"Els músics som anàrquics i a la premsa li agrada treure conclusions"

Com la revista?
Sí, es deia igual, però la revista encara no existia, eh! A la formació hi havia Carles Sanjosé, de Sanjosex.

Bons inicis amb Sanjosex. I després ja va fer el salt a la cançó en anglès?
Sí. Dels 18 als 26 ó 27 anys vaig estar amb els Holland Park.

Què passà a la seva trajectòria per decidir ficar-se de cop i volta a la música en català?
Volia ser més concís i trobar les paraules exactes per expressar el que sentia, per fer-ho vaig triar el català perquè em sentia més còmode.

Un ha d'escriure la música en la llengua amb la que pensa i sent?
Home, depèn, perquè de vegades fas música i la lletra tampoc comporta tant, però arriba un moment en què la lletra t'importa i, llavors, crec que s'ha de fer en la teva llengua materna, en la que t'expresses.

Quin fou el seu primer instrument?
Tot i que vaig anar a classes de piano des dels 6 anys no vaig aprendre res! Així que considero que el primer fou la guitarra clàssica que em portaren els reis quan tenia 12 ó 13 anys. I quan tenia 15, els pares ja em van regalar l'elèctrica. M'aprenia acords i tocava cançons dels Beatles.

Vostè és un beatlemaníac confès.
Sí, i tant.

Quina cançó dels Beatles li hauria agradat composar?
Cada època té la seva, però per exempleStrawberry Fields ForeveroPenny Lane. Per a mi és el més alt que van fer.

Parlem del seu darrer disc, Fins que la mort ens separi (BankRobber, 2011). És un treball més espiritual que els anteriors?
Crec que sí perquè a nivell de lletres tracta temes més emocionals i que són intangibles. L'anterior disc,Eufòria 5 - Esperança 0, tocava coses més materials. Ara parlo de sentiments més íntims com l'amor o la mort. Musicalment aquest disc és més per viure'l enlairant-se per damunt el terra.

L'haurà influenciat el moment actual pel que passa, per això és més personal.
Sí, però també el que passa és que quan duc un temps fent el mateix m'agrada trencar, ho necessito. Per això hi ha tanta diferència d'un disc a l'altra. Cap disc meu ha sigut una continuació de l'anterior. La necessitat de fer un disc surt perquè al cap d'un temps ningú es sent reflectit en la seva obra última, i necessites una producció nova que et posi en sintonia amb el que estàs fent.

La gravació va ser ben especial. Tingué lloc a una casa entost de a un estudi. Es nota al so final del treball?
Sí, la peculiar sonoritat de la casa on enregistrarem és present al resultat final. Si et trobes bé a un lloc, i respires bon rollo a una altra banda que no sigui un estudi de gravació, per què no anar-hi a provar fora? Si estàs còmode és evident que aconseguiràs sons diferents. És una manera més relaxada i oberta de gravar.

Trigà molt a trobar una casa a on trobar-s'hi a gust?
No. La casa és d'un conegut de la discogràfica i la veritat és que és molt maca. És a 3 quilòmetres de la Bisbal d'Empordà, d'on sóc jo.

Vostè diu que és pessimista, és veritat això?
Sí, crec que sí. Home, a algunes lletres ja es veu que ho sóc i la veritat és que ja em comença a molestar, tinc la mosca darrera l'orella... Són històries que em surten així, i així queden plasmades.

Controla tot el procés des que comença a composar fins que el disc surt al carrer. És molt perfeccionista?
Sí, entro molt a la història i quan ja estem a la darrera fase del procés em comença una mica de paranoia. Aquest darrer disc es va enregistrar durant dos mesos a la casa de camp i després un mes més d'arranjaments al meu pis. A mida que avances cada cop ets més conscient de l'obra que t'envolta. Fa temps que treballo com un artesà.

Per vostè la música és terapèutica?
Sí perquè és de les poques coses amb les que desconnecto totalment. Quan estic escoltant o fent no som conscient del temps que passa. De fet un cop vaig fer una aturada perquè em pensava que estava cremat de la música quan en realitat ho estava de la industria que l'envolta. Al final sempre has de fer el que t'agrada.

Com es sent damunt l'escenari?
Molt bé, al principi com sempre n'has d'aprendre i costa. Després ja ets sents còmode, però per mi quan hi pujo som el Jaume de Mazoni, i quan hi baixo som el Jaume Pla.

N'hi ha dos de Jaumes?
Sí, francament però ho dic en el sentit de diferenciar la meva persona de la meva professió.

Avui matí (pel dimecres passat) he parlat amb Guillem Gisbert, cantant de Manel. Li he demanat pel fenomen de la nova escena del pop folk en català i m'ha dit que això és més aviat una qüestió mediàtica. Què en pensa vostè, ho han inventat els mitjans o realment hi ha una nova onada?
Crec que les dues coses. És evident que fa 5 ó 6 anys no hi havia ni tant públic ni tants grups en català. Ara estem a un moment molt millor, però tot és un cúmul de casualitats i tot sembla més del que és. Casualitats que han fet que ara hi hagi més gent que escolta música en català, i me n'alegro. Però quan toco no penso si formo part d'un grup o d'una nova escena musical. Sempre he sentit el rebuig dels músics per les etiquetes, encara que és veritat que quan quelcom agafa una força, llavors és més fàcil fer coses. Hi ha molta gent que em demana pel bon rollo que dec tenir amb la resta de grups en català del moment perquè es pensa que quedem i toquem. És evident que ens trobem pels llocs i parlem, però no tant com la gent es pensa. En el meu cas, per exemple, només un 10 per cent de la música que escolto és en català. Les meves influències són més aviat anglosaxones. Cap dels grups que ara fa música en català fa el mateix. L'únic que tenim en comú –encara que és molt important– és que cantem en català. La veritat és que aquest tema em té una mica perdut, però està clar que si un periodista parla bé d'un grup tu aniràs i l'escoltaràs.

Tot té a veure idò amb el quart poder de la premsa?
Els músics som anàrquics i a la premsa li agrada treure conclusions.

És optimista respecte a l'exportació de la música en català?
No, gens ni mica. La veuria més exportable si aquesta nova fornada de la que se'n parla fes, per exemple, quelcom diferent al pop. De pop ja n'hi ha a Anglaterra o a Alemanya!

El proper cap de setmana repeteix concerts a l'Illa. Com el tractà el públic menorquí l'estiu passat?
Doncs molt bé. M'hi vaig sentir molt còmode, a més vaig a estar molt ben tractat a casa dels Delên, que són amics meus. Això no ho havia dit a ningú però la meitat de les lletres del meu darrer disc les vaig començar a composar a Menorca.

L'Illa l'inspira?
Sí, havia d'estar sols 5 dies per fer dos concerts, però al final vaig allargar l'estada perquè em sentia molt bé. Menorca sempre m'ha agradat molt.

Mazoni en concert.
On?: Ars Cafè de Maó.
Quan?: Divendres 15 i dissabte 16 d'aquest mes,
a les 23.30 hores.
www.mazoni.net