Ciutat d'illa. "Tan lluny i tan a prop"

Ell va agafar la mà dormida d'ella. Reposava davant la finestra que donava al mar. L'aire va bufar fort, el quadre va caure contra un paisatge urbà i la mar resultava ser una pintura amb olor, vent, onades, un veler que es perd, nens jugant contra les roques, una mare cridant, un home veient la vida passar pel blau de l'aigua, un nadó veient per primera vegada l'horitzó, un cel que brilla, una parella que s'enamorava, dos cossos nus sota la nit...
Un paisatge que només pot ser pintat?

Fa hores que busco minuts,
minuts que busco segons,
segons que busco silencis.
Els rellotges corren més que mai,
i així, a contra rellotge et miro,
em mires, ens mirem,
no tenim temps,
el temps es queda sense temps,
i les mirades sense mirades.

La calor, l'asfalt, l'illa, tant lluny, tant a prop,
la mà a l'aire, l'aire a un cel contaminat.
Vull cridar i que ningú em senti!
està lluny de tot i de mi.
Vull foscor en la foscor, i que la claror sigui ben clara.
Vull estar nu per veure't despullada entre la sorra.
Però la ciutat m'ofega sense aigua,
pels carrers mort el calendari,
entre la multitud, un nen no deixa de plorar.

P.D: "Quan dorms, et poso aquella fotografia en blanc i negre sobre els teus ulls tancats perquè puguis somiar en color."