La seducció-conversa

Existeix una casta de seducció que no reconeix formes ni temps, però sí estimula tots els sentits només emprant la veu. El binomi del títol és l'única solució que he pogut trobar per poder encabir tot el que sembla que poden maridar aquestes dues paraules: la seducció a través de la conversa, la seducció de la conversa, la seducció rere la conversa, la seducció sense la conversa. I així infinitament.

Un símbol de la seducció entrellaçant veu i ment és, per a jo, el de la geisha. Més enllà de la seva imatge cinematogràfica, disfressada amb la injustícia pròpia dels tòpics, les geishes eren artistes de la conversa, ensinistrades acuradament per despertar timideses, promoure diàlegs i enteses, suavitzar discussions o ambients tensos i animar reunions que esllanguien. Després d'un aprenentatge llarg i sempre amb afany de curiositat mesurada, havien de saber de tot: des de fer riure amb acudits fins a emocionar amb poemes, tenir picardia sense ser vulgar, atendre els capricis artístics dels seus clients amb instruments musicals i mostrar en tot moment devoció cap a les formes socials i culturals. Tot això dins un món tancat d'homes, que les geishes no comprenien ni se'ls hi permetia fer-ho, és a dir, amb les limitacions pròpies de la ignorància cap a la realitat del món exterior. Una bona conversa en el Japó més tradicional, així doncs, era supervivència pura i dura per ser contractada en una pròxima reunió o sopar. Si perdien "catxé" o no eren prou bones, queien inevitablement en la marginació i les seves lacres.

Una bona conversa és dedicació pacient de construcció iŀlimitada i un punt just d'estratègia. Saber escoltar i més que això, voler escoltar amb generositat i franquesa. Recollir el relleu de les opinions de l'interlocutor i refermar-les o complementar-les amb calma, dins les diferències, amb les nostres. Treure el cap quan ens sentim identificats i capbussar-nos en tons de veu impregnats de rara pau interior.

La seducció de les paraules deleix tant com un bon vi o una nit estelada, que curiosament sovint van plegats de la mà. Quan les paraules elegides arriben amb tot el seu significat i intenció a l'ànima de tots dos, amb el temps dedicat cap a aquella persona que ens importa prou per apropar-nos-hi amb esforç i cura al seu interior, ens sentim més vius. Deixant-se dur per les ones de les paraules i els gestos compartits que les acompanyen, intentant descodificar amb suavitat i lentament les paraules mudes de la mirada, quan sovint calla allò a què no es gosa donar veu. Sense excessives pauses, obviant expressions vagues i incertes. Mesurant el significat, el ritme i el to de les paraules seduïm l'altre, el fem participar de la nostra essència, ens motivem l'un a l'altre per seguir escoltant-nos i replicant a favor o en contra, o deixar-nos dur manyagosos, i a la vegada, aquestes rèpliques són un mirall de l'altre on ens reflectim nosaltres mateixos i ens podem veure desdoblats des d'enfora. L'altre sempre ens donarà una visió diferent de nosaltres, i això ens ajuda a veure racons nostres que coneixíem poc o gens. Si l'altre fa el mateix, tot això ho rebem nosaltres. És un intercanvi recíproc, una autèntica revelació que pren al vol els sis sentits i els empra de regnes de cavall. Les paraules són com la màquina del fotògraf o els pinzells d'un artista: l'eina d'expressió més al nostre abast que hi ha, capaces de fer-nos superar a nosaltres mateixos amb el més difícil encara, capaces d'atraure a tot i tots els que ens envolten, pel que som i per com sentim la vida.

En una societat de la imatge anònima, sobreabundant i intensa com la que vivim, les paraules ens duen davant del mirall més honest i desinteressat que hi ha, que són els ulls de l'altra persona, el seu somriure i l'afecte que ens desperta, arrossegats per l'interès i la curiositat recíproques. Rere el descobriment sempre queda la sorpresa expansiva del futur, un mar clar de fondària insondable a on em llençaria, una volta rere l'altra, des del penya-segat més proper al cel de l'illa. I és que, fet i fet, la seducció amb majúscules és l'ànsia de vida a glops que ens bevem, i que ens fa renéixer cada volta que trobem un bon rival en el joc de la seducció-conversa. Deixant-nos una petjada inesborrable i agradablement desconcertant al nostre record, per molts anys que passin.