Amor i sexe de fa 2.000 anys: les relacions íntimes en la societat de Roma

La llàntia romana de Biniguardó es va trobar en unes excavacions en un context funerari, perquè les llànties també es poden trobar en tombes, «era una pràctica bastant comuna posar llumetes per il·luminar el camí de l’ànima fins a arribar al més enllà», assegura Bravo. Aquesta llàntia no es va fabricar a Menorca, sinó que és d’importació,  de la mateixa manera que la ceràmica romana de taula i objectes com les llumetes normalment són sempre d’importació.

Es tracta d’una llàntia alt imperial, dels segles I-II dC, amb volutes, és a dir, entre el bec on sortia la flama i el disc que és la part central hi ha unes protuberàncies petitones, amb un recobriment vermellós i dos orificis, el bec de la flama i el bec de la part central per on es posava l’oli d’oliva com a combustible. «Aquesta té la típica ansa, algunes no la tenen, per subjectar-la millor, i el motiu central amb dues persones, un home i una dona, que estan tenint relacions sexuals damunt un llit amb l’home en posició totalment dominant respecte la dona. És un exemple molt il·lustratiu del que estava permès, un home sí que podia fer aquest tipus d’actes, sempre intentant ser dominant», assegura.

Més petits tresors arqueològics trobats a Menorca que estan relacionats amb l’amor i el sexe són una altra llàntia d’època romana, dipositada al Museu de Menorca, però amb un pitjor estat de conservació, que també presenta la mateixa escena eròtica amb l’home damunt de la dona sobre el llit. Forma part d’una col·lecció antiga, però no es coneix la seva procedència. A més, també està documentada una estatueta sencera de Cupido, el deu del desig de l’amor, que es va trobar a Torre Vella d’en Lozano, a Ciutadella; altres dos caps de Cupido trobats a la necròpolis rural de Binigafull del segle I aC; i tres imatges de Venus, la deessa de l’amor, una localitzada a Rafal del Toro, i dues més que es van trobar en el vaixell enfonsat a Favàritx del segle VI dC.

Conferència

La conferència daquest dimecresi capvespre serà un resum per mostrar com es vivia l’amor i la sexualitat fa dos mil anys a Roma, per demostrar les coses que han canviat al llarg de dos mil anys i altres que no han canviat tant, tot amb l’objectiu de desmitificar. «La meva intenció no és només fer un repàs per les perversitats i les bacanals romanes, sinó demostrar que açò és un producte a vegades exagerat o de l’imaginari que s’han anat creant al llarg del temps des del final de l’imperi romà, durant tota l’edat mitjana sobretot pel tema del cristianisme, com se li va donar una visió de perversió, de perillositat a tot el que era pagà. Aquesta visió que ha arribat als nostres dies també deformada per les produccions de Hollywood», assegura.

L’arqueòloga subratlla la necessitat de cercar la veritat a partir de les fonts arqueològiques i epigràfiques, una realitat en què la gent s’enamorava i practicava el sexe, algunes de les pràctiques   xocarien avui dia, però assegura que la societat romana era més puritana del que la gent pensa. «Moltes representacions romanes avui semblen pornogràfiques, però per a ells no ho eren. Fins i tot, algunes representacions fàl·liques, com imatges de Príam, el déu menor amb un gran penis, les tenien a l’entrada de ca seva com a protecció per als mals esperits i el mal d’ull», assenyala.

Bravo assegura que l’estudi de la sexualitat d’una societat en l’àmbit antropològic pot donar pautes per entendre com eren els membres d’aquesta societat i en el cas concret del món romà afirma que era una qüestió determinada per ser un home o una dona i també per la classe social. «A partir d’aquestes dues qüestions    es podia fer més o menys coses fora del matrimoni. Era una societat molt patriarcal, molt jerarquitzada i puritana de cara al públic, i dins ca seva cadascú sí podia feia el que li venia de gust. Coses que ara es veuen malament, com l’adulteri i la pedofília,  si una era de la classe social alta ho podia fer dins l’àmbit privat», apunta.

A la conferència, Bravo també parlarà del paper submís, secundària i amb menys llibertat de la dona, per posar damunt la taula si dos mil anys després aquesta circumstància realment s’ha superat. «En un primer moment,  podem pensar que ara estem molt millor, però fins a quin punt? A partir del món romà podem posar a debatre coses actuals, com «el no és no», el consentiment... És molt interessant perquè potser ens creiem molt tolerants, molt moderns i civilitzats, però encara passen coses al dia d’avui que ja passaven fa 2.000 anys», subratlla.