Cartas de los lectores

Quan m'aixeco cada matí sobre les set i obro el finestral de la cuina, el primer que em saluda és un gall ben plantat, que viu a un hort des Pla, que amb el seu bufó cantar, rítmic i acompassat, em dona el bon dia.

És la fi de les tenebres nocturnes i l'inici d'un dia assolellat, dels que fan ganes d'aprofitar.

Fa temps que l'observo i he deduït que els dilluns canta amb molta força, amb veu bonica i durant llarg temps. Però aquesta potència va disminuint segons passa la setmana, i els divendres sol tenir una veu escardada, més mandrosa i apagada. Els dissabtes i diumenges normalment no canta. Aquest estiu m'ha preocupat, doncs són més els dies que no canta, que els que ho fa a ple pulmó.

En una observació més detallada he descobert que els dies que no canta és perquè durant la nit no ha pogut dormir. En es Pla hi ha altres galls "nocturns" que s'han passat la nit sense dormir, normalment bevent, fumant i prenent altres "herbes", i que a l'alba estan cridant com si estiguessin sords, escoltant una música estrident que no saps molt bé d'on prové, que fan derrapar els seus cotxes impunement i provocant tot tipus d'altercats. Són els "galls des Pla" Una espècie de bestiola que viu en les tenebres nocturnes que en veure els primers rajos de sol es posen com a bojos molestant a tots els veïns i bitxos diürns que estiguin en les rodalies. !!Quina diferència de so!!

Fa molts anys que els veïns de Sa Muradeta, Santa Bàrbara, Dalt sa Quintana, Dalt es Penyals, Marino Benejam, etc. vénen protestant pel sorolls nocturns procedent des Pla, sense que fins avui se'ns hagi donat una solució efectiva.

Molts veïns veiem amb bons ulls la nova ordenança "Anti-afters" que està preparant el nou Ajuntament. Benvinguda sigui, va pel bon camí encara que ens sembla insuficient. Esperem que quan s'aprovi s'apliqui amb severitat i garanteixi d'una vegada per sempre el dret a un descans nocturn de qualitat d'una bona part dels ciutadans i també, del gall de l'hort des Pla.

Tolo Frau Pons
Ciutadella

El somni de viure al carrer Sant Pere

A l'Ajuntament de Ciutadella i a tots els ciutadellencs.

Fa uns anys, tota la meva família es va enamorar de Ciutadella i deIs seus carrers. Aquets amor, va fer que ens compréssim una casa al carrer Sant Pere amb el desig que fos la nostra vivenda, una vegada jubilats, la vivenda on tota la nostra família passés les vacances amb pau i tranquil·litat.

Avui, transcorreguts els anys, ens sentim tristos ja que des d'allà, l'any 2005, venim denunciant la impossibilitat de viure tranquil·lament al carrer Sant Pere, donades les renous i brutícia que provoquen els tres locals i bars que ens revolten.

Estem molt cansats de no poder entrar lliurement a ca nostra, de retirar cadires, de tancar finestres, de retirar brutícia, de no dormir el vespre, d'adaptar portes i finestres per evitar el soroll, de no tenir tranquil·litat i d'avisar la Policia Local, de denunciar el fets davant l'Ajuntament.

Mitjançant la Associació de Veïns Ciutadella Vella, de la qual formam part, s'han fet arribar aquestes mateixes queixes a l'Ajuntament, a diferents regidors, en vàries ocasions i, de moment no ha servit per res. Al problema continua igual.
Avui volem que tots els ciutadellencs comparteixin la pena que sentim, per no haver pogut fer realitat el nostre somni tenim el desig que per part de qui correspongui es prenguin mesures de manera que, a la fi, es faci realitat i que la casa del carrer Sant Pere sigui el refugi que esperàvem.

Maria Teresa Vidal Gràcia
Ciutadella

Necios de libro

Me ocurrió ayer, estando comiendo en Binimel·là, bajo una morera maravillosa, que se merece una mención especial, pues creo que pocos árboles dan a tantas personas tan grande bienestar. Comía conmigo mismo, es decir, mal acompañado pero en armonía. Junto a mí, a mi espalda, se sentaron dos parejas, una de mayor edad que otra.

Tras las ligeras banalidades iniciales para ponerse de acuerdo en la comanda, tomó la iniciativa el más joven (20-25?) de los varones y soltó una perorata de más de media hora ininterrumpida hablando de todo, sin ningún rubor, recato, piedad para sus compañeros, ni duda. Que si la aportación al PIB de Cataluña era superior a la de Baleares, Andalucía y Madrid, que si Pujol arriba y H.Barrera más arriba, que si había sido independentista de joven (¿) pero ya no lo era por razones prácticas, que si la distribución de la producción de Cataluña y sus exportaciones eran tal o cual, que si la balanza fiscal de Cataluña era o no era, que si los maestros de Andalucía eran peores políticos que los catalanes, que su ilusión era la política pero que no había estudiado derecho, que le hubiera gustado, por decisión propia para no caer no sé donde, que ahora su ilusión era la docencia y que se daría por realizado pudiendo "llegar" a un grupo de 12 o 13 niños, que si patatín que si patatán.

Intuyo por el sentido de sus afirmaciones que era catalán, aunque se expresaba única y perfectamente mal en castellano. Al principio me hacía gracia y me entraba la risa abierta, lo que podía hacer sin llamar la atención, pues estaba de espaldas. Nadie de la mesa le contestaba o interpelaba, así que el solito seguía "dando la vara" modificando a su antojo el guión. Y no es que sea curioso, no, sino que el "tío" tenía ese timbre que sin elevar la voz se escucha perfectamente en 10 metros a la redonda. ¡Qué cantidad de tonterías inconexas! ¡Qué aseveraciones vacías de contenido! ¡Qué idioteces! ¡Qué cantidad de mentiras! Lo que se dice un "bobo" inútil. Un necio de libro.

Me dieron ganas de "entrar al trapo" y dejarlo prudentemente en ridículo delante de sus acompañantes, cosa sencilla, pues bastaba con solicitar alguna aclaración sobre las barbaridades que decía o simplemente su repetición, pero …. la educación obliga, y como ya en lugar de risa me producía vergüenza ajena, simplemente me cambié de mesa, a una peor pero donde pude tomar el café (junto con mi acompañante) con tranquilidad. Al pasar no pude menos que decirle ¡Muchacho descansa, calla de una vez y come!

Viene esto a cuento, que pensando sobre ello, posiblemente en esa mesa ocurre lo mismo que en España. Los "bobos" e inútiles (cada vez más abundantes) hablan y hablan de lo que no saben, inventan sobre la marcha algo que suene bien, y el resto nos callamos, y así nos va.

Bueno, espero que la ilusión del muchacho de coger a un grupo de niños para "llegarles", no signifique que es o va a ser maestro. Si no lo es, por favor ¡Que lo suspendan! Si ya lo es… pues …. entonces no tenemos solución. ¡Pobres criaturas como se cumpla su deseo!

¡Ah! Se me olvidaba. ¡Asómbrense! La morera citada se encuentra dentro del Dominio Publico Marítimo-Terrestre (DPMT) del deslinde realizado recientemente, a 400 metros de la playa. ¡Qué cosas! ¡Qué dunas más curiosas! ¡Tienen rocas, y crecen en ellas las moreras, las parras y hasta las fresas! Otro día les cuento.

Lorenzo Muzás Labad
Es Mercadal

Un fenomen anomenat "crisi" (I)

Avui ens trobem socialment immersos en una situació de desorientació, similar a allò que experimentem les persones, quan totalment confiats, ens arriba de forma sobtada un factor extern no previst, i entrem en un lapsus en el que no sabem ben bé que ens passa, però el nostre instint ens diu que cal activar les alertes i prendre decisions.

I quelcom similar és el que estem patint a la vista de les acaballes sobtades d'un model econòmic i de valors socials, que ens ha sigut més o manco útil per arribar fins aquest punt de la nostra evolució, però que ha assolit ja la seva data de caducitat, i que per tant ens situa enfront de la necessitat de cercar nous models i noves vies que ens permetin continuar avançant en el nostre camí de futur.

Estem en aquell moment on transitòriament desconcertats, afloren tot tipus de reaccions; algunes incrementen la pilleria, altres opten per esperar a veure què passa, altres lluiten per cercar explicacions i possibles sortides, altres exigeixen solucions immediates als seus representants polítics, i altres intenten recuperar o aprofitar sense garanties de futur les darreres possibilitats d'un model que en definitiva ha de començar a formar part del passat i venir a ser substituït per un nou model econòmic i social encaminat a l'aprofitament sostenible dels recursos naturals, i que avui els nostres nivells tecnològics ens han de permetre aprofitar, tenir cura i fins i tot compartir de forma més justa i transversal.

I en aquest context, Menorca no n'és una excepció i per tant també disposa dels seus recursos naturals, energètics, agraris, paisatgístics i climàtics. Així com recursos humans, emprenedors, creatius, culturals, històrics i fins i tot espirituals, que en conjunt caldrà potenciar i aprofitar de forma sostenible per obrir nous camins de sortida d'aquest moment d'ensurt que hem anomenat "crisi".

Però emprendre aquestes noves rutes no consisteix en repetir antigues accions de venda de més valors naturals, o ressuscitar la picardia d'atraure fons econòmics i endeutaments per construir grans infraestructures totalment sobre-dimensionades, o bé atreure noves ocupacions turístiques puntuals massives a qualsevol preu, acompanyades d'una espiral de costos de serveis mal imputats i la generació d'uns llocs de treball precaris, poc qualificats i de baixa remuneració.

Les noves rutes d'aquest nou model que cal iniciar, han d'anar encaminades a l'aprofitament sostenible dels recursos al nostre abast com són: els conreus agraris de qualitat; l'aprofitament dels nostres potencials energètics que ens permetran rebaixar i minimitzar la dependència ambiental i econòmica de les fonts contaminants d'energia: l'estalonament i potenciació de les activitats empresarials creatives, que conjuntament amb les iniciatives anteriors, podran disposar de nous horitzons i es veuran reforçades i valorades tant econòmica com laboralment amb un valor afegit de mercat; i per suposat també l'aprofitament de tots aquests valors naturals, paisatgístics i d'actitud social per la seva conservació, en vers una oferta turística, cultural i de lleure, orientada a uns col·lectius, cada cop més importants, que cerquen i necessiten trobar també models de futur.

En definitiva, aquest moment que hem anomenat de "crisi", ens ha fet demanar socialment "no un relleu de polítics per tornar a reproduir solament accions passades", sinó per introduir canvis profunds d'actituds, actuacions, directrius i decisions polítiques consensuades, que ens condueixin a l'allunyament dels camins de l'especulació i el malbaratament i l'espoli dels recursos naturals "que són de tots" en un bé econòmic puntual per uns pocs, però això i com en tot nou model, requereix la voluntat i la participació de tots sense excepció.

Eduard Furró i Estany
Es Castell