Cartas de los Lectores

A principios del mes de septiembre de 2009 el Consell Insular de Menorca convocó unas pruebas para la formación de un grupo de personas que debían ir a Palma de Mallorca a realizar un curso de bomberos para posteriormente entrar en una bolsa de trabajo y paulatinamente ingresar en el cuerpo de bomberos del Consell Insular como interinos. El compromiso de la "consellera de cooperació local, habitatge i innovació" Susana Gomila Sans, era que en el plazo de la actual legislatura todos estarían trabajando como interinos.

Todos aceptaron estas condiciones y renunciaron a sus empleos, sin la posibilidad de cobrar prestación por desempleo y sin recibir ninguna ayuda por parte del Consell, pero con la idea de que al acabar la formación entrarían a trabajar paulatinamente en el plazo previsto. Estamos a 3 meses del final de la legislatura y la consellera Susana Gomila sigue con el mismo discurso. Pero de los 9 solo 1 se encuentra trabajando mientras que solo algunos de los otros 8 han podido hacer alguna substitución que no han superado el mes de duración. El Consell Insular mantiene un cuerpo de Bomberos con un número muy escaso de efectivos. En algunas ocasiones solo dos bomberos se encuentran de guardia en el parque. Lo que significa que ante un siniestro importante Menorca no cuenta con los recursos humanos para hacerle frente.

Es cierto que contamos con un número importante de policías que a la vez que realizan su labor prestan servicios como bomberos semiprofesionales. Estos policías carecen de la formación necesaria y su tiempo de respuesta es mucho mayor. En el caso de requerirlos, primero deben ir al parque de bomberos para cambiarse y después acudir al lugar del siniestro. Este tiempo puede ser crucial para la vida de las víctimas del siniestro.

Estos bomberos semiprofesionales cobran un plus en su salario por estos servicios. Con el plus de 4 de ellos tendríamos a un bombero profesional en plantilla. Actualmente hay más bomberos semiprofesionales que bomberos profesionales en Menorca. Mientras tanto el Consell se ha gastado un dinero en formar a unos bomberos que después ha dejado en la cuneta.

Manel Marquès
Casimiro Banyuls
Joan Roca
Dani Torres
Paco Arnau
Damià Vinent
Paco González
Vicenç Amengual

Resposta a
Joan Enric Vilardell

Moltes gràcies, Joan Enric, pel teu escrit. L'agreixo doblement: en primer lloc per la teva reflexió sobre el present i futur del centre de Maó, tema que tant ens interessa a tants i, en segon lloc, pel to emprat. Penso que en aquest moments d'especial i inútil agressivitat en molts dels discursos socials i polítics, és molt positiu que les distintes opinions i aportacions s'emetin i es facin tan apassionadament com vulguis però sense perdre, com és el teu cas, la màxima serenor i civilitat. No és una nimietat el mantenir aquella estreta i necessària relació entre lletra i música. M'ha semblat important deixar constància d'aquest fet que, a moltes persones els pot semblar purament anecdòtic i que, n'estic segur, no ho és gens. Un parell de coses. Una matisació i uns comentaris. La primera: el matís que crec prou important. Vaig destacar en el meu escrit que no era del tot cert que el centre de la ciutat hagués perdut habitants, al contrari. Anàlisi freda: si partim de les xifres concretes (1), en relació a l'any 2000, el centre de la nostra ciutat n'ha guanyat, a finals del 2010, un poc més del 12 per cent; sí és cert que comparant els habitants del darrer any amb els del 2005, hi ha hagut una pèrdua del 4,43%. En resum: el centre de Maó, no ha perdut habitants en els últims deu anys. Amb això no vull dir, com pots imaginar, que no s'hagi de fer res, que no haguem fer tot el possible per tornar la vida, el pols que aquest barri – com qualsevol altre– mereix.És molt possible que encertis en el teu diagnòstic i que seria útil i beneficiós el redactar un pla especial de reforma interior. La meva reflexió o comentari. Crec sincerament que el problema que té el centre històric de la nostra ciutat va més enllà del que és purament urbanístic, vull dir-te amb això, Joan Enric, que si bé l'objectiu bàsic de l'urbanisme és organitzar els espais i fer la ciutat habitable, en el cas que ens ocupa la cosa és molt més complexa ja que no crec que un estudi d'aquest tipus, per ben fet que estigui, serveixi per tornar a fer reviure amb força un espai que avui sembla patir un cert cansament, una mena d'esgotament social. És molt possible que les comunitats humanes, especialment les urbanes, tinguin una tendència natural que les empeny a mirar el passat amb nostàlgia. En aquest cas això no serviria de res: el passat ja el tenim ben fixat en el tipus de ciutat que hem heretat: els nostres carrers, places, cases... són aquest passat, que ara hem de fer compatible amb el present. Tenim una ciutat heretada dels nostres avis amb unes necessitats que ells ni tan sols imaginaven. Dues coses: em pregunto si aquest hipotètic estudi que proposes per arribar al gran pla especial de reforma interior s'ha de redactar just per urbanistes, ja que penso que també economistes, sociòlegs... i un tot caramull de persones de les més variades especialitats haurien de participar-hi; en resum: la pròpia societat civil hauria de ser la protagonista del disseny. L'escriptor Julià Guillamon(2) diu que el poder polític s'hauria de limitar a garantir la normalitat de la vida quotidiana i vetllar perquè cap ciutadà en quedi exclòs". Segona cosa: em preocupa pensar si no existeix el perill de que aquest pla acabés al final convertint aquest centre de la ciutat en un simple parc temàtic històric/turístic que crec ningú vol.

El repte no és gens fàcil, especialment si tenim en compte aquell aforisme, sembla que japonès: "si la veritat existeix, és una suma improbable de punts de vista". Cadascú té la seva pròpia i legitima opinió que difícilment baratarà i ja saps també el que deia, o diuen que deia, que mai se sap, el gran Einstein: "és més difícil destruir un prejudici que l'àtom". Haurem de mirar que en fem amb la ciutat, d'acord, però haurem també d'analitzar que passa amb la nostra pròpia societat, una societat que ara viu un poc de records i nostàlgies: una societat civil que, em demano sovint si avui seria capaç de construir el Teatre Principal, o de crear sòlides entitats com l'Ateneu de Maó, l'Orfeó Maonès, el Foment del Turisme, la Cambra de Comerç, Joventuts Musicals... i me tem la resposta, Joan Enric. Ara prima la cultura de la subvenció. L'administració pública ha anat envaint camps que eren ben propis, gairebé exclusius, fins no fa massa anys, de la societat civil –poso sempre el cas del Liceu de Barcelona: creat a mitjans del segle XIX per una burgesia poderosa i ambiciosa que, cent cinquanta anys més tard, mira cap a una altra banda quan, després del seu incendi, cal tornar a aixecar-lo de nou...–, una societat civil antany forta, ben articulada i emprenedora, que ara agraïda i dòcil aprofita la generosa pluja de subvencions que cau del cel: una manera de recuperar una part el que s'ha pagat abans. Una certament trista caricatura del que va ser i representar.

Una darrera nota: me tem que tampoc és ara el moment de moure massa cosa. Haurem d'esperar les eleccions del maig. Ja saps que els polítics tenim la pell molt fina, i ara, es faci el que es faci des de l'Ajuntament, seríem acusats sense pietat d'electoralisme ferotge. Caldrà, idò, que sigui el nou equip de govern a qui els ciutadans confiïn el regir els destins de la ciutat en els pròxims anys el qui posi fil a l'agulla. Nosaltres, però, seguirem fent feina com fins ara.
(1) Les xifres exactes són: any 2000: 2.545 hab. – any 2005: 3.000 – any 2010: 2.867
(2) Julià Guillamon: "La ciutat interrompuda". Edicions La Magrana, Barcelona, 2001.

Emili de Balanzó
Maó