Papers de la Tremor: La flaire

Mama, hi ha un home al replà que demana per tu -va cridar el nen, amb la porta entreoberta, el fermall sense posar, sense saber si mirar o no a aquell home de celles negres, espesses, molt juntes, abillat amb un vestit de color crema, que es mantenia a fora, al llindar, palplantat i silenciós, sense moure un múscul. La dona estava al menjador, asseguda en roba interior sobre una estoreta, fent els seus exercicis diaris de Pilates per mantenir uns glutis durs, i, molesta per la interrupció, va ordenar al nen:

- Digues-li que no volem res. Que tenim de tot: el cable, el plus, les trucades a fixos gratis, tot. I si el que ofereix és una altra cosa, que torni un altre dia. Que el teu pare no és a casa.
El nen es va girar per repetir les paraules de la mare, però aquell home s'havia ajupit i, per la petita escletxa entre l'envà i la porta, amb un somriure d'orella a orella, el seu bigotet negre perfilant-se com si fos una rèplica de les seves celles, massa juntes, i que, sens dubte, havia sentit els crits de la dona, es va avançar a les camàndules del nen:
- Digues-li que sóc el seu germà. Tu deus ser l'Edgar, oi?
El nen, que de sobte veia que aquell desconegut sabia el seu nom, va perdre la por i se'n va anar a buscar la mare. I com no volia semblar desconfiat, va deixar oberta la porta de bat a bat.
- Diu que és el teu germà, mama.
- El meu germà? -va repetir la dona, i després d'uns instants d'incertitud, va afegir-: Que rar que es presenti sense avisar després de tants anys!
- És igual, mama -va dir l'Edgar-, em sembla que du qualque cosa de la pastisseria.

Abans de respondre-li res, la mare, neguitosa, va començar a mirar a dreta i esquerra buscant alguna cosa amb què amagar la seva nuesa, i va dir a l'Edgar que fes passar a l'home al rebedor i que l'esperessin allí, que ella anava a vestir-se.

L'Edgar, vergonyós, sense saber què dir, va anar fins al rebedor, on l'home, somrient, li va demanar quants anys tenia, si estudiava molt, si ja se sabia la taula de multiplicar, i aquelles preguntes de bon jan van tranquil·litzar l'Edgar, el suficient com per poder percebre aquella flaire tan característica, una flaire d'un altre temps, que emanava de son oncle.

La dona, mentre, des de la cambra de matrimoni, havia guaitat cap al rebedor, i en una llambregada havia corroborat el que ja havia intuït instants abans. Desficiosa, es va posar uns texans molt ajustats, una samarreta de Versace i unes sabates de taló daurades, es va passar el raspall pels cabells negres i sedosos, es va aplicar un perfum fresc als canells i a ambdues bandes del coll i es va pessigar les galtes, massa pàl·lides per al seu gust.
Va ser una vetllada plena de records en què l'Edgar, més content que un gínjol després de cruspir-se dues "sares" -la mare no havia tocat la seva-, no deixava de fer preguntes a l'home de les celles massa juntes, el qual, amb gran paciència, anava contestant-li. Així, l'Edgar va saber que la mare havia tingut pretendents a cabassos, que li agradava molt anar a una discoteca del Baix Llobregat on, precisament, havia estat nomenada Miss Biquini Mullat 2000, però, també, que s'havia escrostonat mans, colzes i genolls en una caiguda en moto i que, una vegada, l'avi l'havia tingut un mes sense sortir de l'habitació perquè havia tornat a casa de mitges mosques i tocades les sis de la matinada.

Es van repetir aquelles visites cada dimecres, sense falta, de dos quarts de sis a dos quarts de vuit de la tarda. La dona estava més trempada que de costum des que son germà la visitava regularment. L'Edgar, xiroi amb els pastissos que duia l'oncle. I el marit, quan arribava a casa, quan s'estirava al llit al costat de la seva dona, sentia una flaire desusada, de loció antiga, de flors marcides, i tant la va sentir, que fins i tot va canviar la que ell emprava per una amb olor a frambèsies. Mes, l'envellida flaire va continuar surant en l'ambient de la cambra. I aleshores, una nit de dimecres, quan l'Edgar era al llit llegint un còmic, a punt d'adormir-se, una mica espantat pels raigs ípsilon, els forats d'energia quàntica i la destrucció de la capa d'ozó per uns alienígenes hostils a la raça humana, aleshores, el pare li va preguntar:

- Que ha vingut alguna visita a casa aquesta tarda?
- Sí -respongué l'Edgar.
- Qui era? Un home?
- Sí, el germà de la mama -va respondre l'Edgar.

I el pare no va preguntar res més, no va replicar res més, no va dir res més, sinó que va donar un petó al front a l'Edgar, va apagar el llum, i, banyabaix, va sortir del dormitori, ja que bé sabia que la mare no en tenia cap de germà.