Josita Hernán, l'actriu feminista de la postguerra nascuda a Menorca, més enllà de ‘La tonta del bote’

La normal i contínua mobilitat humana ho explica fàcilment: les causes semblen infinites. Per al cas d’una illa perifèrica com Menorca, el fenomen encara resulta més exacerbat potser. A les raons comunes, cal afegir-hi els atzars de la política (desterraments, exilis, confinaments) o les guerres, que donen lloc al que avui s’anomena «desplaçats». Un indret en mar, distant de terres continentals com ara la nostra promet un cobejat refugi, sigui forçat, sigui voluntari. A més, per a la casuística específica de Menorca, encara hi hem de sumar els contingents militars (en general, el funcionariat públic) que han anat i vingut sobre el nostre roc al llarg de la història. Deuen ser milers i milers els homes d’armes que han complit destinació a l’Illa, amb una consegüent potencialitat natalícia que hauríem de qualificar de merament passavolant.

La llista, sols referida a individus de renom històric, seria interminable. Just ara de memòria, em venen al cap: Pedro Gómez de la Serna y Tully, jurisconsult i diverses vegades ministre en temps isabelins; Alfredo Marqueríe Mompín, crític teatral i periodista en el franquisme; Josefina Hernández Meléndez, més coneguda com a la Josita Hernán del cinema de postguerra, terriblement popular en el paper primordial de la pel·lícula «La tonta del bote» (1939); Sadurní Ximénez Enrich, cronista del periodisme internacional i viatger explorador de terres africanes i hel·lèniques entre finals del segle XIX i primers compassos del XX; Pere Daura i Garcia, del món fascinant de l’art pictòric, la biografia del qual també va discórrer en el Nou-cents; o Màrius Verdaguer i de Travesí, novel·lista de les avantguardes, fill del catedràtic de Llatí i Retòrica de l’institut de Maó. I molts d’altres.

D’una menorquinitat de fonts baptismals però efímera, són també alguns catalans que reberen el llum de la vida d’entre nosaltres estant, en el període de la Guerra del Francès durant els primers anys de la dinovena centúria. Els noms potser més remarcables, recordats també a rajaploma, són: qui seria notable doctor en Farmàcia tarragoní, també poeta i periodista, Josep Maria Recasens i Sanahuja (1815); o el literat, historiògraf i cronista Ferran Patxot i Ferrer (1812), autor d’una trilogia que aixecà forrolla arreu d’Europa: la sèrie de «Las ruinas de mi convento», que passà de seguida a l’anglès, l’alemany, el francès i l’italià, alhora que, en llengua castellana, assoliria set, potser vuit edicions febrilment venudes.

Hom al·legarà que, tanmateix, hi ha una evident feblesa de menorquinitat en tots els casos esmentats, per com van lligats a persones que gairebé mai no recuperaren significativament el perfil de menorquins, ni esgrimiren a penes la seva condició natal. Més o menys, se’n recordaven i en tenien potser consciència. Però la progressió familiar els separà per sempre de Menorca, sense que després cap lligam material ni humà no els renovés la naturalesa primigènia. Es tracta, en definitiva, d’uns illencs que sols mantingueren una menorquinitat de certificat de naixement, per més que mai no hi reneguessin, ans al contrari.

Un moment o altre, m’agradaria composar-los a tots ells reportatges sistemàtics i laudatoris. Si més no, per afermar-los en llurs menorquinitats ara fugisseres i esquives. Avui endreçaré uns mots succints per a Josita Hernán, una dona que els menorquins gairebé no en sabem res, tot i el plausible reportatge que fa pocs anys li va dedicar la periodista Isabel Rodríguez Anglada.

Vingué al món el 25 de febrer de 1914, filla d’Antonio Hernández Ballester, militar destinat a Maó; i de Remée Meléndez Galán, una culta francesa nascuda a Orà (1889). Ell havia recalat a Menorca l’estiu de 1910, acomplint una destinació d’armes. Encara era fadrí, amb la graduació de primer tinent. Procedia d’un regiment de Melilla, i va passar adscrit al Regimiento de Infantería Mahón 63.

Acadèmia preparatòria

A banda dels compliments de quarter, l’abril de 1912 va fundar a Maó una acadèmia per preparar ingressos de joves a les carreres militars. El centre va quedar sota la seva direcció. A més, experimentà una fàcil sintonia amb l’Ateneu, a la càtedra del qual va impartir diverses conferències, molt particularment referides a l’aerostació militar que llavors prenia embranzida. A primers de 1913 va demanar sis mesos de llicència «por asuntos particulares para Orán, Argel, Constantina y Túnez», segons que informava la premsa local el 14 de febrer. Cal pensar que va ser en aquest període que es va casar amb una francesa que residia en aquelles terres francòfones del nord d’Àfrica.

Josita, des del bressol mateix, va ser educada en un ambient favorable a les idees feministes i a l’avantguarda teatral dels primers compassos del segle XX. Així, havent abandonat la residència maonesa, tingué una primera incursió com a actriu a l’estrena d’«El Ángel Cartero», de Concha Méndez Cuesta, al Lyceum Club Femenino de Madrid, que fou la primera associació feminista d’Espanya instituïda el 1926. Després, va participar a les provatures de la peça «Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín», una al·leluia eròtica de Federico García Lorca (1929) representada per la companyia El Caracol, del dramaturg Cipriano de Rivas Cherif, el cunyat de Manuel Azaña, un bon renovador de l’escena en llengua castellana que aconseguí de superar la comèdia burgesa, costumista i moralitzant que imperava a començaments del XX.

Els pares actuaren de mirall permanent per a la filla. Tots dos progenitors havien acumulat una densa experiència periodística amb tasques de crítica teatral. Un i altre tingueren una copiosa fertilitat, com també succeiria amb Josita. El pare va mantenir una vinculació abundant amb les pàgines de «La Correspondencia Militar», de Madrid, amb textos de crítica i novetats teatrals. També Josita hi va fer alguna col·laboració esparsa.

Per la seva banda, la mare Remée va treballar per al diari «Informaciones», també de la capital de l’Estat; per a la revista «La Esfera», «Nuevo Mundo» i «Mundo Gráfico»; i per al diari dedicat a l’actualitat del món teatral de París titulat «Comoedia», per al qual fou nomenada el 1929 amb residència a Madrid. La trajectòria de la mare, literàriament parlant, fou prou densa, per com va abordar encàrrecs de traduccions per a Aguilar, de noms de cert relleu d’aquells anys: André Armandy, Maurois, Benoit o Lucien Besnard. A banda, va escriure un grapat de novel·les inspirades en el món àrab, que coneixia força bé i que tan vivament arribà a apassionar-la. En el cas de la narració d’ambient algerià «Lain Lah», de 1926, va ser redactada en cooperació amb el seu marit.

Curiosament, Remée, amb la firma «Remée de Hernández», havia donat a publicar algunes col·laboracions per al suplement femení del diari «El Bien Público» de Maó, sovint amb comentaris per a una secció anomenada «Lecturas para la mujer» (1931). L’autora va morir a la capital francesa el febrer de 1963, quan s’hi trobava de pas per visitar la filla. Tres mesos més tard, Antonio Hernández, el marit, també va fer l’última exhalació vital, però en terres de Madrid.

Com en tants d’altres casos, la guerra civil va suposar per a Josita un trencament asfixiant. De fet, també ho havia de suposar per a una part infinita i aclaparadora de la intel·lectualitat espanyola, atès que l’orfenesa cultural i científica fou llavors espantosa per a Espanya.

La professora Alba Gómez García, que l’any passat va editar un assaig sobre «Diversidad de género en el franquismo: Josita Hernán y su compañía de Comedias (1941-1950)», ha assegurat que «la Guerra Civil truncó las expectativas de la joven actriz. Por un lado, la familia quedó sumida en una situación política y económica precarias, ya que su padre, militar, fue depurado por haber permanecido fiel a la República, y su madre tampoco volvió a ejercer como periodista libre. Josita Hernán, sobre quien no pesaba la sospecha de desafección, asumió la responsabilidad de ocuparse de la unidad familiar, para lo cual intentó retomar lo antes posible su actividad. Pero, por otro lado, la desaparición o el exilio de un considerable número de agentes del teatro y el cine con quienes la familia había mantenido un estrecho contacto, inauguraba ahora un período de incertidumbre en el que se hacía necesario recomponer las redes profesionales».

En tot cas, en esclatar la postguerra (és a dir, quan les armes foren substituïdes per la repressió atroç i l’exili), la jove maonesa hagué de veure’s engolida per un sistema dictatorial autàrquic i militarista, discriminatori i excloent, fortament ideològic.

Alguns historiadors del teatre asseguren que ho feu per protegir la família, i per tal com volia reprendre la seva trajectòria artística encara incipient. A més, havia imaginat que, enmig del silenci eixorc que sobrevingué arreu de país, podria prolongar i compartir les seves conviccions al voltant dels valors igualitaris que ella havia absorbit i promogut en els anys vint i trenta: una època en la qual havia imitat els passos dels pares com a periodista atenta a la crítica teatral i d’altres arts escèniques. Des de 1945, va compaginar la tasca a l’escena i al cinema escrivint en diverses revistes, entre les quals «Fantasía», «Luna y Sol», «Mujer», «Alta Costura», «Senda» i «Gran Mundo». En aquest darrer mitjà, cobria una corresponsalia des de París.

En les seves col·laboracions —reportatges, columnes, entrevistes, contes, novel·les breus, poesia i fins i tot un guió cinematogràfic—, l’artista, abans i després del trienni fratricida, va ocupar-se específicament de la situació de la dona. Sovint, hi va promoure continguts que legitimessin els interessos i la projecció sobre l’esfera pública del feminisme i els drets de gènere.

Encara que ja tenia una primera experiència en el cinema de l’any 1933, fou a la finalització de la guerra quan li va arribar una de les primeres propostes cinematogràfiques estables. Una pel·lícula acabaria marcant-la biogràficament. Es tracta de la titulada «La tonta del bote» (1939), de Gonzalo Delgrás, a la vora de Rafael Durán, un actor que esdevindrà llavors la seva parella artística en altres sis produccions rodades dels anys quaranta. De fet, tots dos es convertiren en un popular duo de les pantalles nacionals. Després de filmar una última pel·lícula junts, «Un viaje de novios» (1947), la menorquina decidí, però, retirar-se del cinema. Tanmateix, l’experiència en el cel·luloide li aportà prou folgança de recursos per finançar la seva pròpia companyia de teatre, que fundaria el 1941.

«Sin embargo, las pretensiones de la actriz se toparon con el informe de antecedentes políticos de Gregorio Martínez Sierra, elaborado por la Dirección General de Seguridad en 1942, y con la prohibición de algunas obras de su autoría y otras del repertorio. Hernán trató en vano de negociar con las instancias censoras, así que debió alterar por completo el programa inicial».

La mena de companyia en què havia somiat va donar proves de sensibilitat en les qüestions de gènere, no defugint les desigualtats de les dones i manifestant certes aproximacions crítiques a la desigualtat. El seu compromís la portaria també a «participar en la escritura de un texto tan controvertido como «¿Odio?», sobre la homosexualidad femenina como identidad, no sólo posible, sino plausible», escriu l’experta Alba Gómez.

«¿Odio?», original de Rafael Rosillo Herrero i la col·laboració literària de la mateixa Josita, fou estrenada la nit del 20 de març de 1950 en el Teatro Argensola de Madrid, sota la direcció de María Teresa Panal.
L’any 1953, l’actriu i empresària es va traslladar a París, ciutat que ja coneixia del temps de la seva joventut. El primer viatge a terres de França l’havia realitzat el juny de 1932, en ser elegida per treballar en els estudis francesos de la Paramount, aleshores instal·lats a Joinville-le-Point com a departament de l’àrea metropolitana de País.

L’estada de 1953, li va servir per estudiar direcció escènica al Conservatori Nacional d’Art Dramàtic. Posteriorment, es va dedicar, encara en territori francès, a l’ensenyament de la llengua castellana i a dirigir grups de teatre. Només volgué tornar a posar-se davant les càmeres anys més tard, el 1975, en acceptar la interpretació d’un paper a la pel·lícula «El libro del buen amor». Finida la seva aparició postrema, es deixà seduir per la literatura i la poesia, a la pintura i, adesiara, la participació en programes de ràdio, un cop havia fet el retorn definitiu a Espanya el 1985. El 1997 va publicar una recopilació de poemes; i també va programar alguna exposició de la seva obra pictòrica.
Fou aleshores que Josita sovintejà la seva aparició a la sèrie «Cine de Barrio», de TVE, amb José Manuel Parada.

Els valors intel·lectuals i per a la història de la dramatúrgia espanyola no foren banals. Ben al contrari: la companyia de comèdies que havia fundat i dirigit abans de passar a la capital francesa, és avui avaluada con un referent de lluita feminista durant la postguerra, al capdavall de la qual l’artista va desenvolupar amb prou independència, gairebé en solitari, un projecte compromès amb els drets de les dones, alhora que li va permetre d’assegurar la supervivència d’una família —la seva— sempre amenaçada pels antecedents liberals i republicans.

L’artista va morir la nit del 6 de desembre de 1999, en el seu domicili madrileny, a 86 anys. Tota la premsa nacional recollí l’obituari corresponent. A Menorca, però, en el seu niell natal, no ens assabentàrem ni de casualitat. Es comprèn de seguida: la nostra generació la desconeixia, perquè Josita Hernán havia estat una menorquina passavolant. Açò és: una menorquina sense arrels insulars, ni gairebé uns grams de menorquinitat conscient.