Pere Pujadas: l’apotecari regent que es feu alaiorenc

Més enllà que, en el dia, les oficines de farmàcia estan fèrriament regulades i només s’obren aquelles que l’autoritat consent en aplicació d’un «numerus clausus» estricte; malgrat açò —dic—, en els darrers dos-cents anys s’ha tolerat la pràctica de les regències. Açò és: quan un titular (o un parent directe) contracta un successor, a l’espera que el legítim senyor de la farmàcia resolgui la continuïtat a través d’un fill o filla que no ha acabat la carrera i ell mateix ja no hi pot exercir. O també quan l’esposa del farmacèutic queda vídua i vol que el negoci no cessi, de manera que s’estalona en un llicenciat extern per assegurar l’explotació que el marit hi mantenia, a l’espera de resoldre una solució final d’entre les permeses per l’Administració.

Són un esplet les regències que s’han practicat a Menorca. Ho demostren nissagues com ara Martí Bella, Fraga, Bofill, Gavilán, Gálvez, Serrano, Aguiló o Pujadas. Una densa llista de llinatges, idò, que es reparteixen pel conjunt de localitats illenques.

Pere Pujadas Cebrià

Pere Pujadas Cebrià, en concret, va vincular-se a una de les farmàcies d’Alaior durant els primers compassos del segle XX. De les arrels de la Girona natal, passà a Menorca, on va fer una íntima i enamorada immersió menorquina, fins al punt que marcaria la seva biografia adulta.

Havia vist la primera llum de la seva vida a la capital de la Catalunya Vella el 1869. La sang gironina fluïa a través de les dues branques, així pel cantó del pare, un propietari anomenat Joan Pujadas i Noguera, fill de Vilajuïga, entre les serralades de Roda i la Blanca; com de la mare, Quitèria Cebrià i Reginós, natural de Viladamat, un municipi de l’Alt Empordà a la dreta del riu Fluvià.

Pujadas resseguí la carrera de Farmàcia a la Universitat de Barcelona, i el 1903 va rebre el corresponent títol de llicenciat. En aquells moments, però, ell ja actuava com a regent d’una de les farmàcies d’Alaior a conseqüència de la mort del titular, que nomia Antoni Villalonga Pons.

Aquest darrer apotecari tenia 33 anys d’edat quan li va ser expedit el títol acreditatiu per exercir la facultat corresponent. Era un fill segon, com s’acostuma a dir a l’Illa, d’una família benestant. Per tant, va correspondre a l’hereu haver de tenir la cura testamentària de permetre que, més enllà dels drets legitimaris, el seu germà acabés assolint un títol universitari, a costa dels cabals familiars. Aquest costum de destinar els mascles no primogènits als estudis i d’assegurar-los l’accés als cicles superiors suposava una mera pràctica compensatòria davant el designi ineluctable que el major s’ho havia d’emportar tot com a hereu universal.

Així s’ha practicat a Menorca fins gairebé a l’actualitat. És el que, exactament, va succeir amb Antoni Villalonga, que fou el tercer descendent de la nissaga, després de Llorenç (1836-1902), que encarnà la continuïtat primordial del llinatge i les possessions agropecuàries; i de Joana (1842-1900), que acabaria maridant amb la també rica família de Jaume Pons Villalonga (1844-1902). Açò és, un dels fills de la casa senyorial de la plaça nuclear d’Alaior, cantonada amb el carrer des Forn. Al·ludim a l’immoble que, popularment, es coneix com a Can Contestí, habitat en el dia, però, per les rames femenines dels Salort.

Antoni Villalonga

També Antoni Villalonga havia cursat estudis a Barcelona, a la Universitat de la qual es va llicenciar el 17 de juliol de 1881, quan ja havia girat els 33 anys d’edat. El fet, ens fa pensar que potser la carrera se li podria haver entrebancat: haver-la finalitzat per damunt de la trentena així ho fa creure.

Provenia d’una família benestant, nascut d’un terratinent alaiorenc, Miquel Villalonga Trèmol (1791-1855), descrit en els padrons i demés papers municipals com a «hisendat». L’esposa, també acomodada, nomia Joana Pons Villalonga (1805-1883), però mai no va aprendre a llegir i escriure. Fou tinguda, en tot moment, com a dama de la societat del seu temps.

A la vila d’Alaior, el llinatge Villalonga, des del segle XVIII, presentava fondes arrels amb avantpassats relacionats amb les ciències de la salut. Antoni Villalonga Pons era nét del metge Llorenç Villalonga Ametller, senyor de Biniguarda Vell, llicenciat d’apotecari a Avignon, mort el 1799 quan ocupava el càrrec principal de la Universitat municipal, l’equivalent a un batle dels nostres dies. A més, era nebot del metge Llorenç Villalonga Trèmol; i cosí carnal per rama materna del metge Basili Pons Villalonga, traspassat el 6 de novembre de 1905 i, al seu torn, casat amb Isabel Salort i Salort, que només el va sobreviure deu mesos, per tal com va morir el 24 de setembre de 1906, als 74 anys.

De seguida que Antoni Villalonga hagué rebut la graduació acadèmica, va posar-se al capdavant d’una oficina de farmàcia en el carrer de la Reina, 11, d’Alaior. Fou l’any mateix de la llicenciatura, el 1881. Però cinc anys més tard, va fer la mudança a la vila des Mercadal (1886), fins que l’octubre de 1894 volgué retornar al municipi natal, i optà per establir-se a la casa número 13 del carrer Menor.

El farmacèutic Villalonga s’havia casat a la parroquial de Santa Eulàlia d’Alaior amb Maria Melià Pons, també natural de la mateixa localitat. La cerimònia va tenir lloc el 25 de febrer de 1886, quan el jove marit ocupava la plaça de farmacèutic de la vila vesina des Mercadal. Però l’espòs va morir a una edat encara primerenca: el 31 d’agost de 1902. «Ayer —informava la premsa— falleció en Alayor [...] a la edad de 54 años el farmacéutico don Antonio Villalonga Pons, persona muy apreciada en dicha población y en Mercadal, donde ejerció también su profesión» [«El Bien Público», 1-9-1902, 8831].

És molt probable que, en aquells moments, la casa del carrer Menor ja hagués estat ocupada com a habitatge familiar i, a la vegada, adaptada a despatx d’apotecaria. Així es desprèn d’una notícia de l’any 1903 (just després de la mort d’Antoni Villalonga) segons la qual s’afirma que Pere Pujadas figurava com a regent de la farmàcia del difunt. Tal volta, s’hi havia posat al capdavant per mor d’alguna eventual malaltia del titular.

Matrimoni Pujadas-Villalonga

Però Pujadas, lluny de contreure noces amb la vídua Maria Melià Pons, que era un any més jove que el mateix Pujadas, es va guanyar els favors de la filla del seu cap farmacèutic.

El matrimoni Villalonga-Melià havia donat el fruit de quatre fills: dos homes i dues dones. Foren els següents: Miquel (1887-1938), el major, que acabaria casat amb l’eivissenca Guadalupe Fajarnés; Joana (1892-1975), que s’abraçaria a l’amor de Pere Pujadas, sense que fossin obstacle els vint-i-tres anys que separaven les respectives edats. Els altres germans foren: Magdalena, també casada amb un eivissenc anomenat Mariano Tur Escanellas; i, finalment, la quarta rama, Joan, el benjamí, que es va casar amb Rosa Sánchez-Beato Pelegero.

Van celebrar les esposalles la tarda del 28 de novembre de 1913, a l’oratori rural de la finca de Santo Domingo, a prop de Cala en Porter, propietat de la cabalosa saga de Constantí Pons Villalonga, al seu torn, relacionada amb la família propietària del predi de Biniguarda, també del terme d’Alaior.

És de creure, idò, que el jove Pujadas va fer-se’n càrrec de la farmàcia en el moment en què el sogre hagué volat al traspàs, deixant vacant la titularitat de l’oficina del carrer Menor.

A càrrec de la farmàcia

Al llarg de la vida professional, a més d’explotar la farmàcia, Pujadas va actuar durant dinou anys com a titular del municipi, de manera que també treballava per a l’Ajuntament en matèries de la seva especialitat, o assistint els malalts necessitats que no podien pagar les medecines. Per tant, va ser, durant un temps, inspector farmacèutic d’Alaior fins que es produí el seu traspàs.

El matrimoni Pujadas-Villalonga visqué el goig de quatre fills, tots nascuts a Alaior per aquest ordre: Conxita, que va morir amb 4 anys; Antoni, que sols sobrevisqué quinze dies; Augusto, que arribà als trenta (1917-47) i, en darrer lloc, Maria del Carme, nada el 1930 i traspassada el 1994.

Mancant-nos necessàries confirmacions documentals, creiem que la Farmàcia Pujadas, a cura d’un altre apotecari, acabaria traslladada a la Costa de l’Església fins a la definitiva desaparició de l’oficina en els anys posteriors a la Guerra Civil, un moment en el qual la dotació de farmàcies per a la ciutat d’Alaior va veure’s rebaixada de tres a dues, com encara ara és del cas, si més no pel que fa al nucli urbà. Però no cal dir que, estranyament, la pèrdua de la tercera farmàcia ha anat acompanyada, entretant, del progressiu augment de població empadronada i resident. Avui la població gairebé duplica la de començaments de segle XX. Però, heus aquí que, de farmàcies, n’hem perduda una, i no hi ha forma de recuperar-la. Són misteris molt arcans dels numerus clausus que l’Estat té consentit.

Ara bé: la sort de la farmàcia Pujadas anà de mal borràs. Mort el titular el 26 de juny 1935, la vídua va quedar un tant desemparada. Les defuncions, al llarg de la postguerra, se succeïren ara una, ara una altra. A més, les autoritats republicanes havien ordenat que la pensió a què tenia dret la vídua de l’apotecari titular fos retirada. Només s’hi donaven arguments de sectarisme ideològic. Joana Villalonga va disposar a penes de la reglamentària pensió durant un any, ja que la Comissió Gestora Municipal, en sessió del 3 de novembre de 1936, amb la guerra esclatada, va decidir depurar-la.

Economia

L’autoritat local, sota la presidència de Joan Carreras Expósito (qui, altrament, seria l’àngel salvador per a molts perseguits de dretes que havien vist perillar llurs vides), acordà l’aplicació d’un decret de la Presidència del Consell de Ministres del 2 d’agost del mateix any, segons el qual determinats ajuts públics podien ser eliminats si els beneficiaris eren considerats «notoriamente contrarios al régimen». La vídua de l’apotecari Pujadas hi fou una de tantes persones damnificades, en ser vista un element hostil per se a la República. Aquella fou una de les tantíssimes formes de fanatisme en què caigué el sistema republicà per a desgràcia del seu propi sosteniment històric.

La realitat, però, era més aguda i peremptòria. Com cal suposar, la capacitat d’intriga política de Joana Villalonga era gairebé irrellevant i anodina, mentre que ella, al capdavall, havia de veure’s greument afectada de recursos, amb dos fills sota la seva custòdia materna, i les atencions a l’àvia Melià.

A banda de la farmàcia, l’habitatge de la qual era de propietat familiar, només disposava d’una casa d’esbarjo, situada a la carretera Nova, a la confluència amb el camí de la Mola i els llocs de Son Bou. Encara avui en dia podem contemplar-la amb el nom de Chamonix. S’aixeca amb murs de pedra seca, a dues aigües. Més que un habitatge de dimensió capaç, sembla una bombonera per estiuejar-hi, amb la façana mirant al nord perquè així rebia l’aire fresc de tramuntana, tal i com ho havia volgut Pere Pujadas. Com que Joana Villalonga disposava de l’usdefruit amb dret a venda, no li quedà altre remei que vendre’l. La propietat fou traspassada a Joan Florit Morlà, just el mestre de cases i paredador que l’havia aixecada a començament de segle. El nou propietari pagà 1.000 pessetes en metàl·lic i en una única factura en data del 26 de maig de 1950.

Per aquells volts, Joana Villalonga ja havia fet el trasllat de residència fora de l’illa. Havia passat a Barcelona amb els dos fills sobrevivents i amb l’àvia Maria molt velleta. De fet, aquesta morí el novembre de 1947, cinc mesos després d’Augusto. Però només la filla menor, Maria del Carme Pujadas Villalonga, va assegurar la continuïtat del llinatge. Nascuda a Alaior el 1930, aquesta es va casar a Terrassa el 1951 amb Josep Brunet i Camats. Tingueren dos fills: la major, nascuda el 1952, metgessa de professió, rebé el nom de bateig de la mare i es va emparentar amb Lluís Rovira Martí, les despulles del qual, en morir el 2017, han trobat el repòs pregon al cementeri d’Alaior. El fill petit, en canvi, Josep Maria Brunet Pujadas, nat el 1954 també a Terrassa, no va establir família pròpia.

En el dia, durant certs períodes de l’any, la metgessa Carme Brunet Pujadas passeja per la ciutat d’Alaior. Parla i visita els parents llunyans de Can Contestí i d’altres amb qui comparteix avantpassats. Si cal, també fa una returada per donar un esguard sobre la façana de la casa número 13 del carrer Menor, avui anomenat del paborde Marc Martí. No hi percep, però, ni la més lleu flaire medicinal. Hi han desaparegut les col·leccions de flascons i les balances de precisió. I ja no és possible adquirir beuratges, xarops i tants i tants d’electuaris pastosos de mal ingerir i de sabor amarg com el fel. No hi ha alcohols ni ungüents; tampoc oli de fetge de bacallà, aigua hemostàtica, sal d’Anglaterra, sèrums Hayem i Cheron, o les sals artificials de Vichy. Aquella casa, que la família havia convertit en un despatx de farmàcia l’any 1894 per 7.000 pessetes, comprada a Víctor Prats, avui, des de 2022, s’ha transformat en un encantador hotel d’interior que regenta —també l’hoteleria practica les regències— l’empresària Jhoana Elisabeth Valarezo. De la farmacopea, s’ha passat a les habitacions dobles, aire climatitzat i dret al berenar! Cent trenta anys ens contemplen: un món radicalment distint. Oh regències, oh farmàcies de l’antigor!