TW
0

Llibertat d'expressió i respecte

Com a lector del diari "Menorca" volia aprofitar aquest escrit per agrair molt sincerament al director d'aquest mitjà el seu escrit d'opinió que portava per títol el mateix que aquest, el dissabte dia 13.08.2011.Volia agrair especialment el fet que ens recordi a tots els lectors la seva responsabilitat de discernir sobre la frontera entre la llibertat d'expressió i el respecte.

Però, des de la meva opinió més humil, crec que quan s'analitza la carta de la consellera (que ella no va escriure com a consellera sinó com a professora, mare i filòloga) Maite Salord, s'obvien dues qüestions força importants, no sé si de forma conscient o inconscient.1.- Manifesta que na Maite no rebat el fons de les opinions d'altres persones. Però no és possible que si no ho fa així, és perquè entén la llibertat d'expressió més que segons qui? Ella no qüestiona l'opinió de ningú, només les formes, cosa que sembla que no s'ha entès.

2.- S'esmenta que la seva carta ha provocat molts de comentaris. De fet hi passa molt per damunt i no hi dona importància. No s'hauria d'analitzar el perquè tantes persones han fet comentaris al respecte? I a més hi ha hagut vàries cartes fent esment sobre aquestes formes al mateix diari. Podria ser que hi ha molta gent que es sent ofesa?

Com a lector i des del més absolut respecte, ja només em queda demanar-li que apart de recordar-nos les seves funcions i intentar justificar les seves decisions, cosa absolutament lícita, es prenguin les decisions des de la més absoluta rigurositat, el respecte i de forma responsable. Jo com vostè, i segurament moltes altres persones, crec que totes les coses es poden opinar, però des del més absolut respecte a les persones.

Salutacions cordials.

Francesc Pons Morlà
Ferreries

-------------------------------------

Un violí desafinat, massa desafinat

El poema "Auschwitz" de León Felipe fa glaçar el cor. L'autor s'adreça als "poetes infernals", aquells que han volgut descriure l'infern a la seva obra, i espetega: Esos poetas infernales, / Dante, Blake, Rimbaud... / Que hablen más bajo / ¡Que se callen! / Hoy / cualquier habitante de la tierra / sabe mucho más del infierno / que esos tres poetas juntos. I concretament s'adreça a Dante, que en la seva baixada a l'infern es va fer guiar per Virgili, i li retreu:Dante... tú bajaste a los infiernos / con Virgilio de la mano / (Virgilio, "gran cicerone") / y aquello vuestro de la Divina Comedia / fue una aventura divertida / de música y turismo. / Esto es otra cosa... otra cosa... / ¿Cómo te explicaré? / ¡Si no tienes imaginación! / Tú... no tienes imaginación, / acuérdate que en tu "Infierno" / no hay un niño siquiera... / Y ese que ves ahí... / Está solo / ¡Solo! Sin cicerone... / Esperando que se abran las puertas del infierno / que tú ¡pobre florentino! / No pudiste siquiera imaginar.

En contraposició al veritable infern on:
(...) ese niño judío / que está ahí, desgajado de sus padres... / Y solo. / ¡Solo! / Aguardando su turno / en los hornos crematorios de Auschwitz.
I conclou reivindicant l'única actitud que considera ètica davant de la barbàrie nazi:
Aquí se rompen las cuerdas de todos / los violines del mundo. / ¿Me habéis entendido, poetas infernales? / Virgilio, Dante, Blake, Rimbaud... / ¡Hablad más bajo! / ¡Tocad más bajo!...¡Chist!... / ¡¡Callaos!! / Yo también soy un gran violinista... / Y he tocado en el infierno muchas veces... / Pero ahora aquí... / Rompo mi violín... y me callo.

Darrerament, un articulista habitual d'aquest diari ha agafat gust a relacionar amb el nazisme la normalització de l'ús de la llengua catalana, la defensa de la seva unitat i la reivindicació del català com a llengua pròpia de Menorca.

Perpetrar aquesta vilesa suposa, en primer lloc, una mentida d'unes dimensions colossals. De fet, aquest articulista recorre amb facilitat a la mentida com quan, en article publicat en un altre mitjà, justificant la impresentable pitada de la que va ser objecte la Sra. Maite Salord en la sessió de constitució de la nova corporació del Consell Insular, no va dubtar a dir que la consellera "vino a declarar que nuestra Roqueta formaba parte de Cataluña y que nos debíamos a su lengua como vasallos que éramos de esa seña de identidad". Cosa que, senzillament, llegint el discurs de Salord es pot comprovar que és objectivament i indubtablement falsa.

En segon lloc, però, relacionar la normalització del català amb el nazisme suposa un doble escarni que retrata moralment el qui ho formula. Escarni dels milions de víctimes de la persecució lingüística contra el català duta a terme pel franquisme, que sí que és, precisament, un fenomen de la nostra història comparable amb el nazisme. Però també escarni contra els milions de víctimes del nazisme, que veuen el seu sacrifici -l'holocaust- emprat gratuïtament per sostenir discursos que no disposen d'altre estaló que aquesta gran mentida.

Es pot pensar que es tracta només d'una manera de parlar, una metàfora, una manera de cridar l'atenció del lector. Per part meva, pens exactament igual que León Felipe i agrairia, per salut democràtica i per respecte a les víctimes, que cadascú retrati els seus inferns particulars sense recórrer a la ignomínia nazi. Davant d'ella, més val rompre els violins.

Crec que fou Goebbels, el sinistre ministre de propaganda de Hitler que va dir: "Digueu una mentida 1.000 vegades i acabarà essent veritat". Curioses i paradoxals connexions.

Josep Castells Baró
Barcelona

-------------------------------------

El Ayuntamiento y el puerto

La alcaldesa nos convoca a los vecinos del puerto a una reunión el próximo día 23. No hay orden del día en la convocatoria, pero sí un objetivo de buena voluntad y consulta. Se quiere pulsar, distintos puntos de vista y opinión, para futuras actuaciones de ordenamiento circulatorio, y otras de distintos fines. En la convocatoria se lee: "La búsqueda de consenso para todos aquellos asuntos de interés general" (sic). Ello dice mucho a favor de la señora alcaldesa, de pulsar el sentir general de los vecinos implicados en futuras remodelaciones. Me parece muy bien, se lo aplaudo y acudiré a la reunión con mucho gusto, y sobre todo con la mejor disposición. Sin embargo, tengo gran temor, que salvo que el encuentro esté muy bien delimitado y dirigido, termine en un guirigay de opiniones contrapuestas, y de ideas en muchos casos disparatadas. Ya se sabe aquello de "diez españoles, once opiniones". Aviso a navegantes. La caja municipal, está vacía, por lo que no espero anuncios de grandes inversiones.

Tengo gran prevención, por los diseñadores públicos. Iluminados ingenieros de la función urbana, que por medio del voto o del dedo, han accedido al botón decisorio. Es decir, tienen la potestad, con el dinero público –nuestro dinero– de decidir con –a veces aberrante gusto– su criterio de lo que es bonito, conveniente, bello y armonioso. Dios nos pille alejados de semejantes especímenes.

Espero que en Mahón se empiecen a hacer las cosas bien. Treinta años perdidos, son demasiados años. Lo poco, poquísimo que se ha hecho, poco y malo. Nuestro dinero se ha ido, en inútiles salarios públicos mal ganados.

No es necesario acudir a gurús del urbanismo para diseñar con método y belleza. Mucho más sencillo, y barato, ver lo que han hecho en otros pueblos y ciudades de parecidas características, y tomar nota. Acudan, por poner un ejemplo, a ver qué han hecho en ciudades mediterráneas, en la Provenza francesa y quedarán convencidos. Vean y tomen nota del urbanismo portuario en St. Tropez, St. Maxims, por citar solamente dos, en plena Costa Azul. Copien, apliquen y no inventen, por favor. Les aseguro, sin temor alguno a equivocarme, que encontrarán allí las soluciones más bellas, lógicas y cuidadas, que aquí puedan interesar. No me fío un pelo de estos urbanistas inventores sabelotodo. A copiar, señores, a copiar, que ya está todo inventado. Saldrá mejor, y mucho más barato.
A ver si con estos nuevos gestores políticos recién estrenados, conseguimos, poco a poco, que Menorca sea lo que ya hace muchos años debiera ser: La perla del Mediterráneo.

Juan Carlos Amich
Mahón