"... Porque él no tiene nombre... Martín sos vos... él no es Martín... y además lo llamas "Hache"..."

Benvinguts, incrèduls! Si durant més d'una dècada l'Amèrica Llatina havia sigut un focus d'esperança política i cultural, amb les expectatives obertes per la revolució cubana i per la victòria electoral popular a Xile, en un context d'enorme èxit i prestigi literari (García Márquez, Vargas Llosa, Cortázar, Carpen­tier...), a partir del cop militar contra Salvador Allende al 1973, es van començar a produir uns clars símptomes de desaleració d'aquestes expectatives... La involució sociopolítica, l'enduriment de les censures i l'exili en massa d'intel·lectuals i d'artistes es va deixar sentir amb força sobre la producció cinematogràfica dels països afectats, d'entre els quals avui aquest culturàlia fixarà la seva atenció a Argentina i a dues de les seves figures més representatives: l'actor Federico Luppi i el realitzador Adolfo Aristarain...

El dificultós camí de l'Argentina cap a la democràcia va tenir alguns cims molt significatius: 'Volver' (David Lipszyk, 1982), 'No habrá penas ni olvido' (Héctor Olivera, 1983), 'La Historia Oficial' (Luis Puezo, 1985) i, of course, 'Tiempo de Revancha' (1981) d'Adolfo Aristarain. Juntament amb 'La Parte del León' (1978) i 'Los Últimos días de la Víctima' (1982), Aristarain va desenvolupar un cinema que, partint i conjugant fórmules tan conegudes, va més enllà, amb una narrativa cinematogràfica clàssica i personal a la vegada, temes com la solitud, la solidaritat, el temor, la capacitat de destrucció, la brutalitat de les desigualtats i una dissecció crua de les idees i hàbits del conservadurisme ideològic, vital i polític que es capaç de fer aflorar en el ser humà.

Aristarain té una gran i lloable capacitat, tant per a acceptar l'obra per encàrrec o adaptar les formes d'un gènere als seus particulars interessos narratius, com per a lluitar amb duresa amb productors i, fins i tot, no llençar-se a realitzar projectes que creu que no estan ben plantejats com a guió, forma de finançament o que contradiuen els seus interessos narratius i expressius. Tot això amb una habilitat perquè aquesta narrativa sigui força accessible a un públic ampli, tot i que de vegades aquestes pel·lícules no tinguessin molta ressonància, tot i la presència brutal de Federico Luppi.

És Luppi membre extraordinari d'aquella estranya raça de creadors de cinema que, quan una càmera els atrapa, segueixen dins el camp tot i que ja no segueixin a l'enquadrament, cosa que frega l'enigma, del qual són depositaris poquíssims intèrprets, de la conversió de l'absència en una forma aguda i indesxifrable de presència. Cara visible o alter ego, si voleu, de l'etapa més enriquidora i coneguda d'Adolfo Aristarain, la d'un realitzador, ja als anys 90, dominador de les seves obres, més personal i llençat a contar la seva particular filosofia de la vida, amb un joc actoral més depurat i major profunditat temàtica...

Són els anys de 'Un Lugar en el Mundo' (1991), 'La Ley de la Frontera' (1995, tot i que és una outsider d'aquesta etapa més personal i revoca a una síntesi amb la seva anterior i primerenca llavor), 'Martin (Hache)' (1997) i 'Lugares Comunes' (2002)... Luppi i Aristarain arriben fins aquí després d'un llarg pelegrinatge pel desert dels projectes fallits o impossibles de portar a la seva fi, i deixen anar un cinema ple d'idees i personatges molt personals, clara representació dels grans temes ja mencionats dels que Aristarain sap treure els budells als seus actors, amb una gran capacitat per a definir-los, acotar-los i apropar-los a l'espectador amb tota la seva cruesa i precisió sense fer-los perdre calidesa i empatia, amb el meravellós Luppi al capdavant. Això sí, aquesta cruïlla més europeista, més propera potser a nosaltres, deixa enrere el concepte aventurer i peculiar dels herois protagonistes dels anteriors films, però apropa més la seva obra a un sector més ampli de públic...

D'aquest Federico Luppi es poden dir moltes cosses contradictòries... la fugidissa sagacitat dels moviments que conté el seu domini de la quietud o actor de gestualitat força estàtica, mirada que sembla un taladre que es clava directament al mig de les celles de l'interlocutor-espectador o mirada simplement tan fixa que pot semblar 'guenyo'... Però l'excepcionalitat està sempre present, perquè Luppi és un estrany exemple d'actor-autor, és a dir, que tots els seus personatges es mouen per fils de comportaments tan similars, tot i ser tan dispars entre ells, perquè en realitat, són idèntics. Luppi absorbeix i fa seves les singularitats de cada tipus que vivifica, per pronunciades que siguin, i això fa que cada personatge que inventa, quan el dóna per acabat, el destrueix, perquè el fa irrepetible... Present sense estar-hi, com al gest delicat i adolorit de Mercedes Sampietro, ja com a vídua seva a 'Lugares Comunes', com al pla final de la tomba del seu personatge a 'Un Lugar en el Mundo'... D'això n'ha fet filmografia selecta el senyor Aristarain...

Sense aquestes pel·lícules seria impossible concebre l'espai intercultural que ha viscut el nostre país durant els darrers quinze anys... Un 'lloc comú', el cinema d'Aristarain i la mirada envoltant de Luppi, a on s'ha desenvolupat una interacció entre nosaltres i els argentins... 'Martin (Hache)' és el símbol d'aquest espai, d'aquesta transició cultural que ha viscut Argentina i que ha realitzat un viatge transoceànic, contagiant la nostra pròpia estructura cinematogràfica, i ha obert un amplitud de mires a una generació d'espectadors que sap mirar molt més enllà de les nostres fronteres... Fins a la setmana que ve, incrèduls!

Pots enviar les teves opinions i comentaris a:
culturalia@menorca.info