Una sidra menorquina amb molta personalitat

L’origen de la idea

Tot va sorgir fa un any i mig a un dinar entre tres amics: un aficionat a la història de Menorca, un asturià i el creador de Sidra Kane, David Fiol. «Una combinació fantàstica», resumeix entre rialles.

Una conversa sobre les variants de pomes disponibles a l’Illa i un repàs al període de dominació anglesa van portar David a desplaçar-se fins al poble del seu amic, Llanera (Astúries), per descobrir com la seva família elaborava la sidra. També es va atracar a Guipúscoa, altra zona amb tradició sidrera, i va aprofitar per endur-se algunes eines per començar a elaborar la primera sidra menorquina artesanal, ja que d’aquesta forma el resultat és sempre «moltíssim millor».

«Vaig llogar una cotxeria i vaig preparar un projecte per convertir-la en un petit celler d’elaboració», explica David. Una vegada aconseguit això, la següent passa consistia en posar-se en contacte amb els diferents llocs i agricultors per replegar diferents varietats de pomes, com la d’en Kane, la qual li dona el sabor final a la sidra; la fogassa o la del Bon Jesús.

Mentre que aquestes encara només representen el 30-40% de les pomes emprades, David Fiol completa la seva particular collita amb pomes arribades des de A Estrada (Pontevedra). Aquest municipi gallec, a uns 50 km de Vigo, d’on és originària la seva parella, fa gala de tenir una gran indústria sidrera. «Tenen la varietat de poma ‘rabiosa’, encara que a la primera tirada em van entregar de vuit tipus diferents. Al final, fa dos mil anys que les empren per fer sidra», apunta el propietari de Sidra Kane, qui també indica que la sidra, «com més varietats de poma tengui, millor».

Elaboració tradicional

David segueix el procés artesanal dels caseríos bascs i les cases asturianes al seu celler de Ciutadella. «Primer, trio les pomes una per una i les faig net només amb aigua. Després, la malladora converteix les pomes en una espècie de pasta. A continuació, amb la màquina hidràulica a pes, esprem cada tirada», detalla. A continuació, deixa els 50 litres de suc que treu de cada espremuda a un dels quatre dipòsits que té.

Normalment i en funció del clima, a la segona quinzena del mes d’octubre omple tot un dipòsit de mil litres i, amb una segelladora d’aire, el deixa ben tapat fins a març. Cada setmana, juntament amb el seu amic asturià, controla el procés de fermentació natural.

Quan aquest li diu que és el moment de passar el líquid als bòtils, David acostuma a esperar quan la lluna està en quart minvant com a gest de respecte cap als orígens cèltics de la tradició sidrera. «Si fa dos mil anys que ho fan així, és per algun motiu», aclareix en referència a la saviesa de la gent del camp.

Un cop deixada en repòs aquesta beguda tan viva, espera entre una i dues setmanes per a procedir a l’etiquetatge i posterior distribució cap als clients. A llarg termini, David vol que la sidra acabi sent «cent per cent menorquina».