Xec Pons: «Xerro del quotidià immers en el Fornells de ple hivern»

Es presentarà diumenge, Sant Jordi, a les 12 h, a la placeta de l’Església des Mercadal, en un aperitiu cultural que servirà també per commemorar els quatre anys de Ràdio Far.

Xec Pons Sans (Fornells, 1979) s’endinsa a «La mar tancada» en la vida del personatge Martí Garriga, en ple hivern -metafòricament parlant- menorquí. Llicenciat en Història de l’Art i autor habitual en esdeveniments poètics, ha guanyat diferents premis cultivant aquest gènere. El pas a la novel·la es va forjar, diu, a partir de relats, amb el suport d’un curs d’escriptura de l’Ateneu de Barcelona, i escrivint sobre coses que coneix, com els clarobscurs d’una vida immersa a l’Illa o els propis que té el simple fet de viure. No és autobiogràfica, però al pròleg, l’escriptora i periodista Sabina Urraca parla d’«esgarrinxades (com si fossin petites cicatrius) que escriuen lletres».

És una novel·la feta a base de sentiments?

—Volia que el personatge fos molt rutinari, perquè la gent entengués molt bé què pensa, els sentiments, la seva visió de la vida, tot el que passa dins el seu cap. I que s’explica en primera persona.

Martí Garriga, el personatge, té la companyia d’un beagle. Vostè també en té un de ca.

—Per a una primera novel·la, seguint el consell de l’escola de literatura, el més adequat era escriure sobre coses que coneixia. Jo, el meu entorn... Però no és autobiogràfica. No he viscut aquesta història, afortunadament (riu). Només com a creador.

Crida l’atenció el títol, «La mar tancada», a manera d’oxímoron.

—És un concepte de navegació emprat quan no és aconsellable sortir de port. En contrast amb l’estiu, parla del temporal, i anava fantàstic per a la novel·la. El personatge també és tancat, li costa sortir del seu entorn; no vol prendre riscos, no vol navegar, per dir-ho d’alguna manera.

250 pàgines de lectura fluïda que xerren des de Fornells.

—Els lectors hi troben aquest espai; amb els noms o els llocs propis d’aquí. És una novel·la, però, que està molt allunyada del concepte de l’Illa idíl·lica i amb les problemàtiques pròpies de la vida real. A Menorca, no tot és un paradís. Els illencs també tenim una vida, amb la seva problemàtica.

Era important posar-li també trossos de poesia?

—El personatge és molt somiador, i empro aquest recurs per identificar els seus somnis, per no confondre als lectors en la narració. D’aquesta manera, la part onírica del protagonista està escrita en vers. Em serveix, també, per referenciar llibres que m’agraden molt, com «M’en recordo», de Joe Brainard, escrit també amb un collage de diferents gèneres literaris.

I es va posar el repte d’escriure en prosa menorquina.

—És realment molt difícil sortir del que diuen que és normatiu. Jo ara estic en un procés d’aprendre a ‘desescriure’, perquè estem molt marcats per l’estàndard de la llengua. Les altres formes, les nostres, considero que són perfectament vàlides. Aquesta és una aposta ferma de la novel·la. I m’hauria agradat que encara ho fos més en menorquí.

El protagonista havia de xerrar com una persona de Fornells?

—Amb l’oralitat d’aquí, és clar. I hi surten al llibre paraules que només empram els fornellers. Perquè és una novel·la del quotidià. D’una persona que viu a Fornells, amb la mar tancada. És una història que passa a l’hivern, molt d’interior i en contraposició al període estival. Seria l’equivalent al que passa quan tanques les cortines d’un teatre.

El to el podem definir de fosc?

—La intenció és recrear aquí tota una vida. La història té una part fosca, sense ser dramàtica, perquè parla de pors, com la por als canvis, o de la dificultat de prendre decisions. A la vida hi ha moments tràgics, moments de frustració. I també moments per riure. Així que també hi ha cabuda per l’humor.