Mosques

Hi havia mosques en el cafè de Marco G. (pm). Millor dit, Marco Gabbiano (polizia municipale) havia vist les mosques somiades la nit anterior a través del seu expresso, just en el moment de fer girar els solatges dins la tassa. Havia vist de manera confosa els grans ulls vermells i polièdrics reflectits en el líquid espès. En el somni, les mosques esteien atrapades dins teranyines que penjaven de les parets blanques.

No hi havia ningú a l'Snack Bar Sandy de Palazzo d'Arezzo, a excepció de la vella Valentina, és clar, i del vell Digo, que jeia a l'ombra de la porxada, a l'altra banda de la cortina de plàstic. De qualque manera, des de la consciència lleugerament llenegadissa que Marco G. presentava en aquell precís instant, no haver-hi ningú feia referència al fet que no hi havia ningú desconegut, ningú que alteràs el breu univers acotat entre les sis o vuit rajoles arredossades entre la barra en forma de "L" i l'olor blanquer del lleixiu. O, senzillament, el fet que hagués pensat que no hi havia ningú feia referència al fet que sabia que venia algú, o que hagués vist arribar aquest algú fins i tot abans de veure'l, abans fins i tot que el vell Digo travessés la cortina de plàstic i cerqués les cames de Valentina amb la cua entre les cames.

Un interrogant fugisser va travessar llavors el magí de l'agent, a propòsit del somni de les mosques: quines lliçons havia après al llarg de la seva vida. De qui les havia après, quan les havia après.

Va sentir com cruixien els escalons de llenya amb el pes d'aquell que es disposava a entrar. Va sentir la renou de les pedretes que l'home (havia de ser un home, havia de ser un home amb l'esguard en penombra) duia enganxades davall les soles i fregaven ara amb les vetes dels escalons. Després, un braç pelut, un braç pelut i prim, un braç pelut i prim i fosc es va escolar entre els filets de plàstic i la cortina es va obrir, benvolguda benastrugança. Hora de partir.