26/02/12 0:00
TW
0

Mel
Reconec en els meus escrits el sabor amarg del desengany, un ressòl de cafès compartits o solitaris crema la meva gola irritada de tant crit inútil. No sé si sóc jo o aquests temps turbulents d'enganys descarats i molta impotència. Sembla ser que ens han venut el país, que la seva publicitat d'ahir, els seus errors, els hem de pagar tots i, a més, com no hi ha recursos, perquè s'han gastat per reals o irreals necessitats socials o inversions poc rendibles i gens encertades guerres, resulta que ara tenen crisis, els que fins ara s'han aprofitat.

Amb la "Crisi del Benefici" dels Bancs i les Multinacionals, els anònims inversors esperonen la por. La tètrica figura del tecnòcrata s'imposa amb discursos que reparteixen missatges numèrics dels seus delicats i fràgils comptes. Ratlles amunt, ratlles avall, amb un Ibex debilitat i un Dow Jones cabrejat, sembla que haguem d'entendre els seus capricis monetaris o les seves especulacions. Filant molt prim, sembla ser que, mentre l'índex Nikkei no te'l fiquin a l'ull, ens podem salvar per golejada, però això és poc probable.

Sembla ser que ja hem madurat, ara ens podem podrir. Però, no s'acaba aquí la màgia, hi ha funció per estona. Els inventors de la por ens volen fer creure que el llop no s'ha menjat la iaia, que la caputxeta no s'ha pres mai un gintònic i que el caçador vetlla per la nostra seguretat. Víctimes dels seves pròpies decisions, ens volen fer sentir culpables, i qui no entén el missatge, ha perdut el seny i és anticonstitucional.

Potser sí estic una mica trist i tinc la consciència una mica remenada, mentre el món es mira el melic i fa declaracions d'intencions, a Homs, grans, adults, joves i nens són massacrats sense pietat ni compassió. Quan parlen de crisi certs homes amb corbata, el que volen dir és que l'any passat no van poder anar a las Bahames amb els amics de qualsevol president plataner o que encara no han cobrat la factura de les armes que van vendre a qualsevol país amb una riquesa explotable o que la coca va ser interceptada.

Una mica avergonyit de la meva ignorància i sense ganes d'ofendre cap consciència consolidada amb uns beneficis que fan preveure possibles inversions a l'estranger, per obrir mercats, he de confessar que el meu P.I.B. comença a remuntar en veure els carrers plens de gent, exigint el dret de viure en pau i llibertat, amb qualitat i solidaritat... el ressòl del cafè s'ha endolcit de sobte amb una punteta de mel esperançada dins la tassa.
Gabriel Cardona Prunera
Es Castell