Cartas de los lectores

Voldria recomanar, tot i que no sé si tenen el costum de llegir, a tots els responsables de la política educativa autonòmica un llibre molt interessant titulat "El desconcert de l'educació" del professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona Salvador Cardús.

Vivim en un moment de desconcert educatiu. Un desconcert especialment greu, atès que els més desconcertats són els que governen. No saben cap a on van i en aquesta fugida cap endavant, l'únic que han aconseguit és espenyar aquelles coses que, relativament, funcionaven bé.

Racionalitzar significa analitzar què és necessari i què és innecessari i actuar en conseqüència. Racionalitzar no vol dir reduir despeses d'allà on és més important. Una de les despeses més necessàries és, segons el meu parer, la formació del personal docent i, particularment, en el reciclatge lingüístic i cultural. L'any passat es visqué el primer atemptat contra el reciclatge: la reducció de més del 50% del pressupost. Ara, un any després, la Conselleria d'Educació i Cultura n'ha decidit la pràctica anihilació, amb una retallada similar respecte a l'any anterior.

La labor dels docents fa possible una tasca tan important com no prou reconeguda com la pervivència de la llengua catalana a la nostra societat, en unes circumstàncies difícils com són l'ús polític de la llengua i la pròpia estructura social, caracteritzada per uns potents fluxos migratoris.

El reconeixement de la Conselleria a aquesta tasca consisteix en reduir a uns mínims insostenibles el pressupost del reciclatge lingüístic i cultural. Quin és el decebedor paisatge actual: reducció dels cursos, dificultat o impossibilitat per accedir a les classes presencials, instauració de límits de matrícula i criteris preferents d'admissió... El resultat, en definitiva, que molts docents o titulats que vulguin obtenir els requisits de titulació de català per accedir a la docència ara ja no ho podran fer i, fins i tot, molts dels qui vulguin fer el reciclatge actualment i aconsegueixin fer i superar els cursos, no podran reunir els requisits a temps per entrar en els borsins de docència de l'any que ve.

Ja sé que la responsabilitat directa de la política educativa autonòmica recau en el PSIB-PSOE, però atès que hi ha un pacte multipartit de govern, tots en són responsables en darrer terme i, és inversemblant la tebiesa i la insensibilitat que, en aquest qüestió mostren, alguns partits que semblava que havien fet de la defensa de la llengua catalana un dels fonaments del seu ideari. Esper que aquest escrit els convidi a la reflexió i als sindicats amb representació al món educatiu a l'acció.

Ferran Dídac Lluch i Dubon
Palma de Mallorca

-------------------------------

Cuatro décadas sin Hendrix

Según nos recuerda la prensa se cumplen cuarenta años de la muerte del gran guitarrista Jimi Hendrix. A pesar del tiempo transcurrido quienes profesamos devoción hacia su música mantenemos con fervor su recuerdo.

Todavía no nos perdonamos no haber podido acudir a su actuación en el Sgt. Pepper's de Palma de Mallorca en Julio del 68. También lamentamos no haber cogido el tren de Wimbledon para llegar antes a "colear" y poder entrar a tiempo en, creo recordar, que en el Ronnie Scott's o en el Marquee de Londres donde actuaba a finales del 68. Nunca lo pudimos ver pero lo hemos escuchado cientos de veces.Descubierto en América por Chass Chandler (ex - bajista de The Animals) fue quien lo importó a Londres (a instancias de la novia de Keith Richards) donde revolucionó la escena del rock-blues del "Swining London" de la época.

Su primer LP (Are you experienced?) fue un trallazo que mostró un nuevo estilo de tocar la guitarra eléctrica y junto a Eric Clapton (Cream) significó un "turning point" en la evolución del rock. A ellos se unieron Jeff Beck y Jimmy Page (ex-guitarristas de los inolvidables Yardbirds) poniendo los fundamentos del heavy rock que tanto influyó a partir de los setenta. Cuatro décadas después, Jimi Hendrix sigue en el recuerdo y en el CD- player. Descanse en paz.

Juan José Gomila Félix.
Maó

-------------------------------

Retirada de les tropes espanyoles d'Afganistan

Des d'Esquerra de Menorca – Esquerra Unida volem manifestar el nostre total suport a la proposta presentada pel portaveu parlamentari d'Izquierda Unida al Congrés de Diputats, Gaspar Llamazares, on exigeix un calendari de retirada de les tropes espanyoles d'Afganistan.

Des de l'inici de la participació espanyola en aquesta guerra s'ha incrementat la seva participació, multiplicant-la per cinc, quan es va dir que no augmentaria, també ha canviat l'extensió de la participació i el caràcter de la missió passant de ser humanitària a totalment bel·ligerant.

Considerem que aquesta guerra està totalment perduda i que no fa més que alimentar la inseguretat internacional, ja que és el "caldo de cultivo" de talibans i d'Al Qaeda a nivell internacional. Això i, conforme al que diu l'Institut d'Estudis Estratègics de Londres, obliga a passar de l'estratègia de confrontació a la de contenció, contenció des del punt de vista de reconstrucció i de la seguretat en Afganistan.

Les tropes espanyoles estan recolzant un president imposat pels Estats Units que no compte amb el recolzament popular i que això està provocant la mort de milers de civils i de militars, ja es comptabilitzen 93 morts espanyols, 2.000 de les organitzacions militars internacionals i 20.000 civils innocents, sense oblidar que hi ha documentació militar nord-americana que demostra que hi ha molts més civils morts o "efectes col·laterals".

No podem oblidar la despesa econòmica que suposa la participació en aquesta guerra, a prop de 500 milions d'euros, que considerem que cal que siguin destinats a cooperació internacional i a minvar el dèficit de l'estat que tants perjudicis està causant als treballadors i treballadores d'aquest país.

Esquerra de Menorca –
Esquerra Unida

-------------------------------

El Carrer de Santa Clara de Ciutadella

Som una veïna del carrer Santa Clara de Ciutadella, on he viscut tota la meva vida. Era un carrer tranquil, en què fins fa uns anys disfrutava de seure a la fresca els fosquets d'estiu, cosa que sempre, i més ara, he valorat molt positivament. He emprat el verb "era", en passat, que és el motiu d' aquest escrit.

De fa uns anys cap aquí, a tota hora passen cotxes i furgonetes, i de cada vegada més grossos i voluminosos, que fa que als que anam a peu, ens haguem de refugiar als portals de les cases, si no volem acabar atropellats. I no parlem del sentiment que em produeix veure alguna persona en cadira de rodes, amb crosses, famílies amb cotxets d'infants, etc, les cabrioles que han de fer per donar pas a aquestes maquinotes.

En anys passats i en diferents ocasions havia exposat el meu malestar a qualque responsable de s'Ajuntament, rebent sempre la mateixa resposta: "Mirarem de posar una franja horària pels vehicles". Però en quant me n'anava, s'oblidaven del tema.

L'any passat em va succeir un fet que aprofit per exposar: Un dissabte matí, dia de la setmana en què normalment surt a fer algun enviat, vaig passar per Ses Voltes, i em vaig trobar els membres d'UPCM, i aprofitant la presència del senyor Joan Triay, el vaig saludar i li vaig dir: "Miri Sr Triay, ja que vostè és dalt l'Ajuntament, i veient com soluciona les coses que es proposa, voldria aprofitar per explicar-li una qüestió que em roda pel cap". Ell va escoltar tot el que jo li contava, i molt amablement em va dir que es comprometia a posar-hi molt d'interès, ja que ell també estava a favor que el casc antic de Ciutadella fos més per les persones d'a peu que no pas pels vehicles. Va coincidir que el mateix mes vaig aconseguir hora per rallar amb la regidora de Governació Ana Pons Capella, a la que vaig exposar el que passava. Ella, em va assegurar que estava d'acord en posar-hi remei.

Passat un temps, vaig trobar de nou la regidora, i li vaig recordar la nostra conversa, al què em va contestar que ja no s'ocupava ella d'aquets assumptes, però que no ho deixaria de mans.

A dia d'avui, encara passen cotxes a tota hora.

M'estim molt Ciutadella, i en particular el carrer Santa Clara, i quina felicitat més grossa seria per jo, veïns i vianants, recuperar el que sempre havíem viscut a aquest carrer!
Tenc molts anys i la vida em demostra cada dia que no hi ha res més polit que viure en pau i senzillesa, amb tu mateix i amb els que t'envolten; i tenir ben present que quan es fa una promesa, es tracta d'un compromís cap a l'altre.

Anna Vivó Cortés i Miquel
Ciutadella