0

Amb motiu del vuitantè aniversari de la seva fundació el Diari Menorca em va demanar escriure algunes reflexions. Es Diari té i ha tingut un paper decisiu en la promoció i difusió de la cultura a l'illa. En tant que mitjà de comunicació, la seva intermediació entre l'art i el públic ha permès enfortir la producció cultural i augmentar les audiències i el coneixement, també en la música, el teatre, la dansa, la literatura i la poesia. Per assolir-ho Es Diari s'ha dotat d'un equip de periodistes que s'han fet ressò dels esdeveniments a l'illa i d'un conjunt de coneixedors dels distints àmbits que exercim la crítica o actuam com a cronistes del que succeeix. El paper de la crítica en els mitjans de comunicació no passa, però, per bons moments. Les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques prioritzen la immediatesa, la velocitat, el que és utilitari i pragmàtic. En aquesta societat capritxosa i narcisista en la qual els desitjos es confonen amb drets, els espais per a la reflexió i el diàleg són escassos i els mitjans han relegat la crítica, i en especial la d'art, a un segon terme. És per això que la finestra que Es Diari obre a la crítica és tan necessària avui. Una crítica, la d'art, que ha de fer front, a més a més, a la mercantilització de l'art i a l'equiparació entre valor i preu, un camp que no és el propi de la crítica i que ha desplaçat el crític en benefici d'assessors molt informats sobre el mercat, però, sovint, poc coneixedors dels altres valors de l'art (valor artístic, estètic, simbòlic, social, històric, etc.).

La crítica d'art és un acte d'amor cap a la creació artística, però també un acte de responsabilitat cap al lector que obliga a traduir en paraules el llenguatge de l'art. Per a aconseguir-ho, en la crítica d'art sovint concorren tres elements: la descripció de l'obra; l'anàlisi dels marcs conceptuals, dels significats i dels contextos socioculturals i històrics de la creació artística, i un judici avaluatiu, sigui aquest positiu o negatiu.

L'art contemporani es caracteritza per una gran diversitat de propostes, en què conviuen distints llenguatges i conceptualitzacions. Hi ha però un corrent, caracteritzat pel rebuig al caràcter objectual de l'obra (street art, art processual, performance, instal·lacions, etc.), que posa en qüestió l'art i la mateixa crítica d'art. Es tracta d'un marc conceptual que alimenta, en uns casos, un discurs autoreferencial que el fa inaccessible a la crítica i a la societat, i en d’altres, unes propostes que tenen més de propaganda política o crítica social que d'art. Són aquelles en les quals l'artista és més un etnògraf, com l'anomena el crític americà Hal Foster, més interessat en la presentació que en la representació, que és l'àmbit natural de la creació artística. Aquestes propostes ens aboquen a una segmentació de públics i creen ecosistemes que tornen a reproduir les relacions de poder que denuncien i confereixen un caràcter moral a les minories que les fa mereixedores de més espai.

Quan l'art respon només a aquests principis ens trobam davant d'un art que ha relegat l'estètica a un segon terme i que el desposseeix de la poesia, la transcendència i el desvetllament que tota obra demana per conduir-nos a mons nous que ens sacsegin, que ens interpel·lin. És un art que sovint té una lectura única, unidireccional i en el qual els significats ocults, aquells que donen profunditat, són absents. El caràcter únicament etnogràfic (unes fotocòpies del BOIB subratllades i penjades a la paret), exclusivament propagandístic (una pancarta en un museu denunciant l'elitisme cultural) i purament autoreferencial (un got d'aigua amb un manual d'instruccions) s'aprecia en obres que avui podem veure en exposicions arreu. En el seu llibre Nova il·lustració radical Marina Garcés denuncia que quan l'art es converteix en una crítica de la institució artística, en una crítica de l'art, ens trobam en un bucle que no porta enlloc i posa de manifest la nostra condició pòstuma, aquella que es caracteritza per l'analfabetisme il·lustrat i la credulitat.

Els descrits anteriorment són alguns dels reptes als quals ha de fer front la crítica d'art avui i l'art és, possiblement, la manifestació artística en la qual s'evidencia més clarament el nostre zeitgeist, l'esperit del temps. La complexitat i diversitat de l'art actual demana un exercici de claredat en la crítica de l'art per aportar llum al lector i proporcionar-li eines per a la seva comprensió i el seu gaudi. Ja no és tan sols un compromís amb la difusió de l'art, és una defensa de l'art com a eina de transformació individual i col·lectiva i un exercici de responsabilitat en la validació de l'art.