De vels, veladures i sudaris

El vel és possiblement el teixit que més significats conté. Sovint rela cionat amb l'ocultació de la veritat, en la llengua trobam paraules com desvelar, revelar i veladures, que en deriven, així com expressions d'ús comú ("tirar un vel", per significar l'ocultació d'un fet o pensament; "prendre el vel", per ingressar a un orde religiós). L'ús del vel ha estat present al llarg de tota la història, majoritàriament entre les dones, tot i que els homes tuàreg també l'empren per protegir-se de les tempestes d'arena. A la Bíblia es diu que quan Moisès davallà del mont Sinaí per parlar al poble s'hagué de cobrir amb un vel perquè la seva llum el cegava. Porfiri anomenava el cel "el vel" perquè entenia que era el vestit dels déus. Es relaciona també amb la puresa, la virtut i la castedat, i el vel del baptisme, el de la núvia i el de la vídua són manifestació d'aquestes qualitats. També és comú en la dansa, especialment a l'Índia i a l'Orient, i s'ha relacionat amb la dansa dels set vels de Salomé, que neix del mite d'Ixtar, deessa mesopotàmica. Aquesta, per prendre a la seva germana Ereixkigal el poder sobre la vida i la mort, descendí a l'infern travessant set portes (la voluntat, l'ego, la ment, el desig sexual, l'èxtasi, la màgia i la il·luminació).

La representació del vel, la draperia i la vestidura en la pintura i en l'escultura ha estat un dels grans desafiaments tècnics i expressius de la història. Tant és així que en el barroc hi havia, en els tallers dels grans mestres, pintors especialitzats a pintar teixits. Pintar els plecs de les túniques, mantells i vels en les imatges de Crist, la Mare de Déu o qualsevol personatge va anar evolucionant en funció de les èpoques, des de l'esquematització formal del romànic fins a la pintura escultura contemporània. Fou al Renaixement quan la introducció de les veladures, capes fines de pintura superposades, donaren lloc a una transparència i lluminositat que augmentava la sensació de profunditat. Rembrandt, Vermeer, Velázquez, els germans Van Eyck, Monet, Van Gogh o el contemporani Rothko són exemples excelsos d'aquesta tècnica.

L'escultura li deu a l'escultor de l'antiga Grècia Fídies la tècnica dels panneggio bagnato ('draperies humides'). Aplicada per primer cop al Partenó, Fídies esculpí les túniques i els seus plecs adherint-los al cos de forma que es pot apreciar l'anatomia humana. Existeixen extraordinaris exemples de rostres i cossos coberts per vels i sudaris tallats en marbre. El més corprenedor que he vist mai és el Cristo velato de la capella de Sansevero a Nàpols (vegeu imatge), l'apoteosi de l'escultura mundial, tallada el 1753 per Giuseppe Sanmartino. A la mateixa capella també hi trobam La Pudicizia ('La modèstia'), obra d'Antonio Corradini esculpida un any abans. El Cristo velato és un Crist jacent tallat a partir d'un bloc de marbre amb unes mides de 50 x 80 x 180 cm. El sudari que cobreix Crist deixa entreveure els senyals del martiri sofert, amb marques a la cara i al cos. La transparència i la naturalitat dels plecs produeixen una estranya sensació de realitat. Encara sobreviu la llegenda que sosté que el vel fou el resultat de l'aplicació de la tècnica de calcificació ideada pel príncep i alquimista Raimondo di Sangro, que fou qui comissionà l'obra. Segons aquesta llegenda, el vel dipositat damunt l'escultura s'hauria transformat en marbre per un procés alquímic. Avui sabem, a partir de cartes manuscrites de l'època, que el vel va ser tallat a partir del mateix bloc de marbre.

Els vels que cobreixen els rostres, les túniques damunt la pell, els mantells com la capa més externa i els sudaris per embolcallar els difunts ens parlen de l'ocultació de la realitat, de la preservació de les virtuts, del misteri que s'amaga darrere del visible. En desvelar l'invisible l'art ha tingut i té un paper transcendental. Stefan Zweig afirmà que per mitjà de l'art l'immortal s'ha fet visible al nostre món transitori.