Cartas de los lectores

Tenc anys, bastants anys, em prenc el luxe d'escriure amb la saviesa de l'experiència.Quan jo vaig néixer, ja havia acabat la Guerra Civil espanyola, però els fets eren molt recents. Quasi tothom tenia familiars morts, tant d'un bàndol com de l'altre, i s'intentava oblidar els horrors viscuts. A la nostra generació se la va educar en la ignorància del que feia poc havia passat, tan sols en sabíem el que es contava dins la família, cada una amb la seva particular visió.A l'escola ens van inculcar els valors de resar i fer feina per fer progressar la "Pàtria unida". Era millor que no penséssim i ens donaven les coses aclarides: Això és bo, això és dolent. Un cel i un infern. Blanc o negre.
Malgrat tot, no érem tan babaus com haurien volgut i a mida que anàvem creixent, ens donàvem compte de que tot no era com ens ho havien volgut fer creure i somiaven amb un canvi a on poguéssim expressar el que pensàvem, el que vèiem, que era que la dictadura i la repressió no ens deixava denunciar les imperfeccions de la nostra Espanya, on les regions dels que feien feina havien de mantenir a les que no els hi agradava fer-ne. Volíem poder denunciar injustícies, volíem llibertat.

Va morir el Generalísimo Franco i van coronar al que sempre ens havien fet creure que era un inepte i que amb els consells de son pare havia enganyat al seu protector. Amb el Rei vam tenir la somiada democràcia, als exèrcits els va costar molt acceptar que ja no dirigien la nació, la mà ferma del nostre monarca els va reprimir i noltros vàrem veure l'oportunitat de dur endavant les nostres ambicions que en aquells moments ens semblaven justes i sanes.

Vàrem anar a votar, no ho havíem fet mai, es va elegir el president de l'Estat, es van formar els partits polítics, en fi crec que m'he desviat del que era la meva intenció dir en aquesta carta, ja que no pretenia explicar-vos el que ja sabeu, tan sols pretenia comparar la situació actual amb la que es va viure després de la guerra i la dels ideals de la nostra joventut.

Hem passat de les famílies nombroses, on els al·lots vàrem aprendre a esforçar-nos per poder aconseguir el que necessitàvem, a les famílies del fill únic o la parelleta, on se'ls hi ha donat tot fet, tot amb abundància amb la llei del mínim esforç, uns al·lots als que no se'ls pot tocar ni un pèl, i que ho poden exigir tot. Això sí, tenen l'obligació de treure bones notes a l'escola, a vegades d'unes matèries que els serviran de ben poca cosa durant la seva vida.

Hem passat de la dictadura de Franco, a la dictadura dels partits polítics, si t'afilies a un partit, no pots sortir del carrerany, tampoc no pots obrar per les teves conviccions i normalment el seu objectiu (el dels polítics) és el de tenir el poder abans de mirar pel bé dels ciutadans, dóna la impressió, de que si fan alguna cosa ben feta, és per obtenir els vots necessaris per pujar a la poltrona, i les idees conservadores o socialistes o progressistes, queden relegades a favor d'altres a les que hi podran treure més profit per ells mateixos. La tan desitjada democràcia s'ha convertit en una lluita pel poder.
De la "Patria unida" hem passat a les autonomies, o sia: País Basc, País Català, País Valencià...etc. S'han duplicat o triplicat els càrrecs i el funcionaris polítics i arran d'això també ha augmentat la burocràcia que entorpeix la marxa dels projectes dels emprenedors i buida les butxaques dels contribuents.

Ens van educar amb uns valors, pot ser equivocats, però és que ara... tenim valors?

MARGARITA BOSCH MESQUIDA
Ciutadella

-----------------------------------------------

La gran nevada de Alaior de 1956

Fue el 12 de febrero de 1956. Ahora se cumplirán 55 años de la gran nevada, era la festividad de Santa Eulalia, patrona de Alaior. Recuerdo que mis padres me levantaron temprano a pesar de que aquel día no había colegio, para que viera la gran cantidad de nieve que había en mi calle que era la calle Barçola, y la altura que alcanzó fue de unos 60 cm. El primer día era una novedad y además nos parecía bonito, pero a medida que pasaron los días era una calamidad, pues además de helarse y del peligro de caídas, la suciedad en que se convierten las calles y casas era desagradable, y más sin ropa ni calzado apropiados, pues se llegó a 4 grados negativos, casi impensable en Menorca. La prueba es que este mes de febrero después de 55 años, las nevadas de 1995, 2005 o 2010 de este mes no han tenido comparación.

No tengo ganas de volver a revivir aquellos días de 1956.

El único lugar agradable era la cocina de casa, con fogones de leña o carbón, que calentaban, pues más no había en la mayoría de hogares.

Además eran muchas las personas sobre todo mayores que sufrían en invierno de sabañones, ya fueran en las manos, pies u orejas, y eran muy dolorosos.

En aquellos años sin nieve ya era normal que se apagara la luz al menos una vez al día y aquel mes de febrero aún fue peor.

Tampoco existía aún la televisión pues empezó a funcionar en Madrid y Barcelona, al final de dicho año 1956. Cuando íbamos a los cines los domingos en Alaior la mayoría de veces no veíamos terminar las películas pues se averiaba la red eléctrica.

En las tertulias del Casino de Alaior en este mes particularmente el tema ha sido la gran nevada, lo único bueno de aquellos días era que teníamos 55 años menos.

MIGUEL PEREA CAVALLER
Barcelona