Carles Jiménez29/10/23 7:34
TW
0

Al MACBA de Barcelona, i fins al 7 de gener, té lloc l’exposició «Dins i Fora», de Nancy Holt (Worcester, Massachusetts, 1938 – Nova York, 2014). Potser vostès no hagin sentit parlar d’ella, però es tracta d’una artista pionera en els anomenats site-especific, obres d’art pensades per a llocs concrets amb una intenció relacional de l’obra i l’espai. El seu llegat, que l’exposició presenta exhaustivament, situa l’autora entre els més destacats artistes del land art i de l’art conceptual americà, amb una visió molt particular centrada en la percepció i en la poesia visual i espacial. Va créixer a Nova Jersey, un estat que en aquells moments estava en plena decadència industrial, i en tornar a Massachusetts per estudiar Biologia descobrí les relacions entre la ciència i l’art, unes relacions que guiaren gran part del seu treball. El 1960 anà a viure a Nova York i entrà en contacte amb importants artistes de l’escena novaiorquesa, entre ells Robert Smithson, amb qui es casà l’any 1963, i un dels màxims exponents del land art.

L’exposició presenta cinc dècades de treball en els quals va explorar llenguatges molt diversos: fotografia, instal·lacions, enregistraments sonors, dibuixos, poesia, llibres d’artista, land art i intervencions arquitectòniques.

Un dels temes que més interessà a Nancy Holt va ser el del moviment dels cossos i les seves petjades, com en l’obra Down Hill & Over the Hill (1968), on l’artista amiga Joan Jonas és filmada mentre camina per unes dunes i les seves petjades deixen una empremta efímera en el paisatge. L’obra, consistent en una sèrie de fotografies que reprodueixen el seu moviment, esdevindria un element recurrent en la seva producció.

Els Estats Units dels anys seixanta, en ple floriment econòmic, donaren peu a nombrosos artistes a explorar el país per cercar intervenir en el paisatge en lloc de representar-lo en el llenç. Naixien els primers artistes de land art (Michael Heizer, Robert Smithson, autor de la famosa Spiral Jetty, o Robert Morris) i Nancy Holt també s’impregnà d’aquesta nova concepció de l’art oposada a l’art per a ser contemplat a museus i galeries d’art. En els nombrosos viatges per les autopistes interestatals nord-americanes l’autora dirigí l’objectiu de la seva càmera cap a llocs on ella veia possibilitats de crear poemes visuals. Western Graveyards (1968) és una sèrie feta d’imatges de sepultures trobades a distints cementeris que ens inquieten perquè contraposen la materialitat de les escultures funeràries, la memòria i el rastre dels humans en el paisatge. A California Sun Signs (1972) Holt reuní dinou fotografies de tanques publicitàries on apareix la paraula sol.

L’estudi de la llum, el moviment i les relacions perceptives i conceptuals de l’observador amb aquella també ocupà una bona part de la seva investigació artística, com a Holes of Light (1973), on una sala és dividida en dues parts per una paret amb orificis disposats en diagonal. A banda i banda es projecta llum de forma intermitent que travessa els forats i es projecta a la paret coincidint amb una línia perimetral feta a llapis.

Però Sun Tunnels (1976) és, possiblement, l’obra més celebrada de l’artista. Es tracta de quatre grans cilindres de formigó de vint-i-dues tones disposats en forma de X a una parcel·la de setze hectàrees que adquirí al desert de la Gran Conca, a l’estat de Utah, un territori antigament habitat per les tribus xoixon i goshute. Alineats amb les sortides i postes del sol als solsticis d’estiu i hivern, els dies més llarg i més curt de l’any respectivament, Nancy perforà en cadascun d’ells les constel·lacions de Draco, Perseu, Columba i Capricorn. Les dimensions dels cilindres permeten a una persona entrar-hi dins, de manera que es redueix la immensitat del desert a una escala humana i una mà cap en els forats dels orificis estel·lars. "Allà l’atemporalitat no és un mer concepte mental ni una abstracció matemàtica: és visual. T’enfrontes a ella contínuament. A tan sols trenta quilòmetres de Sun Tunnels hi ha un dels pocs llocs on es pot veure la curvatura de la terra (...). Hom té la sensació d’estar en el planeta, cosa que et situa immediatament en relació amb un temps universal. Sun Tunnels s’ha creat per al sol i els seus extrems i això afegeix una altra dimensió d’atemporalitat (...). A més a més, les configuracions de les perforacions estel·lars connecten amb l’Univers. Fan pensar en el fet que la terra va girant i quan estàs en el centre de l’obra estàs en el centre de l’Univers d’aquell lloc." ("Autoentrevista", 1975)

Sun Tunnels ha esdevingut un lloc de peregrinació, la mateixa que els humans feim a santuaris, catedrals o llocs sagrats. Allà el visitant viu una profunda connexió amb la natura, el lloc i l’obra, com "si l’observador es rendís a l’obra".