Max Beckmann

l'impressionisme va ser un moviment francès o el cubisme espanyol,

l'expressionisme tingué una arrel profundament alemanya. L'arribada de

l'impressionisme a Alemanya a final del segle XIX i principi del XX no podia

donar resposta a un malestar social que ja feia preveure un desenllaç terrible,

la Primera Guerra Mundial. En els cercles intel·lectuals i artístics alemanys

l'amargor s'apoderà dels seus membres i amb aquesta la necessitat de cercar

noves dimensions a la representació de la realitat i de la imaginació. Enfront

del naturalisme i el positivisme que havia envaït l'impressionisme, aquests

artistes defensaven un art més personal i intuïtiu, fonamentat en l'expressió

en lloc de la impressió, entesa aquesta com la plasmació de la realitat. Tot i

que ambdós moviments recorreran a temàtiques semblants (paisatge, nus, escenes

urbanes o els plaers de la vida), en aquest nou moviment la subjectivitat

estava tenyida del pessimisme i de l'angoixa vital que la industrialització,

amb l'alienació i aïllament de l'individu, i l'Alemanya prebèlica dugueren.

L'expressionisme influí en manifestacions artístiques diverses, com la música,

el teatre, la dansa, la fotografia, la literatura, les arts plàstiques o el

cinema. D'aquesta darrera, de la qual cal destacar la gran influència que

tingué en tot el cinema posterior, amb els contrapicats, les ombres, etc., ja

en parlarem en el seu moment.

Si bé no fou un

moviment homogeni i presentà gran diversitat d'estils, com l'expressionisme

modernista de Munch, el fauvisme de Rouault, el cubisme i futurisme de Die

Brücke, el surrealisme de Klee o l'abstracció de Kandinsky, la seva influència

posterior ha estat decisiva. Amb la promoció per part del govern americà de

l'expressionisme abstracte els anys cinquanta s'instituí una concepció de l'art

que, si bé va tenir la seva contraproposta en el pop art, el minimal i el

conceptual, encara avui gaudeix de gran presència en la creació contemporània.

Tant és així que nombrosos historiadors de l'art assumeixen l'expressionisme com

la lingua franca de l'art

contemporani. La nova figuració n'és un exemple evident.

Al CaixaForum de

Barcelona, fins al 29 de maig, teniu ocasió de contemplar una magnífica

exposició monogràfica de Max Beckmann (Leipzig, 1884 - Nova York, 1950),

l'artista alemany més important del segle XX. Quaranta-nou obres, entre

pintures, una carpeta de litografies i dues escultures, ens permeten aprofundir

en l'obra d'un pintor que desenvolupà una pintura personal de caràcter

realista, on la pulsió simbòlica de la tradició alemanya medieval impregna les

figures, monumentals i hieràtiques alhora. L'amargor, el sarcasme i la ironia

són presents tant en la seva obra anterior a 1937, quan encara viu a Alemanya,

com en la posterior, després que el govern nazi l'inclogués en l'exposició

d'art degenerat i hagués de fugir, primer a Amsterdam i després a Nova

York. L'experiència de l'exili va tenir

un gran impacte en la seva persona i en la seva obra. L'exposició posa en

relleu aquest fet mitjançant quatre metàfores que a Max Beckmann li serviren

per expressar el dolor d'aquest tràngol: la màscara, la Babilònia elèctrica, el

llarg adéu i la mar.

Ser expulsat de la

teva pròpia llar és ser privat de les teves arrels i per tant d'un component

essencial de la teva identitat. Max Beckmann tractà a partir de 1937 el

problema de la identitat mitjançant la idea de màscara. Reiteradament pintà

autoretrats o persones emmascarades o disfressades, com en el seu tríptic Mascarada,

en què ell i la seva dona participen en una festa de carnaval als Estats Units,

en una de les obres més imponents de l'exposició.

A l'Alemanya de

començament del segle XX la migració del camp a la ciutat posà en relleu com

els vincles naturals i identitaris del món rural s'esvaïen a la ciutat, on el

racional i l'utilitari produïen un desarrelament i una manca d'identitat en el

ciutadà, ara anònim. La ciutat i el seu estranyament adquiria així les

característiques d'un exili, com a la Babilònia descrita a la Bíblia, on els

jueus, davant una multitud que adorava falsos deus, veien amenaçada la seva

identitat com a poble.

Per Beckmann

naixement i mort són les dues cares d'una mateixa realitat, i la nostra

ignorància del que ens oferirà el destí, un llarg adéu, un llarg exili. Gran natura morta amb escultura negra

pren el caràcter barroc de les vanitas,

al·legoria de la mort.

Finalment, Beckmann

trobà en la mar un argument al voltant d'un viatge en el qual la vida desemboca

i es renova en un moviment perenne. L'exposició acaba amb Els argonautes,

una obra en la qual una deïtat assenyala un horitzó que pot ser la conquesta

del velló d'or o el destí fatal, aquell que el pintor va trobar el mateix dia

que va acabar la pintura, quan va morir d'un atac de cor, un 27 de desembre de

1950 a Nova York.