Cartas de los lectores

Aquestes lletres volen ser un petit homenatge per acomiadar el nostre amic i company Toni Bagur Bagur.

Toni: Amb tu hem compartit molts moments en aquests anys; moments bons, moments difícils, moments d'esforç col·lectiu... Els teus valors, la teva amistat, la teva dedicació i fortalesa t'han fet un bon company i sobre tot un gran amic de tots nosaltres.

Toni: Fins el darrer moment has participat a l'Executiva de l'Agrupació amb energia i bon humor. Ni abans i ara, mentre ha durat la teva malaltia, no has deixat ni un moment endur-te pel desànim, has estat generós amb tothom i ens has ensenyat què és allò més important en la vida. Ens has transmès opinió amb respecte, ànims i ganes de lluitar per allò que realment creus i desitges. Toni, ens has donat una gran lliçó de com fer front a l'adversitat amb enteresa i dignitat. Ens has permès a tots acompanyar-te durant la teva malaltia sense perdre la il·lusió de compartir.

L'Executiva de l'Agrupació municipal del PSOE de Ciutadella vol acomiadar-te amb aquestes senzilles paraules. En nom de tots els companys i companyes de l'Agrupació, volem recordar els moments viscuts junts, volem agrair-te la teva feina, la teva amistat, la teva generositat i el teu esperit de servei i col·laboració en nom dels valors socialistes.

Creim que podem afirmar que pocs de nosaltres poden gaudir com tu d'un reconeixement tant unànime de tots els companys i companyes del nostre partit; tots t'apreciaven sense distinció i tots te respectaven. Toni, un amic mai no es mor, sols hem perdut la teva companyia però la teva força ens acompanyarà cada dia. Fins sempre Toni!

Executiva Local PSOE Ciutadella

Diada del Poble de Menorca

No donen respir senyors, no donen respir. Ens creuen menyspreables perquè la menyspreabilitat és la base i essència del seu pensament, aquesta tranyina mental que pretén fer-nos ciutadans d'una simple regió del gran regne, eliminar-nos tota forma de pensar que surti del seu fortament marcat quadre, amb populisme, tot fent-nos creure que Maó esdevé important per un dia, i és això, un dia. Intenten que creguem i interioritzem que Menorca no serà mai allò que nosaltres desitgem que sigui, que és de menyspreables pensar que Menorca serà un dia sobirana i lliure. Nosaltres diem no, no som d'aquest mon, no volem caure en el vostre parany.

Bé, feta aquesta llarga premissa, ens agradaria reivindicar la Diada del Poble de Menorca com el que és, com la diada d'un Poble i no d'un poble, com la diada d'un conjunt de persones sobiranes sobre la seva terra i no com a bens d'una regió. Em de tenir clar que només un poble unit i que aspiri al màxim per a la seva terra sobreviurà, del contrari serà un poble condemnat a la dissolució. Em de tenir clar els interessos de quina terra hem de defensar, els interessos de quina llengua i cultura.

I és que nosaltres lluitem i lluitarem sempre per una Menorca profundament menorquina i no castellana, trenada com un lligam que mai no es trenca i forjada com un amor que mai no es perd.

Reivindicar amb la diada, l'aniversari de l'entrada a Ciutadella el 17 de gener de l'any 1287 del Rei Alfons, fet que representà el final de la Menorca musulmana i la incorporació de l'illa a la Corona d'Aragó, a la cultura catalana que ens fa avui menorquins i menorquines.
Ara ja és massa sovint que ens pregunten: -"I tu, que escrius en català o en menorquí?". I què responem a tal joc de paraules? Què té de més o què li manca al menorquí per a ser català? "Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català? Més encara, una paraula emprada només a Menorca, pel sol fet d'esser menorquina ja és catalana, perquè és un element integrant de la llengua", deia mossèn Salord a la dècada dels seixantes.

Dir també que ens sembla prepotent i imperialista que en la diada de l'illa soni l'himne espanyol, el qual demanem que es retiri de tot programa festiu durant la diada, ja que suposa l'himne d'una altra cultura que no és la que es reivindica i que seria molt més normal i digne de Menorca una "Muixeranga", una "Balanguera" o fins i tot un "Mira el cel i escolta es vent".

I és que ara, ara que tanquen televisions en la nostra llengua, ara que qüestionen la cohesió social, el consens que suposà la Llei de Normalització Lingüística a les Illes Balears i Pitiüses, ara més que mai hem de ser un poble unit i combatiu per a defensar-nos, per a sobreviure com a Poble. Reivindiquem així la nostra manera d'esser catalans, la nostra menorquinitat, rebutjant els abusos espanyolistes contra aquesta realitat que és la nostra. Perquè aquesta es la nostra diada, la Diada del Poble de Menorca.

Sempre per la democràcia i el poble,

Joventuts d'Esquerra
Republicana - Menorca

Las ataduras de la burocratización

Soy una vecina de Mahón que a estas alturas se siente realmente impotente.

Esta historia comienza a mediados de noviembre del 2011, cuando entre todos los vecinos que convivimos en el mismo edificio nos percatamos de que uno de nuestros vecinos, persona que vive sola, ha dejado de salir de su domicilio desde principios de mes.

Hasta el momento lo habíamos visto con regularidad por nuestro barrio, siempre con unas costumbres que se repetían diariamente como puede ser desayunar en algún lugar, adquisición de prensa, tabaco y por supuesto su comida al mediodía.

Y toda esta rutina se acabó de un día para otro. Lo lógico es que sus vecinos próximos nos preocupemos si está satisfaciendo sus necesidades más básicas, con mayor perplejidad cuando nos enteramos de que le han cortado la luz!

Vaya, resulta que dentro de mi lógica pensaba que para comer hay que hacer compras (o que te lo traigan, ya sea Cruz Roja, Cáritas...) tener una nevera (bueno de eso podemos pasar... antes tampoco había!), cocinar (ya sea eléctricamente o con gas) y todos estos recursos no pasan por la puerta del domicilio al que hago referencia.

Y a lo que vamos, se ha intentado seguir todos los pasos que parecen ser lógicos, o al menos es lo que nos marca nuestra sociedad... un tanto "hiper-burocrática".

Se da parte a los Servicios Sociales (que tomaron las medidas pertinentes, se activaron los distintos protocolos de actuación etc...) y a otras instancias oficiales que a su vez acuden en tres ocasiones a comprobar su estado.

Cada uno de ellos expresa una opinión diferente refiriéndose a su estado. Parece que en este momento nos encontramos en un punto de "espera".

Entretanto también se hace un escrito reuniendo firmas de los demás vecinos que también se entrega para supuestamente conseguir una mayor atención.

Del inicio de esta odisea, buscando quién se interese por una persona que nos parece necesita ayuda humana ya han transcurrido unos dos meses.

Estamos esperando que la burocracia siga su curso, y con la esperanza de que no lleguen demasiado tarde para hacer nada por él.

Nos llevamos las manos a la cabeza y nos sorprendemos cuando leemos o oímos una noticia "... se ha encontrado una persona... los vecinos avisaron al percatarse de unos fuertes olores..." la voz popular suele saltar "...parece increíble que nadie se haya dado cuenta antes...".

Bueno pues a lo mejor sí, pero está el pequeño escollo de la burocracia, es lenta!
Como conclusión diría que aunque nos interesmos por nuestros conciudadanos más próximos los tenemos difícil si no se es de la familia, y a veces pasa que a esta le da lo mismo.

No creo ni creen los demás vecinos que esta persona sea capaz de vivir sola dignamente, pero para ello se necesita que una persona cualificada que lo evalúe... y esto parece ser que es sumamente difícil de conseguir que se lleve a cabo, porlo mismo lenta burocracia.

Espero que esta carta sirva y llegue a oídos de alguna persona que sí tenga la capacidad y autoridad para intervenir y acabemos con esta situación que creo es como mínimo sorprendente.

Yok Laing Yuen
Maó