La soledat

A la soledat, si li posés figura, ràpidament i sense dubte se m'apareixeria aquella al·lota que, en quatre línies d'un llibre, em va mostrar el que era el sentiment més que abismal, abissal. Abissal en el sentit en què em sembla veure que la solitud -entesa com la no cercada i/o la no acceptada- és aquell inframón embotellat dins nostre on hi neden peixos cecs i transparents, i d'entre tots, el més cercat i tranquil·litzador, el Melanocetes, aquell peix d'estranyíssima i neguitosa bellesa, similar a un globus, amb una dentadura monstruosa i un fanalet fosforescent sostingut al bell mig del seu cap.

La vida d'aquella jove era descrita breument com la d'una colona d'origen europeu de mitjans del segle dinou, instal·lada des de ben menuda amb la seva família a un indret emmurallat per altes i infinites serralades nord-americanes de les Rocalloses, permanentment nevades. Entre les minses pertinences d'aquella dona, morta sense moure's ja mai més d'aquells boscos, els seus familiars trobaren un moixó dissecat dins una capsa de fusta. El cosset d'aquell ocell cantaire l'havia atresorat amb el mateix valor que el seu mirallet gastat, un vertader luxe en aquell temps, aquell lloc i aquell duríssim mode de vida. I de seguida vaig sentir com em feria sordament la realitat de la solitud d'aquella al·lota, envoltada d'inacabables i bellíssims paisatges, però empesa a la pura supervivència, potser allunyada dels seus orígens o de la gent que s'estimava, o reclosa dins la dura vida on hi havia nascut i de la que no veia opcions per fugir-ne ni tampoc li deixaven forces que la motivessin.

Aquell ocell, sent viu i sentint-lo cantar o donant-li veces, li havia donat una joia de viure prou lluminosa que la mantenia apartada de l'abisme de daltabaix fosc que n'era sentir-se aïllada i minúscula en aquell racó del planeta i dins d'ella mateixa.

M'imagino que aquell ocell, fins i tot, la devia reconciliar per uns anys amb l'aclaparadora natura que l'empresonava en la gàbia daurada i abrupta d'aquelles muntanyes. S'hi devia sentir identificada, potser... L'ocell refilaria, ella cantaria, en una manera de conjurar la terrible soledat que devien sentir tant l'un com l'altre, la pura companyia d'un ésser viu amb l'altre. En qui es devia convertir la jove quan va morir la bestiola? Va poder exorcitzar aquell abisme interior amb altres recursos, o va restar en al fil del penya-segat per sempre? Va reconèixer altres tipus de soledat, va aprendre com superar-les o, almenys, suportar-les sense restar-li el gust de viure? Certament existeixen altres cares terribles de la solitud: la de la incomprensió. També la de la por, sobretot la de sentir-se viu: per no sofrir, hi ha qui opta per la soledat, ni que sigui en companyia... Diferent de la de l'al·lota amb l'ocell: es comunicaven a través de la música. És difícil, realment, parlar de la soledat en companyia, immergida a poc a poc en la incomunicació: és massa fàcil opinar des d'enfora... Hi ha qui se n'adapta, d'una manera pràctica i eficaç, per mil raons diferents i justificables per mil i curioses vies.

Hi ha d'altres que, després d'un dificultós camí d'introspecció, opta per la franquesa i llavor s'ha d'armar de forces per enfrontar-se amb la veritat (dient-la i escoltant-la, que ningú és perfecte). Quan, com a vivència personal, he vist i sentit la soledat en companyia, no hi veia pas covardia, sinó ceguesa de no sentir-me suficientment preparada davant les ziga-zagues d'una vida que sembla que et mena per on vol, de la fortalesa que tots duem dins per fer-li front i treure-li el millor i ens aferrem a quelcom que, inicialment i segons la nostra mirada, sembla que segueix sent el mateix que vam elegir. En definitiva, por per no saber com ni on quedarem després de la tempesta. Purs nàufrags en un paradís de clarobscurs per descobrir.

Si teniu curiositat per parlar d'alguna paraula concreta, envieu-la a:
sesparaules@gmail.com