Menorca a la llum de les estrelles

Deixant de banda opinions destacades o destacables de visitants forans, com ara Frederic Chopin i la seva parella Georges Sand pel que fa a Mallorca (dolentes, per cert), tret de la molt important opinió de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, crec convenient recordar que Menorca va tenir un notable equilibri entre les tres branques econòmiques; la primària (agricultura, ramaderia i pesca) la secundària (la industrial) i la terciària (serveis), aquesta darrera de gran importància pel que fa a l’economia insular de les Illes Balears i Pitiüses.

La via menorquina

L’any 1977 es va publicar el llibre «La via menorquina del creixement», redactada pels economistes Emili Farré-Escofet, Ramon Marimon i Sunyol i Josep Maria Suris i Jordà (Fundació CEP) depenent pel Servei d’Estudis de la ja fa temps desapareguda Banca Catalana. Aquest estudi conté tot un seguit de dades que seria interessant repassar per qui en sap prou (no és el meu cas) i que ens poden ajudar a entendre aspectes i fenòmens força significatius de l’actual situació socioeconòmica menorquina. Qui vulgui saber més coses, pot consultar aquest important document, que jo vaig rebre de mans del bon amic Tomàs Serra i Olives, paisà meu, i reconegut economista. Per cert, el dia 15/04/2023 MENORCA • «Es Diari» ha publicat un article de José Barber (el mochilero) on fa referència a aquest llibre.

D’aquest estudi, un profà en matèries econòmiques com és un servidor -tant en aquest i molts altres aspectes dels quals no en sé quasi res més, tret de xerrar sobre temes ignots per a un profà en la matèria- sembla que se’n treu una asseveració molt simple; els tres peus de tabalet citats anteriorment estaven prou equilibrats, de manera que res no feia trontollar l’economia insular.

De la publicació abans citada (dades de 1975) podem destacar alguns índexs com ara que la població estable de l’Illa era de devers 55.000 habitants (poc més de la meitat de l’actual, que s’atraca als 100.000), que el consum d’energia elèctrica era de devers 77 GWh (milions de kWh) mentre que l’actual s’apropa als 500 GWh (sis vegades més) i que el nombre de places hoteleres eren, aproximadament, 13.000, mentre que ara el nombre d’allotjaments turístics legalitzats, segons l’Obsam, són uns 84.000 (sis vegades i mitja més), o que el bestiar boví, base del formatge amb denominació d’origen «Mahón -Menorca» era de prop de 20.000 caps i, pel que sembla, ara no arriben a la meitat.

No és qüestió d’establir comparacions i treure’n conclusions més o manco sorprenents, ja que els temps i les circumstàncies han baratat un desastre, però sí reflexionar sobre certs aspectes que cal destacar.

Un primer aspecte és que el retard a la incorporació de Menorca al món turístic, en la meva opinió va ser una sort, atès que va permetre aturar -encara que no del tot- nombrosos intents de «balearitzar» la costa menorquina. No es va arribar a temps de preservar llocs emblemàtics i autènticament «verges» com ara cala Galdana o s’Arenal d’en Castell ni tampoc Cala en Bosc, però es va poder reconduir el desastrós projecte de Son Bou (cal recordar que el projecte inicial suposava l’edificació d’una dotzena de torres hoteleres, aturant l’obra als dos que encara donen tema de discussió) o s’Albufera des Grau, actual centre de la «Reserva de la Biosfera», fet que va ser conseqüència dels moviments populars realitzats el final de la dictadura franquista i, fins i tot, més tard. En definitiva, hi ha retards que permeten aturar pitafis i despropòsits de gran repercussió. Encara que un servidor tiri a vell, he conegut tota la costa en perfecte estat de conservació i encara record els barrobins de Cala Galdana el juliol de 1968, rebentant el penyal per a preparar les bases de l’únic hotel del món que té la recepció a l’àtic de l’edifici. Per cert, la construcció de la nova carretera que surt de Ferreries, va ser increïblement ràpida; sembla que la societat mercantil responsable de la urbanització de cala Galdana tenia molta mà a Palma i a Madrid.

Naturalment

Amb millor o pitjor fortuna hem arribat al tercer decenni del segle XXI disposant d’unes condicions estètiques i naturals que avui són reconegudes per moltíssima gent i que permet mirar el futur amb un cert optimisme. Òbviament, hi ha qui no està d’acord amb açò que dic, però el món és ple d’opinions divergents.

Aquests darrers seixanta anys han determinat que, a poc a poc, s’hagin anat implantant activitats i sistemes que milloren tot un seguit de possibilitats per a potenciar les activitats complementàries al turisme pròpiament dit; un exemple a destacar és el «camí de cavalls» que l’any 1963, quan un grupet de «jovenots» (més tost bergants) vam fer la volta a l’Illa a peu -dues setmanes inoblidables-, aquest camí no era altra cosa que una sèrie de creus fetes enterra damunt còdols o pedres, que s’anava renovant per part de la Guàrdia Civil, atès que era el camí que els guàrdies havien de seguir per no perdre’s quan els hi tocava vigilar, especialment a la costa sud, l’arribada dels contrabandistes.

La lluna del cel fosc

Però avui vull parlar dels aspectes ambientals nocturns. Fins als anys setanta del passat segle, l’absència d’enllumenats públics o, almanco, la seva pobresa lumínica, permetien la contemplació de la llum de la lluna, quan era plena, o de les estrelles quan era nova, amb una visió d’una puresa molt destacable del cel fosc. A finals dels anys seixanta es va produir l’entrada a «la modernitat lumínica» amb la instal·lació de llums artificials de descàrrega, que van permetre que es pogués veure amb tot detall els forats i bonys de les carreteres i carrers dels pobles, però generant un tel de llum difusa que tapava la dels estels. Seria devers el juliol de l’any 1969 (o potser el 1970) quan es va inaugurar l’enllumenat públic des Castell (llavors Villa Carlos), poc abans de les festes patronals de Sant Jaume, i em van contar que els moixos del poble anaven com a bojos, miolant des de dalt les teulades, per mor d’una il·luminació potent i fora hora, desconeguda per a ells.

A principis del nou segle, arreu del món es va anar obrint un corrent d’opinió entre biòlegs i naturalistes, en detectar que l’equilibri biològic, especialment pel que fa als insectes, s’anava deteriorant d’una forma molt considerable. Una de les causes que semblava ser important, era la contaminació lumínica ambiental, derivada de l’ús i l’abús dels enllumenats artificials. D’altra banda, a les Illes Canàries, ja s’havia començat a controlar seriosament l’emissió lumínica cap al cel a causa de les estrictes exigències dels observatoris astronòmics, a la vegada que es van començar a reduir els nivells lluminosos que s’anaven elevant fora mida, sobrepassant les recomanacions internacionals publicades per l’organisme que vetlla per aquestes coses. Un dels motius va ser que les observacions astronòmiques obligaven a establir uns controls molt estrictes pel que fa als nivells d’il·luminació i, sobretot, a l’eliminació de l’emissió de llum cap a dalt de les llumeneres.

La protecció del medi nocturn

Aquests problemes, íntimament relacionats amb l’equilibri del medi ambient, van determinar que l’any 2005 es publiqués la llei 3/2005 (20/04/2005), de protecció del medi nocturn a les Illes Balears. Els objectius eren:

a) Mantenir el màxim possible les condicions naturals de les hores nocturnes, en benefici de la fauna, la flora i els ecosistemes en general.
b) Promoure l’eficiència energètica dels enllumenats exteriors i interiors, mitjançant l’estalvi d’energia, sense perjudici de la seguretat.
c) Evitar la intrusió lumínica en l’entorn domèstic i, en qualsevol cas, minimitzar les molèsties i els perjudicis que es puguin ocasionar.
d) Prevenir i corregir els efectes de la contaminació lumínica sobre la visió del cel.
En tant que declaració de principis, res a dir, però ja és sabut que una llei sense un reglament que concreti la seva aplicació, no serveix per a res i, en aquest sentit, el Consell Insular de Menorca va crear una comissió per tal de redactar el reglament aplicable a l’illa de Menorca, formada per polítics i tècnics menorquins, que va començar a treballar, ajudats per tres luminotècnics de fora, Ramon San Martín, Manel Roig i jo mateix, membres d’una associació anomenada «Cel Fosc» que ja havia organitzat, a Barcelona l’any anterior, un simposi internacional sobre aquesta matèria.

Com és prou freqüent, les feines anaven fent via, a vegades cap endavant i altres cap endarrere, de forma que el progrés no era gens apreciable. Van anar passant diverses legislatures polítiques de diferents colors, però la cosa no feia via. El reglament no hi havia manera que sortís a la llum, però aquest tema va reviscolar l’any 2015 quan el conseller corresponent a la «Reserva de la biosfera» va entendre que calia activar les gestions oportunes. Es van consultar els especialistes de les Illes Canàries, i l’any 2016 la conselleria juntament amb l’Associació Ramon San Martín va organitzar a Maó una jornada, amb la participació d’experts en el tema. A partir de llavors, l’activitat ha anat millorant considerablement, de manera que l’any 2019 Menorca va assolir una doble qualificació «Destinació turística starlight» i «Reserva Starlight», basant-se en els treballs dirigits per Susana Malón experta en astronomia i astrofísica.

En resum, una trajectòria un poc llarga, però amb un resultat satisfactori, de manera que pocs llocs poden oferir un control del cel fosc com és el cas de Menorca. La qüestió és que l’aplicació del nou reglament determinarà que les noves instal·lacions d’enllumenat exterior i les modificacions i remodelacions dels enllumenats actuals estiguin d’acord amb les mesures de control lumínic necessàries per mantenir les qualificacions. Açò obre nous camins complementaris a les activitats de contemplació de la llum de les estrelles, pròpies d’un sector turístic de qualitat. En realitat, és una cursa de llarga durada; només es tracta de què, a poc a poc (expressió molt menorquina) es vagi millorant la visió del cel fosc, reduint els consums energètics i propiciant un alt equilibri ecològic.

Ara farà dos anys (29/07/2021) «Es Diari» va publicar un article d’Isaac Pons de Rosa on es manifestava la propera entrada en vigor del reglament abans esmentat, però crec que amb poca eficàcia (els resultats, no l’article), atès que calia millorar la formació específica dels enginyers dedicats a aquestes feines. Aquest problema és en vies de solució, atès que el Consell està acabant de redactar una guia d’aplicació del reglament i ha organitzat, entre els dies 19 i 26 d’abril, uns cursos de formació per a tècnics, tant d’exercici lliure com del món administratiu, que permetran assolir uns resultats molt valuosos. «Tot arriba a la vinya del Senyor».