Mascaró Pasarius, l’afany d’inventariar els béns arqueològics de Menorca

Un any abans, el referit llibre de Josep Mascaró Pasarius havia guanyat per acord unànime del jurat el IX Premi Jaume I i la seva publicació va comptar amb el patrocini de la família del mestre d’escola i empresari tèxtil i farmacèutic santlluïser Emilio Orfila Gomila, que havia mort l’agost de 1954. Un dels membres del jurat, l’arqueòleg menorquí Josep de C. Serra i Ràfols, va destacar en el pròleg del llibre que aquest era «el resultat de llargs anys d’investigacions de camp dirigides per una veritable vocació científica, una d’aquestes vocacions que l’arqueologia i la història desvetllen de tant en tant entre els estudiosos de les nostres comarques».

Serra i Ràfols, tal com també va destacar De Nicolás a la conferència, subratllava que el treball topogràfic de Mascaró Pasarius el va dur a la recerca arqueològica i que després de constatar que molts monuments prehistòrics de l’Illa no estaven inventariats, va aconseguir doblar el nombre de catalogats. En poques paraules, se’n coneixien 532 i ell en va catalogar 528 més, dels quals es poden destacar 74 talaiots, 21 navetes i 415 restes inclassificables, segons va assenyalar de Nicolás.

Com a arqueòleg menorquí i membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, fa seixanta-cinc anys que Serra i Ràfols coneixia perfectament quina era la situació del patrimoni arqueològic de l’Illa i, per açò, assegurava que la catalogació dels monuments megalítics menorquins era extremadament urgent, per la qual cosa assegurava que «el progrés de l’Illa ha començat materialment a devorar-los, i és cosa de témer que quan, pròximament haurà estat envaïda per l’onada turística que assola el litoral mediterrani, la destrucció serà tan ràpida que dels grans monuments prehistòrics que avui dia arriben a donar caràcter al paisatge menorquí, no en quedaran sinó pobres mostres».

Serra i Ràfols va adonar-se de la importància de la labor de recerca de Mascaró Pasarius, assegurant que «podria ser almenys la base per a una veritable obra de salvament dels monuments, protegint-los de la destrucció per mans dels ignars mitjançant l’aplicació de les lleis que teòricament els protegeixen».

En aquest sentit, De Nicolás va assenyalar a la conferència que l’elaboració i publicació de les cartes arqueològiques dels diferents municipis menorquins per part de Mascaró Pasarius al llarg de la dècada de 1960 va fer possible que el Ministerio de Educación y Ciencia publiqués el 1967 el seu llibre «Monumentos prehistóricos i protohistóricos de la isla de Menorca», del qual De Nicolás va destacar la seva importància perquè «va ser la base per a la declaració del patrimoni de Menorca com a Bé d’Interès Cultural».

De Nicolás va recordar que la labor editorial de Mascaró Pasarius va continuar amb la publicació d’obres de cabdal importància com «Prehistoria de Baleares» el 1968 i la «Geografia e historia de Menorca» el 1982, una obra inacabada de cinc volums, a més dels mapes turístics de l’Illa «amb una informació molt detallada de la ubicació dels jaciments prehistòrics, que va facilitar la seva visita als menorquins i turistes».

Gravats i altres

L’aportació de Mascaró Pasarius al coneixement dels gravats rupestres en les coves prehistòriques menorquines és essencial, amb la publicació als anys cinquanta de les seves troballes a la premsa de l’Illa i també, com va destacar De Nicolás, la conferència d’acceptació com a membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, de Palma, sobre «Art rupestre mallorquí», tot i que també inclou a Menorca el 1990.

Per altra banda, també va subratllar les obres de Mascaró Pasarius ja als anys cinquanta sobre les taules, que relacionava amb el culte al toro, i les primeres prospeccions en arqueologia submarina.