Què ha passat amb la meva música?

Hola de nou amics, aquí estic després d'un cap de setmana "100 per 100 Rocking" a Barcelona. L'excusa era el concert d'ACDC a l'Estadi Olímpic Lluís Companys el passat diumenge dia 7, que va ser (com fa unes setmanes al Palau Sant Jordi) impressionant. Un repertori (quasi) implacable, un savoir faire fora de tot dubte i un espectacle escènic exuberant com les carns de na (Whole Lotta) Rosie. A més d'això, les típiques compres compulsives, les retrobades amb bons amics, un altre concert excel·lent a la sala Bikini d'en Joe Bonamassa (que, ara sí, considero un virtuós de la guitarra blues i rock, potser un dels que millor toca aquests estils avui dia. Però no, no em va emocionar, eh?); uns whiskazos escoltant rock'n roll al club Magic i un ambient "tremendo" tot el cap de setmana. Per cert, quants centenars de menorquins vam anar al concert? Va quedar algú?

Però no us escric per fardar (si d'açò es tractés us contaria la de quan vaig anar a veure els Led Zeppelin), sinó perquè en un moment d'aquest cap de setmana em va venir al cap una reflexió. És tradició que quan ve en Sito des Peri (es "viejo rockero number one" des Migjorn) de concert a Barcelona, hi hagi una trobada de migjorners i visitants al Hard Rock Cafe de plaça Catalunya, on corren les cerveses i les "chicken wings". I allà, una mica ebri i descrivint el local al meu germà, vaig pensar que tot allò no rocanrolejava gens. Més bé tot el contrari, em sentia com si fos a Port Aventura o quelcom així. Guitarres famoses penjades, saxos que feien de llum, la jaqueta d'en... Joan Manuel Serrat! de camí al lavabo... I un ambient, per què enganar-nos, bastant "pijotero". No m'estranya, amb la birra a quasi 10 eurazos i uns cambrers que donen una nova dimensió al concepte "antipàtic". Però sonaven els Who i els Thin Lizzy. Yeah.

Aquesta sensació es va esvair quan, després de dinar, vam arribar a l'estadi i ens vam trobar amb un ambient 100 per 100 festiu. Gent de tota Espanya i algun estranger compartint càntics, cerveses i passió rocanrolera. A partir d'allà, el de sempre: eufòria, empentes, increpacions diverses als diversos teloners, concert, Hell's Bells, canons, sortida massiva de l'estadi i infern urbà per trobar un taxi que ens dugués a casa. Quan el vam agafar, per cert, duia posat el "Death Magnetic". Yeah, yeah.
Però la sensació va tornar dilluns matí a la feina quan, després de ben berenar de brioixeria industrial i Coca-Cola, vaig mirar algun blog rockero per si hi havia crítiques del concert (sé que el meu cap llegeix açò així que... bé, em sap greu però jo dilluns ni era persona ni era res). Després de llegir alguns texts plens de fervor i cap imparcialitat, vaig donar amb un article que em va causar un petit baixó. Un tiu es queixava què els Judas Priest farien una gira commemorativa del seu disc més famós, "British Steel", on l'interpretarien íntegrament. Açò és una col·lecció de temes implacable, però no deixa de ser trist que els grans grups que omplen estadis hagin de recórrer a aquestes coses per vendre entrades: Van Morrison interpretant "Astral Weeks", Iron Maiden recreant l'escenografia i repertori de la seva gira del "World Slavery Tour", els U2 muntant un escenari digne de la NASA per dissimular un últim disc que és ben poca cosa... I la gent pagant 70 euros (AC/DC), 90 euros (U2), o els 180 eurazos que em van clavar l'any passat per veure el grandíssim Tom Waits (i hi vaig anar dos dies seguits!).

Què ha passat amb el Rock? S'ha convertit en un entreteniment de luxe i per a tota la família? 10 euros una cervesa i 6 euros un bocata a les barres del concert? 30 euros per una camiseta de qualitat paupèrrima? Edicions de l'últim disc amb tres portades distintes per fanàtics completistes? Reedicions de les reedicions dels discos clàssics? Aquesta ha estat la manera que ha tingut la indústria discogràfica de superar la crisi: convertir la música popular (popular!) del segle XX en un producte dirigit a joves (que no adolescents) i gent de mitjana edat amb certa estabilitat econòmica. Tot molt ben empaquetat, amb extres i per tots els públics. I amb preus prohibitius.

Una altra cosa que em treu de polleguera (però a la vegada em fascina) és el fenomen Guitar Hero. Si us donau una volta pel Youtube veureu vídeos penjats de gent fent proeses (o quelcom així) amb el videojoc en qüestió: "Aquí estic jo fent el 'Creeping Death' en nivell super expert". De què estàs xerrant? Per què no agafes una guitarra de veritat, l'aprens a tocar, muntes un grup amb quatre col·legues com tu i la tocau davant alguns col·legues més a alguna festa? Així, amb una mica de sort, et podràs lligar aquella tia que et mira a classe de Biologia. Però no. Avui dia volen la glòria i la volen ràpid, encara que sigui fictícia. Sabeu què em recorda el Guitar Hero? La pornografia. En lloc de currar-se la cosa real i obtenir una satisfacció real, es posen a fantasejar en la intimitat i la seguretat de les seves habitacions.

(Ara bé, jo m'estic morint de ganes de provar el nou Guitar Hero: Metallica, per raons òbvies.)

Seguint amb aquestes menjades d'olla, em sembla que la gran pregunta és: ha deixat el rock de ser rellevant culturalment? No ho crec, a dia d'avui hi ha al·lotets de 12 anys que d'alguna manera descobreixen el meravellós món del rock'n roll, amb la seva càrrega de rebel·lia, inconformisme i "no ser com els demés" i el verí segueix fluint. Però on són? Mentre escric aquestes línies estic mirant de cua d'ull el nou dvd dels Iron Maiden que em vaig comprar el finde passat, que documenta la seva última gira mundial, i la cosa és evident: mentre a les tomes de Los Angeles o Tokyo entre el públic només es veuen mans alçant telèfons mòbils (per gravar el vídeo de torn que penjaran a Youtube), a Puerto Rico o Bombay el que es veu són tius que et farien fugir corrents si te'ls trobessis a sa Sínia des Cuc, literalment plorant d'emoció perquè acaben de veure aquells que, temps enrere, els van ajudar a evadir-se de la seva exasperant realitat.

Així doncs, té cabuda a la societat conformista i lobotomitzada d'avui dia una música rebel i autèntica? Queda alguna cosa contra la que rebel·larse? Els polítics? Les grans empreses? Florentino Pérez? No es pot lluitar contra això, són massa grans i viuen a un món que no és el nostre, són massa poderosos i no tenim res a fer. Millor feim un grup de Facebook o quelcom, que així no sortim de casa i podem jugar a Guiter Hero (o l'altra cosa). Si na Margaret Thatcher va originar els Sex Pistols, i Bush pare el grunge, qui ens alegrarà aquesta crisi? Podria dir que la resposta està "blowin' in the wind", però inclòs en Bob Dylan fa anuncis per a Victoria's Secret.

Perdonau-me per aquests pessimisme, deu ser una mala ressaca. Però els Maiden segueixen rodant pel món, i Bruce Dickinson està xerrant: "Tothom en qualque moment de la seva vida necessita creure en alguna cosa intangible, una cosa en què poden confiar i que saben que mai els fallarà. Si per qualque gent els Iron Maiden són aquesta cosa, ens podem retirar tranquils." Aquí ho teniu, amics, acaba de definir el rock'n roll. I per açò, a pesar que es posi (o es passi) de moda, que ens vulguin cobrar barbaritats (i nosaltres les paguem) per coses que tenim gratis, a pesar de la imbecil·litat creixent que impera a tot el món, a pesar de gent com jo que en lloc de sentir-la, la vol intel·lectualizar... A pesar de tot això, la nostra música sempre serà rellevant.

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com