La cara oculta d’un quadre

La cara oculta d’un quadre, allà on la llum no arriba, és plena d’històries, sorpreses, claus i pistes que ens ajuden a completar la comprensió de l’obra, l’autor i la seva història. Tradicionalment, aquesta cara queda amagada en la immensa majoria dels museus, a excepció del Museu d’Art de Sao Paulo, que els recomano visitar. Allà, el 1968 Lina Bo Bardi ideà uns cavallets de vidre que permeten veure els dos costats del quadre. L’exposició del Museu del Prado també és un exercici per prendre consciència de la qualitat mercantil i prosaica d’aquests objectes als quals atribuïm significats simbòlics, estètics, socials i fins i tot polítics.

A Las Meninas de Velázquez veim el revers del llenç i això crea un artifici sobre allò representat, que queda ocult alhora que el pintor ens mira. Aquest recurs ha estat després àmpliament emprat per pintors com Rembrandt (vegeu imatge), Francisco de Goya, Vincent Van Gogh i molts altres, autoretratant-se amb una tela que ens amaga l’obra en procés de creació per deixar palès que la pintura és un artifici i l’artista el que amb el seu talent n’és el creador. Durant el segle XVII, el segle de Velázquez i Rembrandt, altres pintors també pintaren escenes on apareixien els reversos del llenç. Fins i tot Cornelis Norbertus Gijsbrechts pintà un quadre que a la manera d’enganyalull era un revers. Giulio Paolini, que també pintà un revers el 1962, deia: “El revers del quadre és, primer de tot, la presència enigmàtica de les imatges perdudes o d’aquelles per descobrir”.

En aquell segle XVII i en els posteriors, escriure notes al revers així com posar el nom de l’autor, el títol o la data de realització ha estat una pràctica habitual a la qual el públic no té accés. Amb els anys s’hi han anat afegint altres elements destinats als galeristes, investigadors, museus, cases de subhasta o propietaris: des dels anys d’adquisició, el preu, la data de possibles restauracions, el nom dels col·leccionistes propietaris, el número d’inventari, les etiquetes de les cases de transport, dels museus i exposicions fins a segells de lacre de cases nobles o reials. És també on descobrim si l’obra ha sofert restauracions o reentelaments, quin tipus de bastidor duu i si és l’original, i el suport (tela, fusta, coure, pissarra, etc.).

De vegades hi apareixen dibuixos o fins i tot obres inacabades que l’autor no va voler que fossin contemplades, possiblement fetes com a divertiment o com a exercicis acadèmics. Això fa que tenguin una marcada singularitat, perquè responen a una intervenció lliure i espontània que ens aporta nova informació sobre el pintor o el seu taller, pràctica habitual a les escoles d’entre els segles XVII i XIX. Una de les curiositats que destaquen els estudiosos és la gran proliferació, en totes les èpoques, de dibuixos còmics mitjançant rostres esquemàtics com els que fan els nens en el joc “amb el sis i el quatre, aquí tens el teu retrat”. Se n’han trobat en obres des de Rafael o Miquel Àngel fins a Joan Miró i es relacionen també amb una llicència de l’artista amb allò còmic en contraposició a la consideració d’art major que es troba a l’anvers del quadre.

En altres casos els reversos d’un quadre amaguen un altre quadre que per al pintor pot ser tan important o més. A l’exposició destaca Monja agenollada, de Martin van Meytens el Jove, a l’anvers del qual una monja agenollada prega, mentre que al revers s’aixeca l’hàbit i ens mostra les natges. Molts altres artistes van reivindicar el revers pintant-hi temes que competien amb els de l’anvers, com Ernst Ludwig Kirchner, Edvard Munch o Paul Klee i anys més tard Robert Rauschenberg, Jasper Jones, Vik Muniz o Antoni Tàpies, entre molts altres.