Els cementeris s’omplen de flors, sentiments i records

L’afluència de persones al cementeri municipal de Maó, per exemple, no va ser especialment elevada o almanco no es van produir aglomeracions com solia haver-hi els anys anteriors a la pandèmia, segons diferents testimonis recollits per aquest diari.

No obstant açò, Antònia, de 88 anys, que viu al carrer de Sant Esteve, va anar fins al cementeri amb una amiga seva i no van poder aparcar el cotxe als voltants del cementeri, sinó que el van deixar a prop de l’escola M. Lluïsa Serra. Des d’allà i amb un caminador, que fins i tot empra dins ca seva, es va dirigir cap al cementeri per seguir amb la tradició de visitar els seus morts, entre ells la seva mare, morta als 42 anys, un germà i la cunyada, mentre que el seu marit està enterrat a Sant Climent.

Les visites al cementeri el dia de Tots Sant són també un bon moment per socialitzar i saludar-se després de setmanes o tal vegada mesos de no haver-se vist. En un dels passadissos del recinte es troben    dues amigues de la infància, na Joana, de 76 anys, i n’Anna Maria, de 75 anys, conversen després d’haver visitat les tombes dels familiars i d’haver tingut un emocionat record cap a ells. «És la visita de costum, de cada any», asseguren. Na Joana, maonesa, però que viu a Alaior, va anar a visitar dels seus pares i d’un germà. Recorden que quan tenien uns 8 o 9 anys vivien al camp, na Joana a ses Estàncies de Milà i n’Anna Maria a Algarrovet, on els seus respectius pares eren l’amo i madona. Ses famílies solien ajuntar-se els dissabtes capvespre, després d’haver protagonitzat sis dies de feina feixuga. Els homes jugaven a truc, les dones a la brisca i elles dues passaven l’estona amb altres filletes, recorden. Certament, l’estil de vida ha canviat molt.

Una altra senyora ha anat al cementeri acompanyada de tres nets, menors d’edat, «està bé que celebrin ‘Halloween’ però també han de saber que les persones es moren, no hi ha que amagar la mort», assegura. Aquesta s’àvia els conta, mirant cap a una pedra mortuòria, que la senyora enterrada era amiga íntima de la seva mare i va ser neboda de la cupletista Pilar Alonso, «sabeu, és aquella senyora que té una estàtua a la plaça Colón», els explica.

En un altre raconet, dos matrimonis d’edat estan xerrant. Una de les dones assenyala que els morts de les darreres esqueles tenien poc més de setanta anys. «Jo m’he salvat, ahir en vaig complir vuitanta», comenta el seu marit el que provoca les rialles de tots ells.

Incineració

Per altra banda, la incineració dels morts de cada any va augmentant de forma significativa, fins al punt que actualment està per davant dels enterraments tradicionals, «les incineracions representen el 55 per cent front el 45 per cent dels enterraments, més o menys», segons assenyala Pedro Gomila, gerent de Funerària Gomila, que treballa principalment en els municipis de Maó, es Castell i Sant Lluís.

Gomila recorda que la instal·lació del forn crematori fa uns cinc sis anys, amb la possibilitat d’efectuar incineracions, va propiciar l’increment progressiu d’aquesta modalitat, «des de fa uns anys la gent s’estima més incinerar els cossos dels seus difunts, una pràctica que és un poc més cara que l’enterrament, però si s’enduen les cendres a ca seva ja no han de pagar cada any el lloguer del nínxol», subratlla.