Don Pietro, ma Cristo non ci vede?

Benvinguts, incrèduls! Roma... La ciutat oberta... La ciutat eterna...Potser una pel·lícula d'Adolfo Aristarain...potser el somni de la comunitat culer el proper dimecres... Per a Gloria Regueiro i molta més gent representa la grandesa del cinema, gràcies a 'Roma ciudad abierta' de Roberto Rossellini, immortal i brutal obra d'art, peça fonamental per a entendre el cinema europeu del segle XX... També ho pensa Juan Marsé, el nostre darrer Premi Cervantes de literatura i també un enorme cinèfil... prova d'això és el llibre 'Momentos inolvidables del Cine', recull de 99 pel·lícules i l'opinió del premiat autor de 'Últimas tardes con Teresa'... Petit recordatori per a l'escriptor i recomanació del llibre... però aquest és el Culturàlia del Neorrealisme italià, de 'Roma ciudad abierta' i de la Magnani corrent al mig del carrer, autèntic màrtir de la guerra per a tota l'eternitat...

Era necessari que Itàlia es retrobés amb la llibertat perduda al 1922 perquè, a l'any 1945, es produís el commovedor esclat artístic de 'Roma, città aperta'. Amb l'alè dels aliats al darrere i la ciutat greument ferida pels bombardejos, un jove Roberto Rossellini no es va acollonir i va començar aquest arriscat projecte. De la mateixa manera que va succeir amb el monument a l'Expressionisme alemany 'El Gabinete del doctor Caligari' (Robert Wiene, 1920), la cinta de Rossellini es va convertir en una obra mestra producte de la privació. De haver-se rodat a una Itàlia immaculada, és molt probable que la pel·lícula no hagués aconseguit el grau expressiu que la va fer immortal, i amb ella no hagués nascut el moviment neorrealista italià...
Les lleis bàsiques del Neorrealisme, al qual Rossellini considerava, sobretot, una posició moral davant el món, que va derivar ine­vitablement cap a una posició estètica, eren clares. El Neorrealisme buscava rompre amb els esquemes narratius convencionals allunyant-se de la dictadura de la previsibilitat dramàtica i contar les coses tal com eren. Per això era necessària la senzillesa artística per a encarar-se als problemes reals de la gent i filmar històries evitant qualsevol manipulació per a que l'espectador tingués l'estranya oportunitat de viure una pel·lícula amb llibertat. Llavors Rossellini, demostrant la seva enorme potència expressiva, va aconseguir transmetre la seva gran vitalitat a aquest cinema revolucionari nascut d'unes runes encara fumejants. Sense un guió complet, amb tota la nuesa narrativa que això comporta, deixant ampli marge d'improvisació, sense permisos (tot l'aparell oficial cinematogràfic del país estava desmantellat) i amb diners, en part deixats, en part producte de la venda dels seus mobles, es va llençar a l'apassionant aventura de 'Roma ciudad abierta'...

La càmera s'instal·lava a exteriors naturals, als carrers a on els ciutadans vivien i patien els desastres de la guerra, i es filmava al nivell dels ulls, a la trista mirada dels actors, sovint no professionals o professionals sota aquesta duríssima realitat. No es va rodar sota l'embruix de l'oportunisme o la casualitat. La valentia i la intel·ligència de Roberto Rossellini tractava de gravar, de principi a fi, l'empremta humanista del realitzador, però la seva estètica rupturista també fou fruit d'uns estudis, els de Cinecittà, absolutament ofegats per les runes, de la impossibilitat de rodar amb so, d'un negatiu verge rescatat d'entre cadàvers i d'un gremi professional escampat en la diàspora. El productor Rod E.Geiger va comprar la cinta per a distribuir-la als Estats Units, i la indústria nord-americana es va aficionar a això de rodar a escenaris naturals, a peu de carrer, creant l'estil documentalista... tot això gràcies a les dificultats del projecte de Rossellini, però també a la seva manera de contar les coses...
Títols com 'Roma ciudad abierta' són els que ha forjat la grandesa del cinema com a art. No importen les improvisacions, ni els mitjans minimalistes, ni l'absència d'actors (llavors) consagrats... D'aquestes limitacions fa Rossellini virtuts per a descriure els darrers dies de la decadent ocupació alemanya a la capital, amb la lluita de la Resistència de fons que uneix els destins del militant comunista (Marcel Pagliero), al capellà catòlic (Aldo Fabrizi) i a la dona del poble (Anna Magnani), que lluiten per la mateixa causa... i moriran per ella, afusellada al mig del carrer ella, horriblement torturat el resistent (en unes imatges que recorden, i no és casualitat, a les iconografies del sagnant Crist al Calvari) i executat de bon matí el sacerdot, als afores de Roma, mentre uns nens presencien l'afusellament darrere unes reixes, xiulant... Són aquestes tres de les imatges més atordidores de la història del cinema, d'un realisme brutal que evoca, automàticament, els grans moments del cinema rus... I a partir d'aquests moments, d'aquest tremendíssim crit de protesta, ja es pot començar a parlar de Neorrealisme italià... Ja es pot pujar un esglaó més cap al cim del cinema universal...

'La víspera de su boda, que sería también la víspera de su muerte, Pina y su compañero se habían sentado a charlar un rato en la escalera de su casa, único lugar en el que habían encontrado un poco de intimidad. Pina estaba cansada, embarazada, asustada. Su compañero trataba de darle aliento y esperanza, y ambos recordaban cuando reían que la guerra iba a durar muy poco y que sólo la verían en los cines. pero el nazi borracho predijo el futuro con lucidez: morirán todos sin esperanza. Y esta boda no se llega a celebrar nunca. Don Pietro, el cura que sostiene a la novia muerta, será la última víctima de esta historia atroz, fusilado en un descampado que se abre a la ciudad.

Pero el nazi se había equivocado en un detalle, queda una esperanza, real, nueva, fuerte: los niños. Los niños que se despiden del cura con un silbido que le reconforta y le recuerda que su sacrificio no ha sido en balde. Los niños que dignifican la muerte del cura, y luego descienden la ladera entrelazados, hacia la herida abierta que es la ciudad de Roma. (Juan Marsé, 'Momentos inolvidables del Cine', 2004)
Fins a la setmana que ve, incrèduls!