El darrer viatge

Des de fa unes setmanes surt un anunci de refrescos a la televisió que em té el cor robat. Parla dels somnis, de com tenir-ne cura malgrat vinguin mal dades i procurar-se que, almenys si no es fan realitat en aquest món, sí en l'altre. És una oda indestructible a l'optimisme des d'un país africà, envejable bressol de l'alegria de viure, on els publicistes han connectat amb una idea ben senzilla i personalment respectuosa amb un tema tan delicat com la mort i les creences de cadascú, i sense recórrer als efectistes artificis tecnològics. Simplement amb conceptes tan universals i purs com l'esperança, la fe (cap a allò humà o allò diví), la imaginació i l'optimisme. I amb aquesta idea, una gent presenta taüts artesanals de fantasia: un en forma d'ocell, un altre de cotxe, d'un avió, crec recordar un de peix... En fi, la majoria tenen un factor en comú: marxen en un mitjà de transport adequat a la idea que tenen del millor viatge de les seves vides, el més increïble, cap a un espai sense límits de temps i espai definits, impossible d'ubicar-lo en un mapa i la quantitat d'obstacles que hi haurà. Per tant el camí serà llarg, i calen bons vehicles.

Aquesta idea d'un vehicle per a l'anima no és nova, malgrat que l'anunci la presenti com original. És original a vista nostra, ara i aquí. Penso en dos exemples plens de bellesa d'esperit humà, no gaire llunyans: una nau a tamany real i magníficament conservada, localitzada fa uns anys prop de la piràmide d'un faraó per raigs difractaris aplicats pentinant el terra; i un poltre arraulit junt a un fillet, com si dormissin, en una tomba d'època romana excavada a Catalunya. La gent d'aquestes tombes, a l'igual que nosaltres, consideraven el darrer viatge com un últim esforç i no com una experiència més, i per tant, s'havia de superar el millor i més aviat possible.

La mort és organitzada amb cura des que l'humà té consciència que els difunts marxen a un lloc que els vius no coneixeran mai fins que no els arribi la seva hora, i com que ningú hi ha tornat per explicar com és la següent etapa, doncs des de la Terra s'ha procurat conjurar la por que provoca el desconegut amb els instruments que disposem aquí, que són les creences, unes poques idees racionalistes i un tant de supersticions: tot ajuda a tenir menys por, i tot és bo per separar-se el més plàcidament possible els vius dels que moren. Potser per aquesta raó, a moltes cultures es tracta el difunt com un ésser desprotegit que marxa a un lloc no gaire agradable, i per tant se l'aprovisiona, abilla i acomiada, talment com nosaltres entendríem: amb una mínima protecció i seguretat per a un viatge amb hora d'arribada per confirmar.

I aquí hi entra la idea dels vehicles que transporten les ànimes separades del cos. Hi ha els qui s'imaginen que el viatge serà per una via marcada; hi ha els qui es preparen per deixar-se fluir per corrents aquàtics, i hi ha d'altres que confien que la cavalcada d'un cavall o el vol d'un ocell els pujarà al sostre del cel. Sembla una idea gairebé universal que el camí serà llarg, dificultós i esgotador. No acabo de comprendre molt bé per què ha de ser així, però aquest és un dubte amb respostes per a tots els gustos. Precisament és això el que m'entusiasma d'aquest anunci: la idea del viatge. No importa tant ni quan arribis, sinó el viatge; per tant, disfruta'l, i a la teva manera: qui diu, qui pot negar que no pot ser distret i relaxant? I descobrir l'opció de creure que fins i tot a la mort pots tenir somnis i acomplir-los, i que la gent que ja no hi és amb nosaltres poden estar gaudint d'aquells somnis que no pogueren fer realitat quan eren vius... I que els somnis es poden multiplicar geomètricament fins a l'infinit, fins on nosaltres vulguem, sense presses ni límits, com els bons reptes matemàtics. Els somnis i les esperances són, en definitiva, atemporals i indestructibles, no caduquen mai si no els fem desaparèixer. I tot amb un simple anunci, emès en un tipus de societat que mata les imaginacions improductives, i que li importa més el resultat o el destí que el procés d'aconseguir-lo, l'experiència de viure'l.