- "No ho entens, osgood... sóc un home!!..." - "Bé... ningú no és perfecte"

Benvinguts, incrèduls! Billy Wilder va ser un dels millors directors de cinema de tots els temps. Autor de grans obres mestres, la passió per la comèdia d'aquest petit dimoni vienès, per a no avorrir el respectable, el van col·locar als més alts i privilegiats cims d'aquest art. D'entre els grans, Wilder va ser un tità; d'entre els més respectats, va despertar tota l'admiració possible. Conscients d'això, només cal dir que 'Some Like It Hot', és a dir 'Con Faldas y a lo Loco' és, possiblement, la seva pel·lícula més coneguda, més representativa i més fructífera. Tota una joia del cinema que aquest any compleix 50 anys. Un dels inapel·lables èxits d'aquest càustic, cínic i divertit cronista de la dimensió humana del qual es podrien escriure tractats elementals de com fer comèdia. Vinga un culturàlia per a bufar cinquanta espelmes...

Wilder va realitzar 'Some Like it Hot' (1959) tot just un any després de 'Testigo de Cargo', una assenyada i entremaliada adaptació del llibret d'Àgatha Christie. Es tractava d'un antic i somiat projecte personal pensat, inicialment, per a lluïment de Danny Kaye i de Bob Hope i que es basava, lliure i residualment, en una cinta alemanya anomenada 'Ellas somos nosotros', sobre dos músics a l'atur que només troben feina a una orquestra femenina. Amb una estreta col·laboració amb I.A.L. Diamond (enginyós i sardònic guionista amb el qual va iniciar una brillant complicitat que es va allargar durant la resta de la seva carrera), Wilder li va donar la volta a la història, portant-la als temps intempestuosos de la Llei Seca i inventant-se una originalíssima trama, tot i les reticències dels productors, que creien que pistoles i rialles no funcionaven, i de la censura de guàrdia...

L'anecdotari del film és brutal, partint que el rodatge va ser un autèntic infern... En primer lloc, Marilyn Monroe volia una fotografia en color i va ser complicat convèncer la gran estrella que el maquillatge i la disfressa dels protagonistes guanyava en credibilitat amb el blanc i negre... Després es va negar a perdre 10 quilos que Wilder li exigia, cosa que li va conferir un aspecte desbordant i exuberant embotida en els vestits dissenyats especialment per a ella per Orry Kelly... Arribava sempre tard, estava de mal humor i oblidava freqüentment els diàlegs... un còctel explosiu, si ho barrejam amb les eternes crisis nervioses de l'actriu... De fet, una escena amb la Monroe es va haver de repetir fins a... 59 vegades! (ocupa el tercer lloc en el rànquing de seqüències que més preses han necessitat)... i només havia de dir: '¿Dónde está esa botella de bourbon?', mentre regirava un calaix... Wilder, del qual es deia que tenia fulles d'afaitar al cap en lloc d'idees, va a arribar a dir d'ella que 'tenia els pits de pedra i el cervell de formatge de gruyère'.... jou...jou... jou..

La relació de la llegendària actriu amb els seus companys masculins tampoc va ser per a tirar coets. Tant Jack Lemmon com Tony Curtis van confessar que la van acabar odiant, tot i que el més ferit va ser el segon. Mítica és la frase seva, pronunciada després de la darrera presa (la que feia vint-i-set!) de l'escena en la que s'havia de deixar seduir pels petons i les calentors de la despampanant actriu. Fredament va xiuxiuejar: 'Mai m'havia avorrit tant. M'ha fet el mateix efecte que si hagués petonejat Hitler'... tomatomatomatoma... Tres mesos després del primer toc de claqueta, completament esgotat, Wilder va acabar la filmació d'una pel·lícula que el va posar malalt en un cert moment, però de la qual es sentiria totalment orgullós la resta de la seva vida...

'Some Like It Hot' és una comèdia tan hilarant com malèvola, que parodia les relacions sexuals amb un estrany sentit de l'esport. Res resulta ser el que sembla, com les boniques saxofonistes d'una orquestra de senyores, sobre els anys 20, que en realitat són dos músics sense feina (Curtis i Lemmon, of course), testimonis involuntaris de l'execució del dia de Sant Valentí i que han de vestir-se de noies per salvar la pell... A afegir l'obscur objecte de desig, una guapa vocalista (Marilyn) amb ànima d'al·loteta i cos de vampiressa... A partir d'aquí, els gags es van succeint desfilant per un guió senzillament sublim, delirant, cínic i de ritme endiablat. Ni la més mínima taca de pretensiositat, però amb el surrealisme necessari per ajuntar al mateix sac la bellesa formal, l'honestedat, la intel·ligència i l'amor, tot plegat per a lligar una comèdia esbojarrada, llesta i plena d'una clínica ironia...

I és que aquesta peça d'orfebreria humorística, hereva de Lubitsch, conté tota l'armamentística fílmica possible: el cinema negre de gàngsters (amb les presències de George Raft i Pat O'Brien, homenatge irònic a l'edat daurada de la Warner), la picaresca i el musical...mescla sàviament la tradició de l'slapstick (l'esbojarrada persecució inicial amb el cotxe del mort, la ridiculesa dels policies, els descomunals pastissos amb sorpresa i les disparatades carreres dels protagonistes) amb els diàlegs més retorçuts del vodevil. Tota aquesta barreja salpebrada amb el trontollant equilibri per a manifestar els (aleshores) escabrosos temes del travestisme i la confusió de sexes. Curtis i Lemmon vesteixen i parlen com a dones, sense deixar de pensar com a homes... l'humor està servit! El primer només pensa en seduir la cantant sexy i el segon viu l'estrany plaer de ser la mantinguda d'un milionari, el llegendari Osgood... L'ambigüitat és l'epicentre dramàtic entre rialles... El 'ningú no és perfecte' elevat a principi universal còmic...

Ningú no és perfecte, això és cert. Però hi ha certes pel·lícules que desafien aquesta veritat. I aquesta és una d'elles. No tinc cap mena de dubte. Una comèdia modèlica i magistral a la qual els anys i les revisions no han fet més que confirmar absolutament la seva condició d'obra mestra. Cim de Billy Wilder, un dels millors llibrets d'I.A.L. Diamond i el burleta alemany i tres de les millors actuacions de tres mites de la interpretació. L'estat de gràcia de Tony Curtis, Jack Lemmon i Marilyn Monroe mai es va correspondre fora del plató, però la platònica inspiració té aquestes coses... Curtis va acabar desquiciat amb l'actriu, però va arribar a nivells interpretatius difícils de superar... Lemmon, amb el paper més sucós de la cinta, ho va equilibrar amb un mesuradíssim histrionisme... i Marilyn... Ai, la Marilyn! Poques vegades es va poder veure lluir tant la dolçor i la capacitat de fascinar d'aquesta icona sexual... amb la pel·lícula va manifestar tot el seu talent còmic, amb matisos senzillament deliciosos, i va obrir un nou portal de l'erotisme contemporani... que encara segueix absolutament vigent...

És juliol. I fa alguna cosa del tipus calorós... Fins aquí un culturàlia aniversari molt especial, sobre l'excepcional desplegament d'intel·ligència, gràcia i narrativa que és 'Con Faldas y a lo Loco' de Billy Wilder... 'Some Like It Hot' és, senzillament, una pel·lícula admirablement perfecta i és l'evidència clara que el cinema és etern... Feliç 50 aniversari! Fins a la setmana que ve, incrèduls!

culturalia@menorca.info