Boleros suavitzats amb esquitxos de jazz

El concert reposa sobre un gènere clàssic-contemporani que va néixer a Cuba ara fa més d’un segle. Basats en lletres de caire amorós i romàntic, els boleros expressen un ritme acompassat però viu alhora. «Bolérame» és una producció ajustada musicalment pels quatre protagonistes sense perdre ni el ritme melòdic ni l’esperit originari del gènere, però abillat de retocs innovadors. De fet, la soprano Maria Camps, formada en cant líric, és una mostra fefaent d’aquesta adaptació a diversos estils sense, emperò, deixar d’oferir la solidesa vocal que la caracteritza en tot allò que canta. I podem dir el mateix dels seus acompanyants a l’escenari, músics sobradament capacitats per a qualsevol tipus de projecte, sobretot el guitarrista Pere Arguimbau, un talent capaç de reinterpretar tota la peça sencera o bé fer brollar textures a diversos passatges del tema. Cosa dels mestres!

Tot l’equip aparegué de blanc a l’escenari i després de la presentació, Lithica va acollir una dosi lleugera i amable de boleros. La proposta del quartet fou excel·lent davant una audiència que sobrepassava els tres-cents espectadors, a més en una nit de temperatura agraïda. El títol, «Bolérame», volgué ser un envit suggeridor per interactuar amb el públic, ja que verbalitza en imperatiu el nom del gènere per connectar amb els oients i fer viure i sentir la vetlada més propera. És així que el grup començava amb un repertori de cançons immortals. Catorze temes populars perquè els amants d’aquest gènere musical, presents ahir a les pedreres de Lithica, s’omplissin de les millors sensacions.

«Sabor a mí», «Vete de mí», «Corazón loco», «Procuro olvidarte», «Solamente una vez», van ser els primers temes de la nit. Les cançons no van perdre mai la melodia originària, però es deixaven sentir algunes pinzellades jazzístiques molt pròpies dels músics del quartet; una sonoritat tan ben acomodada que el marès de les pedreres ho agraïa i que esdevingué, alhora, com un sedant que feia callar fins i tot el coloms de les cornises.

L’adaptació musical va ser de ritmes més pausats que deixaven un encaix perfecte, tot i algun repunt més elevat, com va ser el final de «Corazón loco» on els dos instruments de corda i la percussió ho van explicar tan bé que l’auditori va reaccionar amb un aplaudiment instantani. Gairebé tots els temes incorporaven intervals exclusivament musicals que fregaven el jazz més genuí, a més de trams instrumentals solistes. Eren moments en què Maria Camps apagava la veu i cedia el protagonisme als músics. Seguidament, la cantant incorporà un canvi en el repertori: substituí la cançó «La hiedra» per la popular «Amapola». «He canviat una planta per una flor», digué amb humor ‘lític’. «Toda una vida», «Te extraño», «Somos», «Bésame mucho», «Història de un amor», «Contigo en la distància» i, per acabar, «Muñequita linda» i «Dos gardenias», que van ser ben celebrades pels presents. I si versàtils van ser els músics, també Maria Camps deixà el seu segell més clàssic quan en alguns versos estirà la veu fins a aproximar-se a cues operístiques.

El quartet es mostrà agraït i satisfet de la bona acollida i Camps anuncià que el projecte podria acabar en una discogràfica. Una bona notícia. Bé s’ho val, vista l’oferta presentada ahir.

La banda va oferir un bis, sortit completament del seu ‘bolerisme’ i convidà el públic a cantar. «Paraules d’amor», de Joan Manuel Serrat, tancà el segon concert dels Fosquets de Lithica. Sens dubte un final que va sorprendre tothom.