"Hi havia un home que ens va ensenyar a lluitar..."

Benvinguts, incrèduls! Aquest divendres es va estrenar 'Terminator: Salvation', una pel·lícula destinada a reprendre una de les sagues cinematogràfiques més populars de la història del cinema i proporcionar-li un enfocament primigeni que fins ara només es pressuposava. Allò que fa tot just 25 anys va ser una modesta i apanyada mostra de cinema fantàstic ha esdevingut un autèntic fenomen del sci-fi amb una gran complexitat estructural i adornada d'una polièdrica mitologia de humans i cyborgs... J.J. Abrams i els seus èxits catòdics 'Alias' i 'Perdidos' li deuen molt, així com les renovades aventures de l'Enterprise, també d'actualitat... Franquícies com 'Matrix' o 'Transformers', d'entre altres, beuen del seu imaginari... Parlem del concepte de lideratge com a qüestió indispensable per al canvi, relacions paterno filials força retorçudes (gent capaç d'enviar un company al passat perquè s'ho munti amb la seva mare i engendrar-lo 'a posteriori'), parlem de la màquina com a gran monstre, parlem (sobretot) de viatges en el temps... Viatgem al 1984, i comencem aquest Culturàlia al voltant del primerenc 'Terminator' i el seu esperit de pura sèrie B... No future? Va transformar per sempre el cinema de ciència-ficció, el cinema d'acció i el cinema en general. No es sabia que s'estava creant una dels pilars culturals dels darrers anys... o sí?...

Després d'una primera i lamentable pel·lícula, la seqüela 'Piranha II: Flyng Killers/The Spawning' (1981), de la qual parla malament fins i tot ell mateix, James Cameron va dirigir 'The Terminator' (1984), un dels seus millors films, que va donar peu a una exitosa segona part set anys més tard, 'Terminator2, Judgement day' (1991), continuació comercial i mimètica de la primera, però que també amplia i matisa suggeriments de l'inici, com la relació de l'home i la tecnologia i l'espiral inversament proporcional dels enfrontaments entre creadors i creats...

Tothom coincideix en el mateix tret comú dins el cinema de James Cameron: la fascinació per l'alta tecnologia, també salpebrada per ínfules megalomaníaques, sobretot tenint en compte les posteriors pel·lícules del realitzador després del seu pseudo-debut: 'Aliens' (1986), 'The Abyss' (1989), 'True Lies' (1994) o 'Titanic' (1997), totes elles rodejades d'un impressionant i gens dissimulat aparell logístic... A un nivell més profund, el paper d'allò innovador en les ficcions de Cameron va més enllà de la simple exhibició del virtuosisme tècnic del realitzador i s'aixeca des del fons mateix dels seus relats... És a dir, el cinema de Cameron parla de la relació de l'home amb la seva pròpia creació tecnològica i el desafiament que suposa per a la persona ser superat (i destruït) per allò que ha creat... No és el vaixell Titanic l'històric exemple de l'autodestrucció del petit semi-déu en mans del seu propi Olimp creat?

Cameron va arrancar aquest discurs amb 'The Terminator'. La construcció narrativa d'aquesta modesta cinta gira al voltant d'una sèrie de brillants contrastos que accentuen aquesta digressió entre la màquina i la natura humana. 'Com és viatjar en el temps? Llum blanca, dolor... és com néixer...', diu Kyle Reese. Si no coneixem la història, ell i el Terminator T-800 es presenten a la nostra època nus i desproveïts de res, d'igual a igual... L'home té mal per tot i tremola de fred; la màquina arriba poderosa, impassible... mata uns delinqüents del carrer sense aixecar una cella i es queda la seva roba... A partir d'aquí, l'interessant de la construcció narrativa resideix en la manera com Cameron manté l'ambigüitat fins a la crucial escena del primer intent d'assassinat de Sarah Connor (Linda Hamilton, ex del realitzador i autèntica musa dels fanàtics d'aquest univers terminal) al pub musical; si fins aquell moment, la descripció en paral·lel dels moviments del Terminator i de Reese s'havia limitat, aparentment, a descartar la freda brutalitat del primer davant el caparrut instint de supervivència del segon, la perspectiva del relat canvia per complet a la citada seqüència arran de l'insert d'un pla des del subjectivisme del robot assassí: ara sabem, al cent per cent, que el personatge d'Arnold Schwarzenegger és una màquina...

Però la cosa no acaba aquí. En lloc de seguir contrastant la diferència entre l'androide i els humans als quals vol eliminar, Cameron es decanta, tot just al contrari, per mostrar les seves semblances. A mesura que les successives baralles contra Reese i la policia van destrossant el revestiment de pell i teixits humans del Terminator, Reese i Sarah aniran endurint-se davant el perill que els amenaça; així doncs, el cyborg va apareixent cada cop més 'humà' (sagna, ha de parar-se un momentet a arreglar-se un dit romput i extirpar-se un ull defectuós, és capaç d'imitar la veu de la mare de Sarah o de respondre a un llogater amb un contundent 'fuck you'..); la conducta dels humans serà, pel contrari, de cada vegada més maquinal: l'escena de llit a on Sarah i Reese engendren al salvador del futur respon, en aquest sentit, a una mena de joc fatalista en el que la parella protagonista és com una peça més de la capritxosa maquinària del destí...

Tota la complexa miscel·lània de rebel·lions futures, líders protegint-se a si mateixos des del futur, nous models més sofisticats d'assassins cibernètics, va sorgir a partir d'aquest film de pressupost ínfim, rodat sota condicions de pura sèrie B i ideat sota els efectes d'una febrada descomunal de Cameron a un hotel de Roma. Inspirat per un estil anys vuitanta lluny de grandiloqüències visuals i abocat a fer una cinta amb força explosions i trets, el visionari realitzador va saber transmetre aquesta visió catastrofista del futur de la humanitat... Rodant de nit, en alguns dels barris més perillosos de L.A., amb l'inexorable pas del temps al clotell i amb un austríac musculós semi-desconegut que venia de fer 'Conan el Bárbaro' des d'Espanya, Cameron i la seva companya professional i personal de llavors, la productora Gale Anne Hurd, van saber convertir l'adversitat i la necessitat en un recurs creatiu més. Sense anar més lluny, per a crear la banda sonora el compositor Brad Fiedel va donar cops de martell a un tià de ferro i els va samplejar amb un micròfon a peu d'electrònica funcional, molt a l'estil artesà tecno dels inicis de la dècada dels 80... he, he, he...

De l'anecdotari tot és aprofitable, és clar... Seguim al pròxim Culturàlia amb la Família Connor i els seus col·legues, els terminators que s'acomiaden en japonès... No ho dubteu... Tornaré!!... Fins a la setmana que ve, incrèduls!

Pots enviar les teves opinions i comentaris a l'adreça:
culturalia@menorca.info