seu cos es balancejava a un costat i a l'altre com si estigués dempeus d'una barqueta de pescador. Semblava que hagués de tombar en qualsevol moment.

Era una dona baixeta de cabells recremats i rogencs, amb un abric del color de les nous amb espurnes de roselles. Caminava movent les mans com si parlés i desprenia una falsa seguretat -com una màquina que saps espatllada però que, malgrat tot, continua funcionant. Sigui com sigui, somreia, com si el que anés a fer d'aquí a uns moments li agradés molt.

Va anar fins a una casa emblanquinada, de finestres verdes i closca roja, envoltada de camps florits. Dintre la casa hi havia una altra dona gran, de cabells de xocolata i ulls d'orada, a la que els déus havien oblidat posar barbeta. Era la seva filla.

- Com va? ?va preguntar la velleta més velleta, de nom Eunice.
- Tu rai que tens una salut de ferro. Me'n podies haver manllevat una poca quan em vas parir. Em fan molt de mal les cames. Tinc les varius a punt de rebentar.
- Fes-te unes fregues d'esperit de vi.

La filla va fer com si no l'hagués sentit.

- Vols prendre unes herbes?
- Pot anar.

Rosemary va posar aigua a bullir. De seguida l'atmosfera de la cuina es va impregnar d'una dolça olor a herbes.

Eunice es va mirar el gat de la seva filla que dormia a l'ampit de la finestra. Els anys semblava com si se li haguessin menjat els llavis. De jove havia estat actriu de cinema i deien ?els que l'havien conegut en aquella època? que feia molt de goig.

- El més important ?va dir Eunice quan sa filla li va deixar la tassa fumejant entre les dues mans? és que jo pugui venir fins aquí i veure'ns i parlar. Què seria sinó de nosaltres?

Rosemary s'havia servit una tassa d'herbes i fregava el cassó sota el raig de l'aigüera.

- Fa dies que no vens a casa ?va dir Eunice.
- Tinc feina.
- Saps res de Pam i Elionor.
- Van trucar l'altre dia.
- Vindran a veure'ns?
- Algun dia.

Una estona més tard Eunice va dir que havia de marxar. Cada dia el mateix, va pensar Rosemary. No hi havia ni el més mínim canvi en les seves paraules d'un dia per l'altre. Semblava com si visquessin un etern dia de la Marmota.
Eunice va desfer el camí tambalejant-se mentre els darrers raigs de sol del dia feien la rateta sobre els murs de pedra seca.

Quan va veure la seva casa de fusta en la llunyania, es va alegrar. Va girar-se cap a la tanca que tenia a la seva esquerra ?on uns porcs mig fers removien la terra? i va dir ?dirigint-se al seu atrafegat públic:
-"When forty winters shall besiege thy brow, And dig deep trenches in thy beauty's field,..."

Només un dels porcs va aixecar el cap per un moment deixant de furonejar el terra. Els porcs no tenen una mirada massa intel·ligent. Eunice es va dur la mà a la templa a manera de salutació i va continuar el camí cap a casa cantussejant alegre els dos versos de Shakespeare:

- "Quan el pas dels hiverns encerclin el teu front, I cavin pregones trinxeres en els camps de la teva bellesa,..."

Rosemary, la de cabells de xocolata, ha de parlar per mi.