Cartas de los lectores

Por ello a veces me pregunto si ha valido la pena sufrir tanto, o humillarse tanto. Pues hoy por hoy, a veces me digo a mí misma, ¿sí? Porque gracias a tantos golpes aprendes a ser fuerte, dura y sin esperar nada de nadie. Por eso yo soy capaz de pedir por todas esas mujeres que sean reconocidas por su gran mérito tanto profesionalmente, como personal. Por ello os pido que recapacitéis, porque vida solo hay una, y a partir de hoy hay que vivirla porque las cosas malas vienen solas sin merecerlas ni pedirlas, por ello pensarlo y disfrutar.

Carmen Gamiz Bena

Perplejidad
Esta mañana, mientras escuchaba las noticias de Balears a través de la radio, he oído al Sr. Tadeo decir que el Gobierno Balear había aprobado implantar un sistema electrónico para controlar la frecuencia del transporte público. Este sistema, operativo en Barcelona desde hace unos años, permite conocer la frecuencia del tráfico. Un panel informa con exactitud en que momento llegará el autobús que estás esperando y permite el acceso a la información, visualmente, a través del ordenador, móvil etc. Imagino que ayuda a regular la frecuencia del servicio y seguro que posee multitud de aplicaciones que desconozco. Quiero con esta perorata dejar bien claro que no estoy en contra de las bondades del sistema.

Ahora bien, el país está pasando momentos muy difíciles. Tenemos urgentemente que cortar gastos ¿Nos podemos permitir en estas circunstancias gastar en un sistema tan poco imprescindible?

El mismo gobierno que nos ofrece esta novedad, ha hecho recortes importantes tanto en sanidad como en educación, dos de los pilares básicos e imprescindibles para el tan cacareado "estado del bienestar".

A veces creo que nuestros políticos son como los niños malcriados que se entusiasman con un juguete nuevo y van dejando por el camino muchos juguetes rotos…

Marisol Ortín
Es Castell

L'art del camuflatge
Hem pogut gaudir un any més d'un altre carnaval, sinònim de disfresses i màscares d'extraversió i no sentir cap sentiment de ridiculesa, d'actuar d'una manera que en la vida diària no ens passaria mai pel cap. No importa si la gent ens jutja, critica o ens fa una sentència amb la mirada, tot el contrari, encara més bogeria i disbauxa. Però les coses canvien quan despertem del somni tan seductor i aterrem a la vida real, i ens veiem damunt un escenari completament diferent, avergonyits, sentir-nos despullats davant els espectadors i tenir la sensació al cos d'una allau de neu que ens cobreix la nostra vertadera personalitat. Fins que arriba l'hora que el teló està a punt d'alçar-se i decidim entrar en acció, no veiem altra opció que disfressar-nos i anar a buscar una careta que ens vagi bé en cada moment de l'obra, donant una aparença irreal, d'aquesta manera ens sentim segurs i protegits, trobant la millor defensa per no sentir l'efecte del fracàs. Tenint enllestit tot el vestuari amb la seva corresponent careta, estem a punt per començar el gran espectacle de la vida, viure.

Les persones i els animals ens assemblem en l'art del camuflatge, ells són uns grans experts del mimetisme, es camuflen o baraten de color per defensar-se d'un atac i no ser una presa fàcil, per anar a caçar per la necessitat d'alimentar-se. Nosaltres utilitzem màscares i els seus complements perquè estem tan condicionats per pensar i comportar-nos d'una determinada manera que en la societat en què vivim ser autèntic és un acte, diria jo, quasi revolucionari. Quants moments de la nostra existència algú no s'ha posat una màscara i ha trobat una disfressa que li va a conjunt?. Moltes vegades seguim totes les instruccions ben detalladament, sempre fent el que el sistema imposat ens diu que hem de fer per tenir èxits i riqueses materials, però realment en el nostre esperit i al fons del nostre cor ens sentim buits i pobres.

Hem estat educats per comportar-nos i actuar d'una manera determinada, sense deixar florir la nostra pura essència ni poder mostrar-nos autèntics, honests i lliures amb nosaltres mateixos, sense oblidar-nos que sempre hem de tenir en compte que hem d'ésser coherents en el que en realitat som i sentim. Conscients o insconscientment ens posem una màscara, per confondre una identitat diferent a la pròpia i amb ella interpretem un personatge que agrada els demés.

Posar-nos una disfressa per cadascuna de les obres que ens ofereix la vida, tenint un vestuari replè dins un baül, sempre angoixats per si encertem amb el model i si serem acceptats pels demés. Segurament passant el temps pagarem un preu molt alt d'autoestima i seguretat amb nosaltres mateixos. Quan ens mirem el mirall amb soledat i intimitat, ens llevem la careta i ens despullem interiorment, podrem comprovar que és la desconnexió de la nostra vertadera entitat, oblidant qui érem abans de portar-la, sense reconèixer la persona que es reflecteix al mirall, sentir impotència per no tenir el valor de demanar disculpes al nostre ser, fins i tot tenint la possibilitat de caure dins un precipici.

El problema arriba quan les altres persones han acceptat la nostra careta i ens veiem obligats a posar-la sempre, ajudant-nos a viure el dia a dia, creant un conflicte interior ple de penúries. Les persones amaguem les nostres misèries i frustracions darrere un enfront artificial que sedueix i impressiona els demés. Si meditem podrem observar que com més intentem lluir-nos més revelem les nostres carències, inseguretats i complexes ocults. En el fons ens posem aquestes caretes i cada una d'elles acompanyades d'unes etiquetes: la de la entrevista de feina, una reunió important, la de l'ofici, impressionar en una cita important, la de la simpatia, la de la conquesta, sempre sortir perfectes amb un maquillatge impecable i aconseguir ser la més elegant, sempre regalant un fotografia irreal, plena de muntatges i mentides.

Molts de nosaltres ens hem posat una careta en moments de la nostra vida, moltes vegades necessària per fer front a situacions que la mateixa vida ens brinda, però sempre intentem amagar una realitat, una manera d'ésser, la nostra pròpia naturalesa, la més pura de totes. Si ens peléssim com les cebes, capa darrera capa, arribaríem a trobar-nos amb el vertader jo, però la tristor ens evadiria quan guaités a la llum la solitària estampa d'una ànima nua i perduda, que en realitat és el reflex en el nostre íntim i confident mirall, el nostre confessor, al què expliquem amb sinceritat qui som i que sentim quan no ens valorem ni ens estimen pel que som.

No donem tanta importància a qui som, quines decisions prenem o com ens comportem, de totes maneres el que diguem o actuem en la nostra vida, sempre tindrem admiradors i detractors. Per què fingim? Segurament per la nostra falta de confiança, pèrdua d'autoestima, arribant a fingir una realitat, un ser, i el més trist de tot, tota una vida.

Hem de cultivar una sana relació d'amistat amb nosaltres mateixos, escoltar la nostra veu interior que ens comunica a través dels pensaments. Només així podrem acceptar-nos, respectar-nos i estimar-nos, fent front a les nostres qualitats, virtuts, defectes i debilitats com éssers humans que som. Estem posant en joc la nostra pròpia llibertat per ser autèntics; deixem florir qui realment som, no tinguem por de mostrar una veritat, no ens amaguem de res ni de ningú, agafem les màscares i les deixem volar sense cap tipus d'enyorança, observant dins el camí de la serenitat com es difuminen de la nostra vida, esborrant poc a poc records que d'alguna manera ens han fet actuar, alliberar-nos d'elles sense deixar rastre. L'important és ser i sentir-nos vius, demostrar-nos a nosaltres mateixos qui som realment, agafant coratge i reforçant la nostra seguretat i veure néixer el poder que cada un de nosaltres duim a dintre.

L'actor còmic Charles Chaplin, gran personatge del cinema mut, va deixar ben definit que la vida era una obra de teatre, que consistia en capítols feliços i també plens de tristor, altres d'il·lusió i d'esperança, lluita i resignació, tenint un repertori a la cartellera d'actors, actrius, titelles, protagonistes i personatges de gran rellevància, tots junts tenint una cosa en comú, la d'ésser humans però que a la vegada ens diferencien uns dels altres, la de ser éssers únics i irrepetibles.
" Sé tú, e intenta ser feliz, pero sobre todo, sé tú" (Charles Chaplin).

Rosa Seguí Seguí
Sant Lluís