Els Soler i Sans: quan la diplomàcia era ‘cosa nostra’

Tanmateix, la família Soler de la qual descendeixen les branques que ens ocupen, potser van desembarcar de Mallorca a la darreria del XVI, quan hi ha coneixement d’un Joan Soler, mort el 1613, emparentat amb Angèlica Saura.

Ara bé: la primera notícia d’un element memorable d’aquest cognom, segons que ho aprecia l’il·lustrat Joan Ramis i Ramis, el trobam en la persona de Pere Soler i Vives (1716-1794), un frare agustí, doctor en teologia i cànons que va obtenir un seguit de càrrecs de govern dins l’orde monacal.

Nebot de l’anterior va ser el diplomàtic Joan Soler i Sans, fill de Josep Soler i Vives, al seu torn, hisendat i erudit illenc del Set-cents, germà que fou de del citat agustí.

Aquest Josep va suposar un bon exemple, entre altres figures, d’una Menorca de cultura il·lustrada que permet entendre l’interès en publicar una seva recerca inaudita que havia titulat «Cucas de la seda: Tratado del fomento de la seda y del modo y manera como se han de cuidar los gusanos que la producen».

Al tractat geogràfic «Die Insel Menorca» de l’arxiduc Lluís Salvador, el príncep imperial d’Àustria, s’hi deixa constància del curiós estudi com a resultat d’algunes dècades d’assajar la criança del cuc de seda a les terres de Son Morera, més tard conegudes com a finca de Son Granot de n’Squella, emplaçada a les envistes de l’actual nucli urbà de Ferreries.

Durant la dominació francesa de l’illa, entre el 1756 i el 1763, es va projectar i fundar el poble de Sant Lluís, de nova planta. Idò bé: l’intendent colonial Monsieur Antoine de Causan va ser el promotor de les resolucions que provocarien els litigis més polèmics i ardus de l’època, per com es van desaprovar drets de titularitat sobre les terres contra un seguit de propietaris de la zona designada per desenvolupar l’assentament poblacional. El conflicte fou que, certes persones no propietàries dels terrenys, es veieren beneficiades en el procés  —l’urbanisme era i és una destral que adés dóna guanys, adés fa sang—, segons que revelen les Actes d’Infeudació. En elles, es permetia a favor d’aquests beneficiaris el dret a construir en el que havia de ser l’espai urbà projectat, sense reconèixer els de llurs propietaris anteriors. Josep Soler i Vives en va ser un de tants, que hi sortiren afavorits. I així, se sap que el 1762 era, potser, el titular que més parcel·les disposava a l’indret que havia d’acollir el futur nucli de la vila francesa.

El 1783, la història tornarà a projectar Josep Soler i Vives en empreses culturalment importants. A la vora de l’anglòfil i doctor en ambdós Drets Pere Creus i Ximenes (1756-1815), els il·lustrats i polifacètics germans Ramis i Ramis i altres intel·lectuals de l’època, va maldar de constituir una Societat Econòmica d’Amics del País de la plaça de Maó. El fet, per si sol, permet de ser interpretat com un intent de reconversió de la Societat Maonesa que aquelles mateixes personalitats havien fundat el 30 d’abril de 1778, en temps de la sobirania anglesa, però d’escassa durada fins que li recaigué la dissolució el 1785. La Societat, entretant, havia treballat el seu programa amb plena llibertat de pensament i d’ús de la llengua insular, promovent lectures, debats, traduccions de textos francesos i anglesos i d’altres pràctiques intel·lectuals.

Un altre dels membres fundadors de la Societat Maonesa fou Joan, fill de Soler i Vives.

Però bé: l’eventual entitat que hauria volgut esdevenir la reconversió d’aquesta, per bé que adaptant-la als preceptes del nou domini espanyol de l’illa (1782), no conegué gaire arrelament. A Menorca, el clima polític havia canviat de dalt a baix, arran de la conquesta de Menorca manu militari per Lluís Berton de Balbe de Quiers, II duc de Crillón, a favor del rei Carles III d’Espanya. S’hi havia obert l’etapa de l’assimilació lingüística de Menorca i la seva gent; i, a mig termini, l’eliminació progressiva dels furs i la dissolució de les institucions d’arrel catalana com ho experimenta un polsim de sucre en un cafè calent. I, esclar, així les coses, la veu cultural menorquina amb accent català va acabar esmussa i sense paraules.

Josep Soler i Vives havia nascut a Maó el 4 de març de 1722; i havia casat amb Bàrbara Sans Prieto el 31 de març de 1742, cinc anys més jove que l’espòs, per com era nada l’11 de juny de 1727. El matrimoni crià vuit fills: cinc homes i tres dones, amb els noms de Marianna (1747), Jaume (1747), Pere (1752), Joan (1754), Magdalena (1756), Benet (1762), Josep (1762) i Antònia (sense data de naixement confirmada).

El pare, com a signe distintiu, fou un devot contribuent de l’església i convent dels frares carmelites calçats de Maó, l’edificació del qual volgué sufragar, conjuntament amb el seu germà Benet. Segons el costum secular, la família es va fer preparar un sepulcre a la cripta de l’actual capella de la Pietat. Allí rebria sepultura el 16 de gener de 1793.

Els fills de Josep Soler i Vives acompliren un paper eminent en les relacions diplomàtiques i comercials entre Espanya i alguns països del Mediterrani entre finals del XVIII i començaments del XIX. De fet, forjarien una poderosa saga familiar endogàmica de caràcter diplomàtic i consular, única en la història entera de l’illa de Menorca. Ens referim als germans Joan, Pere, Jaume i Benet Soler i Sans.

Com ha assenyalat el professor de la Universitat d’Alacant Jesús Pradells, els Soler van acabar abassegant la titularitat de molts consolats de la Mediterrània islàmica. La llista fa esglaiar. La síntesi esquemàtica que en resulta és la següent.

Pere Soler i Sans va exercir en la delegació consular a Trípoli de 1784 a1791; el seu germà Jaume, el viceconsolat el 1790 i, després, el consolat general des del 1791 al 1796, a banda del de Tunísia entre 1797 i 1798. Joan Soler, el corresponent a Turquia de 1790 a 1815; Benet Soler, a la ciutat occidental d’Esmirna, a la regió turca de l’Egeu, entre 1803 i 1823, a més d’una dilatada corrua de nebots i parents destinats a deures consulars de similar importància. L’expedient de cadascun, per si sol, podria emplenar una col·lecció de monografies. Donem-hi un esguard que permeti, germà per germà, entrar en situació, per més que calgui fer-vos-ho en dues entregues: la d’avui i la d’un proper diumenge.

Pere Soler i Sans (1752-1801) vivia ja instal·lat a Trípoli cap a l’any 1776, capital de l’actual Líbia i aleshores plaça forta d’una de les regències sota la tutela política de l’Imperi Otomà. Quan el ministre d’Estat espanyol Comte de Floridablanca, després de l’ocupació espanyola de Menorca el 1782, va endegar una agosarada política de relacions diplomàtiques i de pacificació corsària amb la regió nord-africana del Magrib, a les costes del Mediterrani, es va servir dels bons oficis de la dinastia Soler, per consell del seu home de confiança a l’Illa, el Comte de Cifuentes, en aquest temps capità general de les Balears amb residència a la ciutat de Maó.

Aprofitant l’establiment de Pere a Trípoli com a home del comerç i resident a l’escenari mateix de l’operació diplomàtica, fou seleccionat com a mediador. L’avalaven les relacions pròdigues que ell i tota la saga havia tramat a la cort tripolitana durant anys, mereixedora de bones influències com a mercaders i amics d’homes claus en les estructures del poder.

Les negociacions, coronades amb èxit per Pere i el seu germà Joan, van donar com a fruit la firma d’un tractat de pau i de comerç el 10 de setembre del 1784 de caràcter bilateral. Era el primer que Espanya establia amb una regió magribina, aleshores sotmesa a l’òrbita política de la Sublim Porta de Turquia. Fins i tot van ser acords diplomàtics anteriors als tractats amb el Marroc; i, alhora, model dels que se signarien més endavant amb Algèria el 1786 i Tunísia el 1791.

Segons ho han considerat Míkel d’Epalza i Abdel-Hakim Slama Gafsi, queda palès, idò, que els Soler foren els principals agents espanyols —encara que no els únics— dels pactes d’amistat amb les regències turco-otomanes de Trípoli i Tunísia.

Es comprèn, en conseqüència, una certa proliferació de recompenses atorgades pel Govern espanyol. A Pere, però també als altres germans, se li van concedir privilegis reials, i, probablement, facilitats per concertar corrents comercials d’interès particular. Mentrestant, Pere s’estigué llargues temporades a la capital sumant als seus negocis mercantils un flamant càrrec de cònsol d’Espanya. A través de la legació, va jugar un paper decisiu en la salvaguarda de les bones relacions mútues, fins al punt que també aconseguiria que Trípoli i el Regne de Nàpols firmessin un tractat de pau semblant a l’espanyol. Fou així que Pere Soler, en premi de la Corona, va veure més guarnida encara la biografia gràcies a la concessió d’un segon consolat, el del Regne de les Dues Sicílies amb jurisdicció sobre tota aquella regió magribina.

Els altres tres germans Soler —Joan, Benet i Jaume— van esdevenir al seu torn peces brillants en els taulers d’escacs de les relacions diplomàtiques i comercials d’Espanya a la Mediterrània, particularment fructífera a la conca islàmica.

Joan Gualberto Soler i Sans (1754-1809), que havia col·laborat amb el primogènit durant les primeres negociacions amb Trípoli, va ser nomenat comissari de guerra i acabaria substituint el germà al capdavant del consolat de Trípoli. Però, entretant, va desplegar nombrosos viatges als països nord-africans i va acomplir missions al capdavant de les ambaixades de la Cort espanyola en els països riberencs de l’àrea.

Erudit il·lustrat, com ja ho havia demostrat el pare, també Joan contribuí a fundar la Societat Maonesa. Home poliglota que parlava català, castellà, anglès amb fluïdesa, i, a bastament, l’àrab i l’italià, va exercir molts altres càrrecs com a home de confiança de l’Estat: cap de proveïments per a l’exèrcit, negociador a França, comissari reial a Andalusia, cònsol d’Espanya a Istanbul i Esmirna, i d’altres. Format com a jurista en ambdós Drets, va demostrar un innovador interès per l’economia política quan aquesta disciplina ni tan sols s’havia situat en les beceroles més primerenques. En particular, també va estimar la poesia, la filosofia, l’assaig i les llengües modernes.

Durant el regnat de Carles IV, continuà gaudint dels favors folgats que li prodigava la Corona. En va ser un moment culminant, aquell que el distingí com a cònsol general de l’Imperi Otomà el 1795 amb seu a Constantinoble; i cònsol adjunt a Esmirna (1803-1808), la ciutat turca que en el dia es diu Izmir.

Des la talaia de diplomàtic, elaborà un seguit d’estudis, per tal com volia el restabliment dels mercats espanyols amb l’Orient Pròxim i Mitjà. Un dels documents emesos analitzava la relació de necessitats i de productes d’aquells països, i les fórmules amb les quals calia reemprendre les connexions comercials. El resultat concret, fou la redacció d’una memòria per a la Junta de Comerç. Hi fixava, en ella, els mecanismes per endegar de nou la circulació de béns i mercaderies nacionals amb l’àrea turca i altres zones islàmiques del Mediterrani. Alhora, definia certes propostes per estendre les operacions cap a llocs més orientals encara: Pèrsia, Índia o Xina. És clar: esbatanar les portes d’orient significava, no només arbitrar una sortida a la producció econòmica del país, sinó també la de les mercaderies colonials que el comerç d’Espanya se subministrava provinents d’Amèrica i Filipines.

Els coneixements que Joan hi demostrà i l’encert de les gestions que se li confiaren, va ablamar nous encàrrecs. Li vingueren gairebé per mecanismes de simpatia. Així, amb ocasió de l’epidèmia de la febre groga més catastròfica que recordava Andalusia (1800-1801) —l’anomenada plaga americana— fou comissionat per portar a terme les providències necessàries que reclamava l’emergència sanitària. Els resultats més o manco adients, li van suposar un nou nomenament per reial ordre. El 1801 fou investit ministre de la Junta General de Comerç, Moneda i Mines, i membre de la Suprema de Sanitat. Però, nogensmenys, afegí encara la vocalia de la Junta de Govern de la Reial Companyia de Filipines el 1806. Després d’una insidiosa malaltia, però, el maonès morí a Madrid el 12 de març de 1809. El comiat li va ser retut en el seu domicili d’aquilotada casticitat madrilenya de la Calle de la Bola. Us diré que es tracta d’una via encara avui cèlebre per trobar-s’hi una taverna d’aguiats centenària, en la qual —si us ve de gust— us serviran el més suculent cocido madrileño del món. La trobareu al barri de Palacio. Jo mateix us en puc donar certesa visual, palatal i estomacal. Un hivern dels vuitanta, hi vaig compartir la més espectacular enllardissa que record.

A diferència d’altres germans, Joan es va conformar amb la invasió francesa de la Península Ibèrica i amb el règim intrús que hi instaurà la prepotència napoleònica. De fet, va prendre part a l’Assemblea de Baiona de juny i juliol de 1808. El prohom maonès feu part a les reunions dels noranta-un notables espanyols celebrades en aquella ciutat de la Nova Aquitània francesa, i convocades per l’emperador Napoleó tot d’una després que Carles IV i Ferran VIII hagueren consentit de renunciar a llurs drets dinàstics. El resultat jurídic d’aquella assemblea de notables fou la proclamació de l’Estatut de Baiona: un memorable text jurídic, dic, que degué comptar, indefugiblement, amb un cert accent menorquí. Quines coses!