"Art en la fragilitat"

Tots els artistes participants van respondre a una convocatòria pública per a inscriure's en una borsa i van presentar obres relacionades amb la pandèmia, actuals o passades. D'aquesta borsa se'n van seleccionar vint-i-dos, el màxim possible, d'un total de quaranta-dues propostes. L'exposició té un marcat caràcter trans generacional i inclusiu pel que fa a la varietat d'estils i llenguatges, responent a una visió de la contemporaneïtat que fuig del sectarisme que massa sovint decreta quin a de ser l'art d'avui i quina és la generació més capacitada per a produir-lo.

La mostra s'estructura en quatre àmbits, quatre qüestions que la pandèmia ha situat en primer pla, però que sempre han acompanyat la condició humana i la nostra posició al món: la fragilitat de l'ésser, la salut, el control social i habitar el món.

La fragilitat de l'ésser. Amb l'adveniment de la modernitat l'home ha anat perdent progressivament el sentit còsmic de l'existència i ha actuat com un semidéu. Prepotent i a la recerca d'una eterna joventut, aquesta crisi, sobtadament, l'ha colpejat en allò que el fa més vulnerable, la seva fragilitat intrínseca. Josep Vives Campomar reflexiona sobre la impermanència i la transitorietat dels objectes i fruites. Nuria Román ho fa des del seu estudi sobre la lleugeresa de la pedra i la buidor. Mitico Shiraiva amb les seves tintes damunt paper on l'ideograma "Hito" (persona) es repeteix com un mantra. Anna Petrus (vídeo) des d'una poètica de l'efímer i al voltant del seu poema Solc. François Perri, per últim, s'hi aproxima amb les seves fotografies estenopeiques, etèries i fantasmals. Tots ells creen un fructífer diàleg al voltant d'aquest fet.

La salut. La vida, la mort i la malaltia són processos consubstancials a l'existència. El virus que amenaça la nostra salut posa de manifest que la natura té un poder que sovint hem menystingut, perquè vivim d'esquena a ella. És per això que artistes com Laetitia Lara (escultura) i Francesc Florit Nin (pintura) no es cansen de cridar-nos l'atenció sobre la necessitat de restablir aquest lligam, la primera amb la mare terra, nodridora de vida; el segon amb el cervell humà vist com a floració vegetal. També el col·lectiu ONiON (Marina E.G. i Cristian Coll) fa, amb el seu vídeo-performance, una reflexió al voltant de la vida i la mort a través del cos a la natura, mentre que Kinia Barber, amb les seves acolorides formes orgàniques amb pintura acrílica, fa un cant a la vida. L'escultura d'Anna Llorenç, finalment, és un crit d'angoixa, el viscut per molts malalts de COVID-19, que ens fa adonar de l'equivalència entre respiració i vida. L'oxigen pren avui un protagonisme absolut, tant per als que emmalalteixen com per als que, sans, se'n veuen limitats per l'ús de mascaretes.

Control social. L'actual crisi de la COVID-19 és utilitzada pels governs i per les grans empreses tecnològiques per augmentar el control sobre l'individu i per restringir-ne les llibertats. Pol Marban fa en aquest sentit una denúncia de les xarxes socials com a sistema de control. Carles Moll, pintor com l'anterior, estableix un paral·lelisme entre Blade Runner i la pèrdua de llibertat que sembla assetjar-nos. Pacífic Camps reflexiona, amb la seva pintura-objecte, al voltant d'una societat encapsulada que viu entre l'ensomniació, la por i el lúdic. Una societat que en les xilografies geometritzants d'Alan Florit és presó i anhela una ètica, com els seus títols reclamen, mentre que Macià Florit alerta, amb un vídeo en format vertical, sobre el perill de reduir la realitat a la pantalla per fer-ne un sistema de control i vigilància ideològica.

Habitar el món. Una de les conseqüències de l'actual crisi és el creixent proteccionisme dels països i la creixent por de l'altre, fins i tot del veí, per evitar el contagi. Habitar, especialment a les ciutats, pot convertir-se en un parany i la natura sembla proveir-nos d'un nou espai de llibertat. La casa com a extensió del nostre cos és suggerida pel col·lectiu Las Canadienses (Helena Ferrando "Leny Pony" i Ana Esteban) utilitzant l'escultura. Xavier Salvador, des d'una òptica propera al naïf, ens proposa un món d'esperança, mentre que Miquel Vilà, pintor també, suggereix l'estranyament d'uns paisatges irreals (o no). Josep Bagur ens parla de la solitud i de la pedra com a aixopluc, de la construcció d'un món oblidat i en desús amb una fotografia presa a la pedrera de Robadones. Els olis de Julieta Oriola ens criden l'atenció sobre la ciutat buida, deshabitada. Les delicades escultures de José Cruz reflexionen sobre el concepte de casa com a refugi, com a espai íntim des d'on imaginar el món. Per acabar, Març Rabal confereix en el seu vídeo una nova dimensió als objectes més variats. Amb la seva ordenació es fan presents i ens acompanyen, ens ajuden a comprendre la nostra posició en el món i ens ubiquen.

"Art en la fragilitat" ofereix al visitant una visió diversa i força completa de la creació contemporània menorquina. Distintes disciplines, estils, formats i concepcions de l'acte creatiu posen de manifest el seu potencial i la necessitat d'afavorir-lo, protegir-lo i difondre'l.