Santi Hernández: "Sempre he intentat mantenir-me al marge del circ que rodeja la moda"

Fitxa
Em dic Santi Hernández ivaig néixer a les Franqueses del Vallès el 1970.Som fotògraf de moda des de fa 19 anys.Aquests dies m'ha duit a Menorca un projecte conjunt amb la meva sòcia i parella Montse Rial i la pintora Marta Bou. Serà una exposició itinerant que volem llençar a nivell mundial però que tindrà el punt de partida a l'Illa com a lloc a on es va gestar. Una mostra fotogràfica,"A sis mans", en què mesclarem l'art digital i l'art plàstic. A més, aquest cap de setmana he impartit un work­shop de nu creatiu. També hem obert a Barcelona una escola de tallers d'estiu que es diu Photofactory School Summer Workshops (www.photofactoryschool.com). M'encanta viatjar i aquest va ser un dels factors que em va fer decidir a especialitzar-me en moda. Els llocs del món que més visito per feina són Nova York, Miami, Brasil o Kemptown, sense oblidar Barcelona i Madrid també com a seus importants de la moda.La meva família i jo vivim a cavall entre Natal (Brasil) i Barcelona.

Com foren els seus començaments com a fotògraf a Barcelona?
Amb 20 anys estava estudiant a l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i vaig acceptar de fer un treball per a la cadena de restaurants Viena. Llavors no tenia ni equip i el vaig haver de llogar. Des d'aleshores vaig estar entre 3 i 4 anys fent projectes d'alimentació, una feina que per cert era bastant esclava ja que li havies de dedicar moltes hores.

I el salt a la moda?
Fou més tard. Una amiga que era model em va demanar que li fes un book i arran d'allò vaig començar a contactar amb les agències de models i vaig fer feina a Francina o Teresa Gimpera, entre d'altres.

Amb un bagatge tan experimentat com el seu, deu saber a l'instant si un o una model serveix o no.
Sí, és clar.

I com s'ho fa perquè hi hagi feeling?, perquè suposo que sense feeling entre model i fotògraf deu ser quasi impossible captar una bona instantània...
Ho has d'aconseguir com sigui, ja que, efectivament, sense feeling és impossible fer-li una bona foto a una model. La model és el 90 per cent del resultat de la imatge, ella s'ha d'adaptar a tu i tu a ella. Si la model no és bona, per molta tècnica que li posis, el resultat serà sempre negatiu. Generalment abans de cada feina em reuneixo amb ella i definim les pautes de treball, a més, a l'hora d'escollir la model, el fotògraf sempre sol estar present i participa de la selecció.

I el client mai imposa la model?
De vegades sí, quan es tracta de campanyes molt importants i la model en qüestió n'és la seva imatge per contracte.

Qui dóna millor resultat davant la càmera?
Les models més guapes o més espectaculars no sempre són les més fotogèniques. Hi ha gent que té quelcom que fa que es transformi davant la càmera i açò és producte d'una màgia molt especial que ni tan sols els fotògrafs sabem explicar. No entén de tècnica ni de lògica.

La sessió que més l'ha captivat.
Una amb la top Omahira Mota. Fou una sessió improvisada, només disposava de 15 minuts al backstage de la Passarel·la Gaudí, però hi va haver molta màgia i comunicació. També amb l'actriu Elena Anaya per la revista Oxygene, vàrem tenir poc temps però ella té un encant que sap transmetre molt bé a la càmera.

A la fotografia de moda, ja és difícil ser original?
Està tot inventat i nosaltres el que fem és cercar referències. Els clients ja vénen amb una idea predeterminada de la feina que volen. Et porten altres catàlegs i a l'storyboard es copien fotos d'altres tendències.

Quanta gent conforma el seu equip?
Un estilista, un maquillador, un perruquer, la dissenyadora, un director d'art, el client, la model, un assistent digital, jo mateix...

El client sol ser exigent?
Generalment sí, encara que si repeteixen amb tu ja solen tenir més confiança. Però he de dir que en art, quanta més llibertat tens, te'n surts millor. Quan et condicionen o et pressionen molt, ja no ets tu.

Quin client et permet més llibertat de moviment?
Les editorials de moda, és a dir les revistes especialitzades o els dominicals de diari. Com a molt et poden marcar la tendència del que es duu aquella temporada, però la model, la localització i l'estilisme els esculls tu.

El retoc digital ha facilitat molt les coses al seu món, vostè al principi era reticent?
Sí, al principi no em va convèncer perquè pensava que es perdia tot el romanticisme de la fotografia, suposo que per desconeixement i falta d'informació. Ara ja m'agrada, és clar. De fer-ho se n'encarrega na Montse i la veritat és que ja he descobert tots els seus avantatges perquè el fotògraf és el que continua tenint tota la creativitat a les seves mans.

Quantes fotos tirava abans i quantes ara?
Abans empràvem un carret de 16 fotos de format mitjà i ara per fer una sola foto en tires 50 o 70. Però la veritat és que amb el digital es perd el factor sorpresa.

I la clau tècnica quina és?
La il·luminació és molt important per als fotògrafs, simplement amb la llum pots fer que la persona aparenti ser més grassa o més prima.

Quin equip empra?
Amb una Canon 5D Mark II ja en tenc prou per fer bons treballs, però si el client exigeix projectes més especials, en negatiu i mig format, empro Hasselblad. Quant a l'equip d'il·luminació, el meu sponsor és Cromalite, ells em permeten experimentar amb les darreres tecnologies que surten al mercat.

Com duu allò de moure's a un ambient tan glamourós?, o açò és un tòpic?
Sempre he intentat mantenir-me al marge de les festes que envolten el món de la moda, l'alcohol o les drogues... que hi són, és una realitat, no et diré que no, però per damunt de tot jo som un professional, som fotògraf de moda perquè m'agrada l'estètica, però no vull participar del circ que s'ha muntat, de fet he deixat de banda treballs molt importants per no voler involucrar-me...

El seu treball més estrany...
N'hi ha varis. Un de curiós fou amb l'actor Justin Chambers, que aquí és conegut per la seva aparició a la sèrie "Anatomía de Grey". Vaig quedar amb ell al Soho de Nova York i em va sobtar la seva aparença, ja que era molt baixet, tenia poc pèl i va arribar amb un vestimenta dues talles més grosses que ell. Teníem 10 minuts per fer la sessió i com que era l'època en què ell començava a endinsar-se a Hollywood, entre foto i foto aprofitava per estudiar el guió de la seva pel·lícula... Una altra situació estranya va ser als Estudis Picasso de Madrid, havia d'aprofitar els descansos del rodatge de la sèrie "Los Serrano" per treure els actors el més guapos possibles i resulta que ningú va tenir en compte que en aquell capítol tota la família s'acaba d'aixecar, així que et pots imaginar... tots estaven maquillats per donar a l'espectador la sensació d'acabats de despertar... I al festival Sónar també va ser molt divertit, érem els únics acreditats com a premsa i el públic en veure la càmera es va tornar boig i ens perseguien reclamant una foto sense deixar-me fer la meva feina... tot un quadre, vaja!

"A Cor Obert" acaba aquí. Gràcies per les seves respostes i com sempre demanem un somni...
Que hi hagi pau al món i que aquest dret de llibertat i felicitat que tenim en néixer tant de bo el poguéssim exercir tots. Un bon somni seria que la gent obrís els ulls i deixés de ballar al ritme que marquen uns pocs...

http://www.santihernandez.com