Apunts de viatge

Avui dematí, a Imperia Onaglia, davant l'edifici de la Guardia Costiera, un home amb mostatxos blancs arreplegava el cap d'una embarcació. M'he assegut a la voravia, amb els peus dins el fang perquè havia plogut tota la nit anterior. No tenia moltes idees per escriure, m'he assegut a mirar el dematí com passava.

Enmig del carrer d'Imperia Onaglia no sembla haver-hi gaire literatura, ni gaire poesia, només el fang de les pluges d'anit, les branquetes i la fullaraca que l'aigua ha transportat fins aquí.
Se senten les campanes. Són les set i mitja del dematí, però toquen vint-i-quatre campanades. El so s'eleva de dins la vall, puja cap amunt com les ànimes.

A l'altra banda de l'Aurelia, la carretera nacional que condueix per la vorera de la costa fins a Gènova, es veuen les esqueles que l'ajuntament d'Imperia penja als llocs reservats: recorden que la vida és una tragèdia.
La costa mediterrània d'Itàlia, a l'igual que la Cote d'Azur francesa, és espantosa. No és que sigui lletja, l'horror en si ve donat per la repetició, una vegada i una altra, del mateix escenari.

La por a travessar la frontera és un buit a l'estómac, una negror en l'horitzó, que es tradueix en veure els contorns de les coses i dels objectes (aquell castanyer, aquella bústia rovellada) difuminats, borrosos, com si estiguessin envoltats d'una boirina irreal. Una boirina que, si més no, els fa irreals, talment els objectes observats estiguessin desapareixent o realment no fossin allà. Com si jo no fos capaç de veure'ls, en el sentit de copsar la seva presència física, o com si hagués sigut expulsat del camp de visió d'allò que veig.

La dona que duu l'hostatgeria del poble anterior a la frontera es diu Marcel·la, ella dorm amb els cans i moixos que es passegen pel menjador del restaurant. Ella diu que no s'ha de tenir por pel motor del camió, perquè si ha arribat fins aquí travessarà la frontera sense cap problema. Ho diu ella, una dona d'uns seixanta anys, un poc encorbada, de mirada neta. Des de la posició que ho diu, hom diria que ella és quelcom semblant a una guardiana sobrenatural de la frontera. Un ésser mitològic, com els que apareixen a les llegendes. Ella és qui decideix si pots passar o no la frontera, així que si ella diu que no has de tenir por a travessar la frontera, la seva paraula equival a la paraula de qui llegeix un conte a un fillet abans d'anar a dormir. No és qüestió de fe, sinó de deixar-se endur pel misteri del món.

A la botigueta de Giusvalla, enganxada del vidre, la vella hi té penjat un retrat de Joan Pau II, un poc descolorit a causa del sol.
Giusvalla: davall els til·lers tremolosos, van caient bocins de flors seques que les abelles fan caure amb el seu bronzit.
A qualque punt de la muntanya piamontesa, hi ha un poblet anomenat Giusvalla. Anit, en arribar al poble, vam veure arribar la tempesta elèctrica. De la profunditat del bosc sortien els llumets fosforescents de les cuques de llum. Va cantar una mèl·lera just l'instant abans que comencés a ploure.

Es sentien les gotes, feixugues i fredes, caient damunt el sostre de fibra del camió.
El contacte de la pell contra la pell, abans que l'espelma s'hagués consumit del tot. Però abans, ja abans, havia sentit el pes del desig, concentrat al voltant d'un eix que encara que restàs invisible era central, car esteia envoltat per la mateixa fosca espessa de defora; i a continuació la progressiva desaparició del cos físic, en la mateixa mesura que els cossos s'anaven fonent dins la fosca, l'energia fonent-se com els puntets fosforescents de les cuques de llum.

(Julieta, abans que comencés a ploure, havia dit:

- Açò és un regal, havia dit. Demà li ho explicaré a en Felip: ens vam trobar un home sense dents...
- Com, no tenia dents?

Ella ho havia dit amb llàgrimes als ulls, car era la primera vegada que veia cuques de llum. "Només ho havia sentit als contes, quan era petita. Havia arribat a creure que no existien en la realitat". L'home sense dents, en qualsevol cas, anava a tirar el fems quan ens vam aturar a demanar-li, i després de fer l'explicació, ell havia dit: Ciao ragazzi).